Nietzsche: Crítica al cristianisme (I).

La religió mai no ha pretès dir la veritat sinó que ha inventat un món ideal, inexistent, allunyat de tot contacte amb el món real.

Segons l’opinió de Nietzsche l’origen de la religió és la por. És a dir, els sentiments d’angoixa i impotència que l’ésser humà desenvolupa al llarg de la seua vida. La religió mai no ha pretès dir la veritat; de fet, ha caigut en el mateix error de la metafísica, reivindicant per a si la transcendència i el món sobrenatural -Déu, el més enllà, etc.-. Així, Nietzsche carrega contra la tradició judeocristiana, contra el budisme i, en general, contra les religions. Efectivament, el cristianisme va rebutjar els valors dionisíacs de l’antiguitat clàssica, inventant un món ideal, inexistent, allunyat de tot contacte amb el món real. En acceptar la immortalitat, aquesta vida es convertia de fet en mera transició cap a una altra vida. La veritat és que per a Nietzsche el cristianisme seria un simple platonisme de naturalesa popular, una filosofia i una moral vulgars per a persones febles i esclaus. D’altra banda, s’assegura que la religió proposa valors exclusivament decadents, propis d’un ramat, aptes només per a esclaus: humilitat, mansuetud, obediència, sacrifici. Valors tots ells contraris als impulsos vitals més elementals. Així doncs, valent-se de conceptes com el pecat, culpa o penediment, ataca una i altra vegada a la vida.

A L’Anticrist es troben, probablement, les més dures crítiques de Nietzsche contra el cristianisme. La religió, es diu en aquesta obra, no és altra cosa sinó la revolta del poble pla contra els senyors; per a la religió només compten els valors del poble pla alçat contra el poderós. Tot això no vol dir que la religió no presente també aspectes positius; l’ascetisme i l’educació són, sens dubte, valuosos per a Nietzsche. Ara bé, en general, totes les religions, i en particular, el cristianisme i el budisme, en la mesura que entorn d’elles s’han aglutinat persones febles i malaltes, han impedit desenvolupar als éssers humans les eines necessàries per al seu procés de superació personal. Davant d’una vida plena, la religió ha promulgat una vida feble i una moral mansa, les pròpies dels esclaus, en les que, en comptes d’enaltir valors com la força i la valentia, l’individu actua des de la por.

El que, en definitiva, va criticar Nietzsche al cristianisme va ser que aquest menyspreara tot allò que el cos desitja i anhela: passions, impulsos, instints, valors estètics, etc. Segons Nietzsche, el major esdeveniment de la història consisteix en la proclamació de la mort de Déu, obrint així les portes al desenvolupament ple de l’ésser humà i a l’alliberament de la seua força creadora, de manera que el déu cristià quede arraconat al costat dels seus manaments i prohibicions. L’ésser humà que abandone definitivament la quimera d’un més enllà, abandonant la imatge d’aquest món fals i mesquí, es concentrarà a la fi en el món real.

Crist no va fundar cap religió; el fundador de l’Església va ser Pau de Tars.

De tota manera, el Crist de Nietzsche i el de l’Església Catòlica poc tenen a veure. Segons Nietzsche, Jesús no va ser el fill de Déu, ni tan sols el fundador de cap església, sinó un home humil, bondadós i sensible. Jesús va menysprear tota forma d’organització; el seu missatge parlava de pau i de mansuetud. En realitat, va ser Pau de Tars el veritable fundador de l’Església. Allà on només trobàvem la bona nova de Crist, Pau va imposar la fèrria estructura de l’Església juntament amb els seus components més característics: miracles, sacerdots, premis, càstigs, jerarquia… La religió va inventar a la seua voluntat la vida més enllà de la mort, el judici final o la resurrecció, de tal forma que al benaurat se li pogués premiar la seua mansuetud amb una vida que res tingués a veure amb la real. D’aquesta manera, l’Església va erigir una enorme estructura amb l’única finalitat de reduir als seus membres a l’estret àmbit del ramat, per a això va generar en ells por i temor. Peça clau per a això ha estat, segons Nietzsche, el pecat, que ha acabat enverinat tota idea de bellesa, salut i valentia.

Quan Nietzsche ataca el cristianisme està atacant, en realitat, a tota la tradició metafísica d’Occident, única responsable del rebuig a tot el real, el terreny, el corpori, als quals ha considerat mera aparença. Per a Nietzsche, però, només el que se’ns apareix a la vista és real, i és, per tant, l’eternitat una idea, no només vaga, sinó falsa.

La mort de Déu 

Déu ha mort. Som lliures.

A la base del cristianisme està, òbviament, la idea de Déu, representació de tot el que hi ha a la vida, raó per la qual Nietzsche va reivindicar l’ateisme com a única forma d’aconseguir la força, la llibertat i la independència d’esperit; les creences no són més que la representació de la debilitat i la covardia humanes i, per tant, contràries a la vida. La mateixa idea de Déu és, segons Nietzsche, pur somni; més encara, el propi ésser humà podria ocupar l’espai buit deixat per Déu, ja que aquell és l’únic capaç de crear els valors i de legislar sobre ells.

Resulta evident que en desaparèixer Déu haurien de desaparèixer també tots els valors que se li han adscrit. Hi hauria, però, una sèrie de nous valors que, si bé aliens aparentment a la religió, sostindrien de fet als antics; és el cas de la democràcia i el socialisme. No obstant això, en paraules de Nietzsche, la definitiva mort de Déu portarà abans o després la mort dels valors absoluts i de les lleis morals objectives. També en aquest punt, el rebuig dels valors per part de Nietzsche suposa un pur nihilisme.

Nietzsche avança a La gaia ciència quelcom que suposa un enorme pas respecte de tot el que s’ha dit fins ara. En aquest llibre s’anuncia amb gran alegria la mort de Déu. Nietzsche posa en evidència la impotència del cristianisme perquè seguesca persistint la creença en Déu, cosa que, segons el filòsof alemany, il·lumina el destí europeu. En desaparèixer, així, els manaments i prohibicions del cristianisme, de la seua decadència se seguirà inevitablement que l’ésser humà recupere la seua força creadora i que, abandonant tot intent per arribar al més enllà, es concentre d’una vegada per totes en el món real.

Nota: En la següent entrada seguirem parlant de la mort de Déu, el darrer home i el Superhome. →


Pres d’Aurrekoetxea, M., Villar, M.L., y Olarra, A. (2010). Filosofía: Marx. Ibaizabal. p. 23.  ↩

Anuncis

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Filosofia, Religió, Uncategorized i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Nietzsche: Crítica al cristianisme (I).

  1. Retroenllaç: Nietzche: Crítica al cristianisme (II). | EL CAVALLER DEL CIGNE ciutadà valencià de nació catalana //*//

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s