Sexe, sols, sexe… i la mort.

last-tango-in-parisBrando. The Last Tango in Paris.

Estava fart de tot. Havia perdut tant que no sabia si seguir o si desaparèixer per les terres oníriques del somni. Va posar la ràdio. Tot publicitat, ja n’estava fart. Silenci, silenci que fa vindre músiques al cap. Un tango. The Last Tango in Paris de Bertolucci. La música encara li feia sentir més trist, però no podia deixar de sentir-la. Pensava que la pel·lícula recordava una òpera de Wagner, Lohengrin. En les dues apareix el tema de la pregunta prohibida i les dues acaben malament. Se sentia més a prop de Brando que de Lohengrin encara que preferia la música de l’òpera. El preludi de l’acte primer. Preciós, oníric, celestial. El tema del tango li feia pensar en un borratxo o en un suïcida abans de morir. També hi ha bellesa en el dolor i la pena.

The Last Tango in Paris.

– Jo no sóc cap heroi – va dir-. M’assemble més al protagonista del Darrer Tango, que sembla eixir d’un relat de Bukowski, l’escriptor maleït que tants moments,  entre agres i dolços m’ha fet passar. L’americà ens presenta la vida com és fins i tot en somnis.

Feia poc havia llegit les lletres de The Wall, va sentir la música i va veure la pel·lícula de manera compulsiva. Una obra mestra de Pink Floyd. Sembla mentida. La primera volta que l’havia vista en el cinema encara era un jovenet. Li va agradar tant que hi va tornar dues vegades més. Se n’havia fet un concepte -com es deia aleshores – molt diferent al d’ara. No és el mateix 20 que 50. Les imatges violentes i psicopàtiques coincidien amb el seu estat d’ànim. Estava fart de tot. Sentia ganes d’atacar encara que morís.

Havia arribat a la conclusió que quan la paraula no vol dir res quan de res aprofita enraonar…

– Que collons! Ja està bé de fer el fava. Burros volant… «Todo es possible si se hace pacíficamente, democràticamente y legalmente.» Burros volant, fills de puta!

Sabia coses que li havien ferit la moral. Pots morir-te en la porta d’un hospital privat al costat de ta casa si no tens targeta o pagues primer en metàl·lic. Un lletreret: «Hospital Católico» o siga, un negoci que xucla de l’estat, d’allò que roben als hospitals públics com fam amb les escoles concertades.

Animal Farm

Ho tenia tan clar que no comprenia per què no eixia al carrer la gent disposta a tot abans que els banquers i la policia, els porcs i el gossos d’Orwell, atacaren primer. Sí, ací sobra gent, però no nosaltres, ells. I li venia al cap el poema atribuït a Brecht: «Primer vingueren pels jueus, però jo no era jueu…»

Ningú no eixia al carrer. Els usuaris de l’hospital es posaven en la porta o s’asseien als bancs a fer-se un cigarret i els que vivien al carrer esperaven que algú llançara una burilla per arreplegar-la. Per no passar no passava ni el camió del fem. Retalls i més merda on furgar pels que hi busquen alguna cosa per poder menjar.

Potser algun dia s’adonaran que eixe no és el camí, que ens ho volen furtar tot i que hem d’actuar amb contundència. Parafrasejant Brecht de bell nou, va recitar:

«O tot o res,
o ells o nosaltres,
o els fusells
o les cadenes.»

I què collons podia fer? Anar a un bar i fer la de revolucionari de saló davant d’un xinés que pensaria que era boig o bufat? Li semblava que era massa major per anar a un pub. Millor al súper i a beure a casa en la intimitat… Quin avorriment!

I si se n’anava de putes? La veritat és que no li abellia. A casa doncs.

Va llevar-se la roba i anà a la farmaciola. Va traure dues pastilles com en Matrix una de blava i l’altra de roja. Mesclades amb conyac, whisky i cassalla a parts iguals sortia efecte. La roja et portava a The Las Tango in Paris en el paper de Brando amb música del famós tango argentí tan melancòlic. La blava era tot el contrari. Directament a Lohengrin en el paper de l’heroi i la música del preludi tan lluminosa i etèria.

– Hui no estic per a heroïcitats – va dir –. M’estime més ser l’antiheroi desesperat del Tango.

Va agarrar no una sinó un grapat de pastilles roges i va veure i veure com un cosac conyac, whisky i cassalla sense parar fins que no es tenia ni dret ni assegut. Trontollant-se, com pogué, de qualsevol manera arribà a llit sense forces per llevar-se les sabatilles d’estar per casa. Tancà els ulls.

romy-schneider-139-2Se li aparegué una xicona de no més de vint anys.

– Hola, jo sóc…

– Calla, ni tu ni jo tenim noms, ni ocupacions, ni passat – la va interrompre – . Ací hem vingut per sexe, sols sexe. De res aprofita parlar. Anem al gra.

– Molt bé, com vulgues. És el teu somni. Jo estic ací perquè tu m’has cridat. Estàs deprimit, però jo sé com animar-te.

Sense dir res més, la xicona començà a llevar-se la roba. Primer les sabates de taló alt i els ajustats pantalons que marcaven la seua sinuosa silueta. Després les braguetes. Déu, una mata negra i espessa cobria el seu cony!

Començava a alegrar-se-li la vista. Havia vist tantes coses lletges que li semblava estar en el cel davant d’un àngel sexuat, una deïtat que li portava hidromel com si fos una valquíria.

Quan ja anava a llevar-se la part de dalt li va dir:

– Acosta’t, nena, les vull veure ben a prop.

Ella va deixar a l’aire dues pomes del paradís. Ni massa grans ni massa petites. Una força sagrada li va fer alçar-se i abraçar el seu cos tebi. Ella obriré les seues esveltes cames i ell va sentir una calentor agradable en els dits.

No sabia que la xica era Romy Schneider, tan famosa i extremadament bella com infeliç. El seu cadàver va aparèixer en el seu apartament de París. Tenia 43 anys i possiblement va suïcidar-se mesclant alcohol i barbitúrics.

De sobte, sentia que estava despertant. Anà a la farmaciola i es posà a prendre tota classe de pastilles de tots els colors. Havia oblidat el del Tango i va agarrar un punyet de cada. Alguna cosa havia canviat.

Preludi Acte I. Otto Klemperer.

De sobte, una llum de plata va cobrir l’habitació. Sonava el preludi de Lohengrin. Ella no hi era. Havia desaparegut. En el seu lloc, una barqueta tirada d’un cigne blanc que l’animava a pujar-hi sense dir ni un mot.

Sentia una estranya alegria i s’hi va quedar dormit. Les pastilles i l’alcohol van fer el seu efecte. Era Tristany que en lloc de veure el filtre d’amor, havia begut el de mort. No va patir. Va ser agradable. La llum era màgica, d’un blau d’argent. A poc a poc, mamprengué el seu viatge cap a una desconeguda dimensió que no té mai tornada.

Li vingueren al cap tots els seus somnis, totes les coses bones de la vida, totes les persones que havia estimat… tot. La vida se li acomiadava potser abans de temps, però ell se sentia feliç en companyia dels seus records. Quan el cor se li va parar desaparegué la música i la llum. Un estrany somriure adornava els seus llavis.

Quasi miraculosament, algun veí va posar la música amb què ell sempre havia dit que voldria morir, el Liebestod del Tristan de Wagner. Mai no sabrem si la va escoltar o no, però hi ha qui assegura que mentre el seu esperit buscava l’ànima universal aquesta era la melodia que acompanyava  els seus sospirs abans de submergir-se en el suprem delit del no-res. De fet, quan van trobar el cadàver a tots cridava l’atenció la felicitat que emanava del seu somriure plàcid, tranquil i harmoniós com si mai no hagués patit en la vida. 

Que dolç i suau somriu,
els ulls plens de tendresa…
Com resplendeix
amb llum creixent!
Com s’alça
envoltat d’estrelles.
Com s’inflama el seu cor animós!
Augustos sospirs
inflen el seu pit.
I dels seus llavis
delitosos i suaus
flueix l’hàlit infinit i pur
de l’ànima universal,
perdre’s, submergir-se …
sense consciència …
Suprem delit!

 mort donzellaDeath and the Maiden. Sexe, no sols sexe, també la mort.

Der Tod und das Mädchen                                           La Mort i la Donzella.

Das Mädchen:                                                                                                       La Donzella:

Vorüber! ach, vorüber!                                                                                     Deixa’m, ai, deixa’m!

Geh, wilder Knochenmann!                                                                   Vés-te’n, esquelet ferotge!

Ich bin noch jung, geh, Lieber!                                                Sóc jove encara, vés-te’n, estimat!

Und rühre mich nicht an.                                                                                            No em toques!

Der Tod:                                                                                                                         La Mort:

Gib deine Hand, du schön und zart Gebild,                   Dóna’m la mà, bella i tendra criatura.

Bin Freund und komme nicht zu strafen.                        Sóc el teu amic i no vinc a apenar-te.

Sei gutes Muts! Ich bin nicht wild,                                                    Tingues valor! No sóc cruel.

Sollst sanft in meinen Armen schlafen.               Vas a dormit dolçament en els meus braços.


Text de Matthias Claudius (1740 – 1815). Schubert el va musicar. D’ací el lied i el quartet de corda del mateix nom. Al meu parer el millor que ens va llegar.

NOTA: En alemany, la mort és un concepte masculí: Der Tod. Per això, hi he emprat formes masculines referides a aquesta expressió ja que el poeta pretén establir una relació quasi amorosa entre la xica que va a morir i la mort que, galantment, li ofereix la mà i els braços.

Advertisements

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Cinema, Literatura, Uncategorized, Vivències i etiquetada amb , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s