Wieland el Ferrer.

Wieland el Ferrer

---

Wieland der Schmied (Wieland el Ferrer) és un esbós de Richard Wagner per a un llibret d’òpera basat en la llegenda germànica de Wayland el Ferrer. Va ser publicada en el llibre teòric dedicat a Feuerbach, L’obra d’art del futur (1849). Encara que no va ser desenvolupat com a òpera podem veure que conté molts elements que ens evoquen l’obra de Wagner com ara cignes, espases màgiques, or pur del Rin, anell penyora d’amor, valquíries, ferrers, begudes que fan dormir, etc. A continuació una versió de la llegenda a partir de la qual Wagner va redactar el seu esbós.

Les valquíries són uns dels personatges femenins més importants de la mitologia escandinava. Eren unes guerreres belles i verges que tenien la missió d’acompanyar al Valhalla els herois caiguts en la batalla. Allí els atenien servint-los hidromel i delectant-los amb la seua bellesa. En algunes llegendes es diu que podien transformar-se en cigne.

Se suposava que les valquíries realitzaven vols freqüents a la terra amb plomatges de cigne, que elles es llevaven en arribar a un riu apartat, per a poder gaudir d’un bany i – si fos el cas- purificar els seus cossos de la sang dels caiguts. Qualsevol mortal que les sorprenguera d’aquesta manera i obtinguera el seu plomatge, podia evitar que abandonaren la Terra i fins i tot podia obligar a aquestes orgulloses guerreres a casar-se amb ell si aquest era el seu desig.

Es diu que tres valquíries, Oirun, Alvit i Svanhint, estaven jugant en una ocasió en les aigües, quan els tres germans Egil, Slagfinn i Volund o Wieland, van aparèixer de sobte davant elles i, agafant els seus plomatges de cigne, els joves les van obligar a romandre en la Terra i a convertir-se en les seues esposes durant nou anys, però en finalitzar aqueix període, recuperant els seus plomatges, o trencant-se l’encanteri d’alguna altra manera, van aconseguir escapar.

Els germans van sentir profundament la pèrdua de les seues esposes i dos d’ells, Egil i Slagfinn, després de posar-se el seu calçat de neu, se’n van anar a la recerca de les seues estimades, desapareixent en les fredes i nebuloses regions del Nord. El tercer germà, Wieland, no obstant açò, va romandre a casa, sabent que qualsevol cerca seria inútil i va trobar consol contemplant un anell que Alvit li havia lliurat com a prova del seu amor i va guardar constantment l’esperança que algun dia tornara.

Ja que era un ferrer molt hàbil i podia fabricar els més delicats ornaments de plata i or, igual que armes màgiques que cap colp no podia partir, Wieland va emprar el seu temps lliure a fabricar set-cents anells exactes al que la seua dona li havia regalat. Una vegada acabats, els va lligar un amb un altre. Però una nit, després de tornar de la caça, va trobar que algú s’havia emportat un dels anells, deixant els altres intactes i les seues esperances es van veure renovades, ja que es va dir a si mateix que la seua esposa havia estat allí i prompte tornaria per a quedar-se.

La mateixa nit, no obstant açò, va ser sorprès mentre dormia i lligat i fet presoner de Nidud, rei de Suècia, que es va fer amb la seua espasa, una selecta arma amb poders màgics que guardava per a ús propi, i amb l’anell d’amor fet de pur or del Rin, que posteriorment li’l va donar a la seua única filla, Bodvild.

Mentre, l’infeliç Wieland va ser conduït captiu fins a una illa propera on, després de ser tallades les seues cames perquè no poguera escapar, el rei el va posar forjar armes i ornaments contínuament per al seu ús. També li va exigir construir un intricat laberint, i fins i tot avui dia, a Islàndia, els laberints es coneixen com a “cases de Volund”.

La ràbia i la desesperació de Wieland creixien amb cada nou insult que li proferia Nidud, i emprava nit i dia per a pensar en una manera de venjar-se. Tampoc no es va oblidar de planejar la seua escapatòria i durant els descansos entre treball i treball va fabricar un parell d’ales similars a aquelles que la seua esposa havia utilitzat per a escapar com a valquíria, que ell pretenia posar-se tan aviat com la seua venjança haguera sigut realitzada.

Un dia el rei va anar a visitar el seu presoner i li va portar l’espasa que li havia robat perquè la reparara. Wieland la va substituir amb astúcia per una altra arma tan exactament igual a l’espasa màgica com per a enganyar al rei quan vinguera a reclamar-la. Uns pocs dies més tard, Wieland va atraure els fills del rei a la seua ferreria i els va matar, després de la qual cosa va fabricar enginyosament gots de beure a partir dels seus cranis i joies a partir dels seus ulls i dents, lliurant-los als seus pares i germana.

La família real no va sospitar d’on procedien, per la qual cosa aquests regals van ser acceptats amb goig. Mentre es creia que els pobres joves van ser arrossegats al mar i moriren ofegats. Algun temps després, la filla del rei, Bodvild, desitjant tenir el seu anell arreglat, també va visitar la cabanya del ferrer, on, mentre esperava, va beure confiadament d’una droga màgica que la va sumir en el somni i la va deixar a la mercè de Wieland, qui va aprofitar l’ocasió per a violar-la.

Havent conclòs el seu últim acte de venjança, Wieland es va posar immediatament les ales que havia estat preparant per a aquest dia i, agafant la seua espasa i el seu anell, va alçar lentament el vol. Dirigint-se cap al palau, es va posar fora d’abast i li va relatar els seus crims a Nidud. El rei, fora de si de ràbia, va cridar a Egil, germà de Wieland, que també havia caigut en el seu poder i li va ordenar que utilitzara els seus meravellosos dots d’arquer per a abatre a l’insolent fugitiu. Obeint un senyal de Wieland, Egil va apuntar cap a una protuberància sota la seua ala, on s’ocultava una bufeta plena de sang dels joves prínceps i el ferrer va escapar volant triomfant, i il·lés, declarant que Odín li lliuraria la seua espasa a Siegmund, una predicció que es va veure degudament complida.

Wieland es va dirigir llavors a Alfheim, on, si la llegenda té raó, va trobar la seua estimada esposa sent per sempre feliç al seu costat fins al crepuscle dels déus.

Però fins i tot en Alfheim aquest destre ferrer va seguir exercint el seu ofici, i diverses armadures impenetrables, que es diu que ell va fabricar, són descrites en poemes heroics posteriors com ara Balmung i Miming entre moltes altres espases famoses.