Iasser Arafat.

Yasser-Arafat-PLO01

Iasser Arafat

De http://relatsencatala.cat
Autor: enric cirici
Data: 19-03-2005

Iasser Arafat

Un Jardí a Gaza pagat per Barcelona? Ho vaig haver de llegir dues vegades perquè no m’ho creia. Quan va començar la darrera “intifada” jo estava, amb altres, convidat a un sopar amb l’Arafat a Jericó i com els israelians no van deixar sortir de Gaza a Arafat vam haver d’anar a aquell territori que no era altra cosa que un camp de refugiats. Aquella nit era la fi d’un dia d’una colla de bombes i morts per a tot arreu. Els serveis secrets israelians esperaven quelcom… què podia passar? La replica fora de més bombes i el bloqueig del president. Aquesta fou la resposta. L’existència de l’Arafat era una excepció, la seva vida era una anomalia enmig de tanta mort, era l’antimort. El lògic era, que uns o altres l’haguesin ja liquidat.

Sobrevivia en mig de tota mena d’odis, entre els que figuraven amics o enemics declarats… Cal recordar que a Gaza on hi tenia llavors la residència oficial estava controlada per la gent de Hamàs, integristes dels més violents, capaços d’arribar fins l’autoimmolació. Tot en ell, doncs, era provisional, era un nòmada, un sense terra, rebutjat pels mateixos caps d’estat musulmans i voltat de gent que l’estimava i l’odiava fins a la mort. Considerat com a un terrorista mundial – i potser ho era – com ho havien estat els Ben Gurion i altres a Israel.

Caldria analitzar les biografies dels que ocupen els pedestals en totes les pàtries independents i saber els seus orígens.

Anàrem a Gaza amb autocar des de Jerusalem est. Fins a una mena de frontera amb autobusos israelians amb totes les comoditats modernes. Els controls tant d’anar com de tornar serien de fosc, de nit. Hom no ho veia clar… Era un desafiament a l’autoritat israeliana i hi haurien problemes a la frontera. El primer que et preguntes en aquestes situacions és el que se t’hi ha perdut a Gaza. Se’t desperta una barreja del sentit de la responsabilitat i prudència amb el de curiositat i aventura.

El cas és que tot el grup es va trobar embarcat en un autocar que no va parar fins la ratlla del territori de Gaza. Val a dir que la imatge de depauperació i deixadesa dels volts del punt fronterer superaven el que hom pogués imaginar. Era un immens camp de concentració voltat de filferros, on sembla que hi malvivien centenars de milers de refugiats. No els volia ningú… Israel volia lliurar-los a Egipte i no els van acceptar.

Viuen de l’ajut de O.N.U. I ara de l’alcalde Clos que els hi farà un parc, quan el que necessiten són altres coses més elementals !!!. Com era previst el control Israelí es va fer un per un, en un minuciós examen de passaports, amb més problemes pels que teníem en el passaport visats d’altres països àrabs. Després d’unes dues hores en mig de la carretera vam poder prendre un atrotinat autocar palestí sense vidres per anar a la ciutat de Gaza. El trajecte, de nit, era fantasmagòric. Es veien cases tipus barraca amb alguna bombeta penjant com a fanal. Tot el camí atapeït de construccions a mig fer en carrers sense cap arranjament. Un desordre total. Cap arbre… Cap espai obert… Res per a l’estètica. Com galliners d’una granja…

Arribàrem al centre d’una població una mica més important. Hi havia algunes edificacions de més d’una planta. Una d’elles era com una mena de casal de poble amb una petita i malmesa escalinata per entrar-hi. L’autocar s’aturà davant mateix d’aquella escala solemne i tronada i immediatament aparegueren una colla de nois amb metralletes que rodejaren l’autocar. Un dels problemes d’aquella gent és que no vesteixen uniformes normalitzats, van a l’estil “Pancho Villa” i no és fàcil interpretar quin poder representen. No saps si et protegeixen o et detenen. En baixar ens obriren pas cap a l’interior d’aquell casalot entremig d’una gran quantitat de curiosos amb el clàssic posat de desvagats que tant es veu en aquelles contrades.

Penso que la nostra visita era un esdeveniment inusual, potser fins hi tot provocador… Tant pels extremistes islàmics com per els jueus. Nosaltres, ignorants en certa manera de tot plegat, anàvem mudats, els homes amb vestit fosc i algunes dones fins i tot amb abrics de pell que resultà un escàndol. Però és que la invitació era per a un sopar de gala…
Ens acompanyaren a una sala de conferències on les cadires eren plegables i per pantalla hi havia un llençol.

Allà després d’una bona estona arribà Arafat envoltat d’una cuirassa humana de gent armada, cap vestit igual, boines de tots els colors. No sé si hi havia disciplina però la imatge era d’anarquia total. Aquell home molt més petit que a les imatges de televisió que coneixem, amb la típica barba d’una Setmana, amb l’inamovible mocador al cap, amb aquell uniforme de campanya que no es devia treure mai, amb una caçadora que semblava feta per la seva mare. Amb la dignitat del representant d’un poble vexat es situà a la porta d’una gran sala on hi havia preparat un àpat fred. Vàrem entrar a la nova sala un a un donant la mà a aquell amic d’una nit, amb emoció. Era calenta. Per un moment pertanyies a aquell poble espellifat, malmès i esperançat. Senties una certa enveja pels herois. Pel sentit de l’honor… Senties la mà calenta, calorosa, il·lusionada, valenta, del seu líder… El lluitador també va sopar amb nosaltres parlant amb tots sense presses i atès reverencialment pels que l’acompanyaven, Feu un discurs… Una crida demanant ajut internacional per un poble que no vol morir… I entre l’etern somriure de la seva expressió… Les pistoles brillaven a les cintures… I no sabíem, ni de fet sabem res, del que després s’ha dit d’ell.

De tornada el control va ser pitjor. A la matinada i en mig de la carretera ens feren sortir de l’autocar, els europeus a la dreta i els palestins i musulmans a l’altre cantó. Allò recordava una pel·lícula de la història nazi. Aquells policies perfectament uniformats anaren comprovant un a un els passaports i després de dues hores d’aturada poguérem prendre els altres autocars i cap a Jerusalem.

Aquella nit Jerusalem no semblava tan santa…


Font: http://relatsencatala.cat/relat/iasser-arafat/72739   (conté comentaris dels lectors)

Us recomane encaridament el lloc si us agrada la poesia i els relats curts en català. Hi podeu participar lliurement; solament heu de donar-vos d’alta de manera gratuïta. Recordeu: http://relatsencatala.cat/

Anuncis

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Política, Relat per adults, Uncategorized i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s