Entre tarongers: Discurs del vell republicà vs discurs nacional-catòlic.

Blasco 9

Blasco Ibáñez va ser un escriptor valencià de fama universal en castellà. No obstant això, començà escrivint en valencià. En aquesta entrega he traduït la major part del penúltim capítol de Entre Naranjos – llibre comentat en un altre apunt pel seu caràcter wagnerià explícit i implícit- on es planteja la temàtica del Ring: el diputat conservador Rafael renuncia a l’amor en la figura de la cantant d’òpera Leonora a canvi del poder. Però el que ens interessa ací és el paral·lelisme de la qüestió política de la primera Restauració borbònica de 1874 a la segona, de 1978. En el dos casos el règim comença amb la imposició d’un militar que s’alça en armes i en els dos hi ha un Corcordat amb el Vaticà que obliga l’Estat a pagar-li a l’Església copioses quantitats de diners.

Alfonso-XIIAlfonso XII de Borbón, rei d’Espanya per la força de les armes que derrocà la I República.

Espanya ha estat un país endarrerit perquè s’ha vist forçat a suportar tres estaments ociosos als quals anava gairebé íntegre el Pressupost Generals de L’Estat: La Casa Reial amb els seus cortesans; l’Exèrcit farcit de generals i l’Església que no parava de augmentar de tampany a costa de l’Estat amb  bisbes, capellans, monjos, monges, frares, convents, esglésies, monestirs… més la crescuda quantitat que anava al Vaticà fruit del treball del poble per a major profit de papes, cardenals i tota classes de religiosos.

Donat que aquest fenomen s’ha repetit durant segles i que el poble abandonat de l’Estat i de Déu veia al seu costat un eixam de religiosos ociosos als que anava a parar una part considerable de d’hisenda pública, va sorgit l’anticlericalisme com a fenomen polític, ja que Religió i Estat es confonien. Blasco Ibáñez, polític d’esquerra, era republicà, federal, autonomista i profundament anticlerical. Va fundar a València diaris i partits, sent la força política hegemònica. Mai no va veure’s junta tanta gent a València com el dia del seu sepeli. Haver segut blasquista era motiu de pena de mort en època de Franco. Una part de la meua família ho era. Com es sabut, Blasco era molt aficionat a Wagner i va posar noms wagnerians als seus fills. Encara tinc un oncle i un cosí que es diuen Sigfrido. Un altre, més major, va ser afusellat a Paterna a l’igual que l’avi d’un amic per ser seguidors i lectors de Blasco. La prova de càrrec va ser que tenien llibres de l’escriptor valencià. L’anticlericalisme era tan popular que el iaia del meu cosí abans de fer afusellat va dir: “Com em poseu un crucifix i vinga un capellà, us maleiré per a sempre.” Els assassins franquistes li’l posaren i un capellà sense escrúpols anà a contradir la voluntat del mort. Maleït siga!

canovasCánovas del Castillo, conservador, fundador dels sistema basat en l’alternança, el pucherazo i el caciquisme.

El text que ve a continuació va ser escrit a finals del XIX i en 1900 es va publicar el llibre. Crida l’atenció la de semblances que trobem. Els de sempre xuplant del pot i la lliçó de nacional-catolicisme que amolla el diputat conservador, de Cánovas, reclamat del PP, partit provinent del franquisme no sols ideològicament, sinó genètica. A destacar el Concordat citat amb el Vaticà que és el mateix de Franco – amb petis canvis – i que contradiu el principi de no-confessionalitat de l’Estat. Fins a quan, quadrilla de cagats? Que el PP, partit dels bisbes, no el tocara es podria comprendre, però ni Felipe ni Zapatero tingueren valor per  anul.lar-lo  o canviar-lo d’acord amb la Constitució. Esperem que amb la nova esquerra se solucione aquest abús.

El fragment traduït fa referència al pressupost de l’Església, el més important de les Corts. Tot per a ells i res, ni un cèntim per a educació, obres públiques, etc. perquè Espanya és un país catòlic.

Veure a partir 1:11:10 que correspon al text.

Ordre del dia: continua la discussió del pressupost d’Obligacions eclesiàstiques.

Va posar-se dempeus l’ancià. Era tan xicotet, tan feble de cos, que encara semblava estar assegut. Esperava  de braços creuats  que cessara el rumor de rusc rebolicat que brunzia en el saló i els últims fugitius hagueren travessat les portes d’eixida. Per fi, va començar a parlar davant la Càmera quasi buida, entre els xiuxiuejos dels periodistes, que, apuntats a la seua tribuna com un gran raïm de caps, imposaven silenci per a no perdre paraula.

Era el patriarca de la Càmera. Representava la revolució, no solament política, sinó social i econòmica; era l’enemic de tot el que existeix; les seues teories causaven profunda irritació com una música nova i incomprensible que alterara l’oïda adormida. Però se li escoltava amb respecte, amb la veneració que inspiraven els seus anys i la seua història irreprotxable. La seua veu tenia el so feble i dolç d’una llunyana campaneta de plata; i en el silenci del saló es desenvolupava la seua paraula amb certa unció evangèlica, com si en parlar passara davant els seus ulls la visió d’un món millor, de la societat perfecta de l’avenir, sense opressió ni tristeses, tantes vegades somiada en la solitud del gabinet d’estudi. Sense creure en Déu, sense un altre suport que la filosofia,  la força de la seua virtut era tal, que desarmava als més apassionats enemics.

Aquell home era inflexible i immutable. Portava trenta anys dient el mateix. Aquell discurs l’havia llegit Rafael un munt de vegades. Estudiant atentament els mals nacionals, els abusos imperants en el país, hi havia formula do una crítica completa i despietada, en la qual ressaltaven els absurds per l’efecte del contrast. Amb la convicció que la veritat només és una i res tan nou com ella, venia repetint la seua crítica, tots els anys, en un estil pur, concís, sonor, que semblava escampar en l’ambient el madur perfum dels clàssics.

bandera-de-la-republica-espanolaParlava en nom de l’Espanya del futur, d’un poble que no tindria reis, perquè es governaria per si mateix; que no pagaria sacerdots, perquè, respectant la consciència nacional, permetia tots els cultes sense privilegiar-ne cap. I amb senzilla amenitat, com si construïra i ajuntara versos, aparellava xifres, fent ressaltar la manera absurda amb que la nació s’acomiadava d’un segle de revolucions, durant el qual tots els pobles havien aconseguit més que el nostre.

En el manteniment de la Casa Reial es gastava més que en l’ensenyament públic. El sosteniment d’una sola família resultava de més valia que el despertar a la vida moderna de tot un poble. A Madrid, en la capital, a la vista de tots ells, les escoles instal·lades en llocs immunds; esglésies i convents sorgint de la nit al dia com a palaus encantats en els principals carrers. En més de vint  anys de Restauració, més de cinquanta edificis religiosos, completament nous, estrenyent la capital amb una cintura d’edificis flamants; i, en canvi, una sola escola moderna, com la de qualsevol població xicoteta d’Anglaterra o Suïssa.

La joventut, feble, apagada, egoista i devota, contrastant o amb els seus pares, que adoraven els generosos ideals de la llibertat i la democràcia i feien revolucions. El fill, envellit, amb el pit ple de medalles, sense més vida intel·lectual que les reunions de confraria, confiant el seu avenir i la seua voluntat al jesuïta introduït en la família per la mare, mentre el pare somriu amargament, reconeixent que és d’un altre món, d’una generació que se’n va: la que va aconseguir galvanitzar la nació per un moment amb la protesta revolucionària.

obispos 888Un eixam de bisbes vivint en la completa opulència.

L’Església, cobrant tots els seus serveis als fidels i cobrant al mateix temps de l’Estat. La Hisenda , demandant economies, mentre es creen nous bisbats i les obligacions eclesiàstiques augmenten en profit de l’alt clergat, sense benefici per als sacerdots ordinaris de sotana, per als de baix, que necessiten lliurar-se a la més despietada cobdícia, explotant sense escrúpols la Casa Déu. I mentrestant, sense diners per a les obres públiques, poblacions sense camins, regions senceres sense haver sentit mai el xiulet del ferrocarril, que  ressona en regions salvatges d’Àsia i Àfrica, camps perint de set mentre els rius passen al seu costat  portant cap al mar les seues inútils aigües.

El sotrac de la convicció passava per la Càmera , silenciosa, anhelant, per a no perdre res d’aquella veu feble, llunyana, com eixida d’una tomba. Tots sentien en l’ambient el pas de la veritat, i quan va acabar amb una invocació al futur, en el qual no existirien absurds ni injustícies, es va fer més profund el silenci, com si un vent  glacial, una brisa de mort hi haguera voletejat sobre aquells caps que creien estar deliberant en el millor dels mons.

En acabar el venerable orador es va alçar Rafael, pàl·lid tirant dels punys de la camisa, deixant passar alguns minuts perquè es calmara l’agitació de la Càmera, ansiosa d’expansionar-se, de murmurar, després del llarg recolliment al fet que li havia obligat la paraula tènue i concisa de l’ancià.

Rafael va començar per un elogi a la història sense màcula, a la conseqüència política, a la saviesa d’aquell venerable septuagenari que encara tenia forces per a batallar pels ideals de la seua joventut. Parlava i parlava, sense més preocupació que no soltar idea alguna. Portava parlant una bona estona sense contestar a res de l’anterior discurs, omplint de flors a l’il·lustre personatge. La seua senyoria era respectable per açò i allò, havia fet l’altre i el de més enllà…, però… I en arribar per fi al però, va començar a soltar una mica del que portava preparat.

La seua senyoria era un ideòleg d’immens talent, però sempre fora de la realitat; volia governar els pobles conformement a les teories adquirides en els llibres, sense atenir-se a la pràctica, al caràcter propi i indestructible que té cada nació.

I calia sentir amb quin lleuger to i menyspreu  marcava allò d’ideòleg, i el de saviesa adquirida en els llibres, i el de viure fora de la realitat.

«Molt bé; així, així», li deien els companys de Comissió, movent els seus caps pentinats, llustrosos i indignats contra tots els éssers que volgueren viure fora de la realitat. Calia cantar-los les veritats als ideòlegs.

L’orador continuava, cada vegada més seré, enfortit per aquelles mostres d’aprovació. Parlava dels detinguts i profunds estudis que la Comissió havia fet en els pressupostos. Era el més modest, l’últim, però allí estaven els seus companys tots aquells senyors amb levita anglesa que li havien il·lustrat amb les seues profundes apreciacions, i quan ells no havien fet més economies, era perquè resultava impossible.

obispos -solanaL’Església i la classe alta.

El Govern estava disposat a quantes economies foren prudents i factibles, sense menyscapte de la dignitat del país; però era el Govern d’una nació eminentment religiosa, afavorida per Déu en tots els seus tràngols, i no tocaria un cèntim de les obligacions eclesiàstiques. Mai! Açò, mai!

El president, sempre amb la campaneta en la mà, inquiet i vigilant quan parlava algú de les oposicions, descansava ara, amb els ulls ajustats i el cap en el respatler de la butaca, dormitant amb la confiança d’un director que no tem que ningú no desafine.

Va continuar el seu discurs. No se li ocultava la intenció que guiava a la seua senyoria en combatre aquell pressupost. Sobre aquest punt tenia ell idees particulars i pròpies. «Jo entenc que la seua senyoria, proposant economies, busca també combatre les institucions religioses, de les quals és enemic.»

I en arribar a aquest punt, Rafael es va llançar en boja carrera, trepitjant terreny ferm i conegut. Tota aquesta part del discurs la tenia preparada, paràgraf per paràgraf: una apologia del catolicisme, de la fe religiosa, unida íntimament a la història d’Espanya, amb arrencades líriques i sotracs d’entusiasme, com si predicara una nova croada.  Ja li faltava poc per arribar a una hora de discurs.

Avant, avant, a soltar tot allò sobre la gran epopeia nacional i cristiana. I desfilaven per l’oratori cinematogràfic la cova de Covadonga; un arbre fantàstic de la Reconquesta, «on el guerrer penjava la seua espasa, el poeta la seua arpa», etcètera, etc., doncs tots acudien a penjar qualsevol cosa; els set segles de batalles per la creu, termini alguna cosa llarg, mitjançant el qual va ser expulsada del sòl espanyol la impietat sarraïna. I a continuació tocava dir allò de grans triomfs de la unitat catòlica. Espanya, propietària de quasi tothom; el sol, obligat a il·luminar eternament la terra espanyola; les caravel·les de Colom portant la creu a les terres verges: la llum del cristianisme eixint d’entre els plecs de la bandera nacional per a escampar-se per tota la Terra.

niños jornalerosXiquets jornalers.

Arrabassat per la seua verbositat, seguia soltant quant havia emmagatzemat aquells dies en el seu pensament. «En va es cansava la seua senyoria; Espanya era profundament religiosa; la seua història era la del catolicisme; s’havia salvat en tots els conflictes abraçada a la creu.» I abastava totes les grans lluites nacionals: des de les batalles en què la pietat popular veia a Santiago en el seu cavall blanc tallant els caps de la morisma, fins a l’aixecament dels pobles contra Napoleó, després del pendó de la parròquia i amb l’escapulari al pit.

No parlava una paraula del present; deixava sense resposta aquella crítica despietada del vell revolucionari, menyspreant-la com un somni d’ideòleg, ocultant-la en el seu cant al passat, afirmant per centèsima vegada que havíem sigut grans per ser catòlics; que en el moment que no ho vam ser, tots els mals del món van caure sobre nosaltres; i parlava dels excessos de la revolució, de la tempestuosa República del 73, cruel malson de les persones assenyades, i del cantó de Cartagena, el suprem recurs de l’oratòria ministerial, una verdadera festa de caníbals, un horror mai conegut en la terra dels pronunciaments i guerres civils.

S’esforçava per fer sentir a l’auditori el terror d’aquelles revolucions, el principal defecte de les quals era no haver revolucionat gens… I a continuació una apologia entusiàstica de la família cristiana; de la llar catòlica, niu de virtuts i dolçors, amb tal fervor, que no semblava sinó que en els països on no imperava el catolicisme eren totes les cases repugnants prostíbuls o horroroses coves de bandits.

–Molt bé, Brull, molt bé – bramava el ministre, de cara en el seu pupitre, sentint amb delícia les seues pròpies idees en boca del jove.

«El Concordat…, obligacions sagrades amb el clergat…, els seus antics béns…, compromisos d’estreta amistat amb el papat, pare generós d’Espanya… En fi: que no podia fer-se economies ni per valor d’un cèntim i que la Comissió sostenia el pressupost sense reforma alguna.»

En asseure’s suós, commogut, refregant-se amb força el congestionat rostre, els companys de banc i van felicitar tendint-li les mans. «Era tot un orador; havia de llançar-se, parlar més; tenia condicions.»

I del banc de baix venia el bram del ministre:

–Molt bé, molt bé. Ha dit vosté el mateix que haguera dit jo.

El vell revolucionari s’alçava per a fer una curta rectificació, repetint les seues mateixes afirmacions d’abans les quals no havien sigut contestades.

–M’he cansat molt –sospirava Rafael contestant a les felicitacions.

–Isca vostè si vol –va dir el ministre –. Jo pense contestar la rectificació. És un deure de cortesia amb un diputat tan antic.

congreso antiguaVista antiga del Congrés dels Diputats.

PD. L’actual Concordat amb el Vaticà és el que Franco firmà en 1953, que va instaurar el nacionalcatolicisme, però amb  modificacions posteriors que no l’anul.len: una en 1976  quatre de 1979 de Felipe Gozález que manté els privilegis de l’Església i deixa en vigor el Concordat franquista de 1953. Diverses entitats laïcistes exigeixen la derogació total del concordat franquista.

Advertisements

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Article, Literatura, Llibres, Pel.lícula, Política, Religió, Uncategorized, Vivències, Wagner i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s