Quinze centímetres. Charles Bukowski. Traduït per Regí.

Charles-Bukowski_1208Henry s’enamora d’una bruixa que el farà minvar fins fer-lo servir de consolador.

The first three months of my marriage with Sara were acceptable, but then the problems started. She was a good cook, and I started eating well for the first time in many years. I started gaining weight. And Sara began to comment.

Els primers tres mesos del meu matrimoni amb Sara van ser acceptables, però després van començar els problemes. Era una bona cuinera, i jo vaig començar a menjar bé per primera vegada en molts anys. Vaig començar a engreixar. I Sara va començar a fer comentaris.

—Ai, Henry, sembles un gall dindi engreixant per al Dia d’Acció de Gràcies.

—Tens raó, dona, tens raó —li deia jo.

Jo treballava de mosso en un magatzem de peces d’automòbil i amb prou faenes si m’arribava la paga. Les meues úniques alegries eren menjar, beure cervesa i anar-me’n al llit amb Sara. No era precisament una vida majestuosa, però un ha de conformar-se amb el que té. Sara era suficient. Respirava SEXE pertot arreu.

L’havia coneguda en una festa de Nadal dels empleats del magatzem. Treballava allí de secretària. Em vaig adonar que ningú no s’acostava a ella en la festa i no podia entendre-ho. Mai havia vist una dona tan bonica i a més no semblava ximple. No obstant açò, tenia alguna cosa estranya en la mirada. Et mirava fixament com si entrara en tu i feia l’efecte de no parpellejar. Quan es va anar al lavabo em vaig acostar a Harry, al camioner.

—Sent Harry —li vaig dir—. Com és que ningú s’acosta a Sara?

—És que és bruixota, home, una bruixa de debò. Camina’t amb ull.

—Vinga, Harry, les bruixes no existeixen. Està demostrat. Les dones aquelles que cremaven en la foguera antigament, era tot un error horrible, una crueltat. Les bruixes no existeixen.

—Bé, pot ser que cremaren a moltes dones per error, no vaig a discutir-t’ho. Però aquesta rabosa és bruixota, creu-me.

—L’única cosa que necessita, Harry, és comprensió.

—L’única cosa que necessita —em va dir Harry— és una víctima.

—Com ho saps?

—Fets —va dir Harry—. Dos empleats d’ací. Manny, un venedor, i Lincoln, un
dependent.

—Què els va passar?

—Doncs senzillament que van desaparèixer davant els nostres propis ulls, només que molt lentament… podies veure’ls anar-se’n, esvair-se…

—Què vols dir?

—No vull parlar d’açò. Em prendries per boig.

Harry se’n anar. Després va eixir Sara del vàter de senyores. Estava meravellosa.

—Què et va dir Harry de mi? —em va preguntar.

—Com saps que estava parlant amb Harry?

—Ho sé —va dir ella.

—No em va dir molt.

—Doncs siga el que siga, oblida-ho. Són mentides. El que passa és que l’he rebutjat i està gelós. Li agrada parlar malament de la gent.

—A mi no m’importa l’opinió d’Harry —vaig dir jo.

—Allò nostre pot anar bé, Henry —va dir ella.

charles-bukowski j0i

Va venir amb mi al meu apartament després de la festa i t’assegure que mai havia gaudit tant. No hi havia dona com aquella. Al cap d’un mes o així ens casem. Ella va deixar el treball immediatament, però jo no vaig dir res perquè estava molt content de tenir-la. Sara es feia la seua roba, es pentinava i es tallava el pèl ella mateixa. Era una dona notable, molt notable.

Però com ja vaig dir, cap als tres mesos, va començar a fer comentaris sobre el meu pes. Al principi eren només petites observacions amables, després va començar a burlar-se de mi. Una nit va arribar a casa i em va dir:

—Lleva’t aqueixa maleïda roba!

—Com dius, volguda?

—Ja em vas sentir, so cabró. Desvesteix-te!

No era la Sara que jo coneixia. Hi havia alguna cosa diferent. Em vaig llevar la roba i les peces interiors i les vaig tirar en el sofà. Em va mirar fixament.

—Quin horror! —va dir—. Quin munt de merda!

—Com dius, volguda?

—Dic que sembles una gran banyera plena de merda!

—Però volguda, què et passa… Estàs en actitud de brega aquesta nit?

—Calla! Tota aqueixa merda penjant pertot arreu!

Tenia raó. M’havia eixit un mitxelín a cada costat, just damunt dels malucs. Després va tancar els punys i em pegà fort diverses vegades en cada mitxelín.

—Hem de picar aqueixa merda! Trencar els teixits grassos, les cèl·lules…

Em colpejà una altra vegada, diverses vegades.

—Ai! Em fas mal, volguda!

—Bé! Ara, pega’t tu mateix!

—Jo mateix?

—Sí, vinga, condemnat!

charles-bukowski mko

Em vaig pegar diverses vegades, bastant fort. Quan vaig acabar els mitxelín encara seguien allí, encara que estaven d’un roig pujat.

—Hem d’aconseguir eliminar aqueixa merda —em va dir.

Jo vaig suposar que era amor i vaig decidir cooperar…

Sara va començar a explicar-me les calories. Em va llevar els fregits, el pa i les creïlles, l’oli de l’amanida, però em va deixar la cervesa. Havia de demostrar-li qui portava els pantalons a casa.

—No, d’açò gens —vaig dir—, la cervesa no la deixaré. T’estime moltíssim, però la cervesa no!

—Bé, d’acord —va dir Sara—. Ho aconseguirem de totes maneres.

—Què aconseguirem?

—Vull dir, que aconseguirem eliminar tot aqueix greix, que tingues una altra vegada unes proporcions raonables.

-I quins són les proporcions raonables? —vaig preguntar.

—Ja ho veuràs, ja.

Totes les nits, quan tornava a casa, em feia la mateixa pregunta.

—T’has pegat avui en els lloms?

—Si, merda, sí!

—Quantes vegades?

—Quatre-centes punyades de cada costat, fort.

Anava pel carrer pegant-me colps de punys. La gent em mirava, però al poc temps va deixar d’importar-me, perquè sabia que estava aconseguint alguna cosa i ells no…

La cosa funcionava. Meravellosament. Vaig baixar de noranta quilos a setanta-vuit. Després de setanta-vuit a setanta-quatre. Em sentia deu anys més jove. La gent em comentava el bon aspecte que tenia. Tots menys Harry el camioner. Només perquè estava gelós, clar, perquè no havia aconseguit mai baixar-li les bragues a Sara.
Una nit vaig donar en la bàscula els setanta quilos.

—No crees que hem baixat suficient? —li vaig dir a Sara—. Mira’m!

Els  mitxelins havien desaparegut feia molt. Em penjava el ventre. Tenia la cara xuclada.

—Segons els gràfics —va dir Sara—, segons els gràfics, encara no has aconseguit la grandària ideal.

—Però sent —li vaig dir—, faig un vuitanta, quin és el pes ideal?

I llavors Sara em va contestar en un to molt estrany:

—Jo no vaig dir «pes ideal», vaig dir «grandària ideal». Estem en la Nova Era, l’Era Atòmica, l’Era Espacial, i, sobretot, l’Era de la Superpoblació. Jo sóc la Salvadora del Món. Tinc la solució a l’Explosió Demogràfica. Que uns altres s’ocupen de la Contaminació. El bàsic és resoldre el problema de la superpoblació; açò resoldrà la Contaminació i moltes coses més.

—Però de quins dimonis parles? —vaig preguntar, obrint una botella de cervesa.

—No et preocupes —va contestar—. Ja ho sabràs, ja.

Vaig començar a notar llavors, en la bàscula, que encara que encara seguia perdent pes semblava que no aprimava. Era rar. I després em vaig adonar que arrossegava els camals dels pantalons… i també començaven a sobrar-me les mànigues de la camisa. En agafar el cotxe per a anar al treball em vaig adonar que el volant semblava quedar més lluny. Vaig haver d’avançar una mica el seient del cotxe.

Una nit em vaig pujar a la bàscula. Seixanta quilos.

—Sent Sara, vine.

—Sí, volgut…

—Hi ha alguna cosa que no entenc.

—Què?

—Sembla que estic encongint.

—Encongint?

—Sí, encongint.

—No sigues ximple! Açò és increïble! Com pot encongir un home? Que creus que la teua dieta t’encongeix els ossos? Els ossos no es dissolen! La reducció de calories només redueix el greix. No sigues imbècil! Encongint? Impossible!
Després es va posar a riure.

—D’acord —vaig dir—. Vine ací. Agafa el llapis. Vaig a posar-me contra aquesta paret. Ma mare solia fer açò quan era xicotet i estava creixent. Ara marca una ratlla ací en la paret on marca el llapis col·locat recte sobre el meu cap.

—D’acord, fava, d’acord —va dir ella

Va traçar la ratlla.

Al cap d’una setmana pesava cinquanta quilos. El procés s’accelerava cada vegada més.

—Vine ací, Sara.

—Sí, xiquet babau.

—Anem, marca la ratlla.

Va marcar la ratlla. Em vaig tornar.

—Ara mira, he perdut deu quilos i vint centímetres en l’última setmana. Estic fonent-me! Mesure ja un cinquanta-cinc. Açò és la bogeria! La bogeria! No aguante més. T’he vist ficant-me les camals dels pantalons i les mànigues de les camises d’amagat. No t’eixiràs amb la teua. Vaig a començar a menjar una altra vegada. Crec que eres una espècie de bruixa!

—Xiquet babau…

15 cm. Bukowski. Mini Teatro Valencia

Va ser poc després quan el cap em va cridar a l’oficina. Em vaig pujar en la cadira que hi havia enfront de la seua taula.

—Henry Markson Jones II?

—Sí senyor, diga’m.

—És vostè Henry Markson Jones II?

—Clar, senyor.

—Bé, Jones, hem estat observant-lo acuradament. Em tem que ja no serveix vosté per a aquest treball. Ens fastigueja moltíssim haver de fer açò… vull dir, ens fastigueja que açò acabe així, però…

—Senta, senyor, jo sempre complisc el millor que puc.

—El coneixem, Jones, el coneixem molt bé, però ja no està vostè en condicions de fer un treball d’home.

Em va despatxar. Per descomptat, jo sabia que em quedava la paga de la desocupació. Però em va semblar una mesquinesa per la seua banda tirar-me així…
Em vaig quedar a casa amb Sara. Amb la qual cosa, les coses van empitjorar: ella m’alimentava. Va arribar un moment en què ja no podia obrir la porta del refrigerador. I després em va posar una cadeneta de plata.

Prompte vaig arribar a mesurar seixanta centímetres. Havia de cagar en un orinal. Però encara em donava la meua cervesa, segons el promès.

—Ai, el meu ninotet —deia—. Eres tan xicotet i tan bonic!

Fins i tot  la nostra vida amorosa va cessar. Tot s’havia empetitit proporcionalment. La muntava, però al cap d’una estona em treia d’allí i es posava a riure.

—Bé, ja ho vas intentar, aneguet meu!

—No sóc un ànec, sóc un home!

—Oh el meu homenet, el meu xicotet homenet!

I m’agafava i em besava amb els seus llavis rojos…

Sara em va reduir a quinze centímetres. Em portava a la tenda en. Ara bé, he de dir alguna cosa a favor seu: encara em permetia beure cervesa. La bevia amb un didal. Una canya em durava un mes. En els vells temps, desapareixia en uns quaranta-cinc minuts. Hi estava resignat. Sabia que si volguera em faria desaparèixer del tot. Millor quinze centímetres que gens. Fins una vida xicoteta s’estima molt quan està a prop el final de la vida. Així que entretenia a Sara. Quina  altra cosa podia fer. Ella em feia robeta i les sabatetes i em col·locava sobre la ràdio i posava música i deia:

—Balla, petitet! Balla, bavau meu, balla! Balla, balla!

En fi, jo ja no podia ni que siga arreplegar la meua paga de la desocupació, així que ballava damunt de la ràdio mentre ella picava de mans i reia.

Les aranyes m’aterrien i les mosques semblaven àguiles gegants, i si m’haguera atrapat un gat m’hauria torturat com un ratolí. Però encara seguia agradant-me la vida. Ballava, cantava, bevia. Per molt xicotet que siga un home, sempre descobrirà que pot ser-ho més. Quan em cagava en la catifa, Sara em donava una surra. Col·locava trossets de paper pel sòl i jo cagava en ells. I tallava trossets d’aquell paper per a netejar-me el cul. Raspava com escata. Em van eixir hemorroides. De nit no podia dormir. Tenia una gran sensació d’inferioritat, em sentia atrapat. Paranoia? La veritat és que quan cantava i ballava i Sara em deixava prendre cervesa em sentia bé. Per alguna raó, em mantenia en els quinze centímetres justs. Ignore quina era la raó. Com quasi tota la resta, quedava fora del meu abast.

Li feia cançons a Sara i les anomenava així: Cançons per a Sara:

“Sí, no sóc més que un mosquit,
no hi ha problema mentre no em pose calent,
llavors no tinc on ficar-la,
excepte en un maleït cap d’agulla.”

Sara aplaudia i reia.

“Si vols ser almirall de la marina de la reina
no tens més que fer-te del servei secret,
aconseguir quinze centímetres d’alçada
i quan la reina vaja a pixar
entreveure en el seu xorrant conyet …”

I Sara aplaudia i reia. En fi, així eren les coses. No podien ser d’una altra manera…

Però una nit va passar alguna cosa molt desagradable. Estava jo cantant i ballant i Sara en el llit, nua, fent palmes, bevent vi i rient-se. Era una excel·lent representació. Una de les meues millors representacions. Però, com sempre, la ràdio es va calfar i va començar a cremar-me els peus. I va arribar un moment en què no vaig poder suportar-ho.

—Per favor, volguda —vaig dir—, no puc més. Baixa’m d’ací. Dóna’m una mica de cervesa. Vi no.

No sé com pots beure aqueix vi tan dolent. Dóna’m un didal d’aqueixa estupenda cervesa.

—Clar, volgudet —va dir ella—. Ho has fet molt bé aquesta nit. Si Manny i Lincoln ho hagueren fet tan ben com tu, estarien ací ara. Però ells no cantaven ni ballaven, no feien més que plorar i cavil·lar. I, pitjor encara, no volien acceptar l’Acte Final.

—I quin és l’Acte Final? —vaig preguntar.

—Anem, volgudet, beu-te la cervesa i descansa. Vull que gaudisques molt en l’Acte Final. Eres molt més llest que Manny i Lincoln, no hi ha dubte. Crec que podrem aconseguir la Culminació dels Oposats.

—Sí, clar, com no —vaig dir, bevent la meua cervesa—. Ompli’l una altra vegada. I què és exactament la Culminació dels Oposats?

—Assaboreix la cervesa, xiconiu, prompte ho sabràs.

bukowski 15 cm

Vaig acabar la meua cervesa i després va passar aquella cosa repugnant, alguna cosa veritablement molt repugnant. Sara em va agafar amb dos dits i em va col·locar allí, entre les seues cames; les tenia obertes, però només una miqueta. I em vaig veure davant un bosc de pèls. Em vaig posar rígid, pressentint el que s’aproximava. Vaig quedar embotit en foscor i pudor. Vaig sentir gemegar a Sara. Després Sara va començar a moure’m a poc a poc, molt a poc a poc, cap a avant i cap a arrere. Com vaig dir, la pesta era insuportable, i amb prou faenes podia respirar, però en realitat hi havia aire allí dins… hi havia diverses bossetes i capes d’oxigen. De tant en tant, el meu cap, la part superior del meu cap, pegava en L’Home de la Barca i llavors Sara llançava un gemec super il·luminat.

I va començar a moure’m més de pressa, més de pressa, cada vegada més i va començar a cremar-me la pell, i em resultava més difícil respirar; la pudor augmentava. Sentia els seus pantaixos. Vaig pensar que com més prompte millor acabara la cosa menys patiria. Cada vegada que em tirava cap a avant arquejava l’esquena i el coll, arremetia amb tot el meu cos contra aquell ganxo corb, sacsava tot el possible a l’Home de la Barca.

De sobte, em vaig veure fora d’aquell terrible túnel. Sara em va alçar fins a la seua cara.

—Anem, condemnat! Anem! —va exigir.

Estava totalment borratxa de vi i passió. Em vaig sentir embotit una altra vegada en el túnel. Em sacsava molt de pressa a dalt i a baix. I després, de sobte, vaig absorbir aire per a augmentar de grandària i després vaig concentrar saliva en la boca i la vaig escopir… una, dues vegades, tres, quatre, cinc, sis vegades, després vaig parar… La pudor resultava ja increïble, però per fi em vaig veure una altra vegada alçat en l’aire.

Sara em va acostar al llum de la tauleta i va començar a besar-me pel cap i pels muscles.

—Oh volgut meu! Oh la meua bufona polleta! T’estime! —em va dir.

bukowski-02

I em va besar amb aquells horribles llavis rojos i pintats. Vaig vomitar. Després, esgotada d’aquell arravatament de vi i passió, em va col·locar entre els seus pits. Vaig descansar allí, sentint els batecs del seu cor. M’havia llevat la maleïda corretja, la cadena de plata, però era igual. No era més lliure. Un dels seus gegantescs pits havia caigut cap a un costat i semblava com si jo estiguera tombat just damunt del seu cor: el cor de la bruixa.

Si jo era la solució a l’Explosió Demogràfica, per què no m’havia utilitzat ella com una mica més que un objecte de diversió, un joguet sexual? Em vaig estirar allí, escoltant aquell cor. Vaig decidir que no hi havia dubte, que ella era una bruixa. I llavors vaig alçar els ulls. Sabeu el que vaig veure? Alguna cosa sorprenent. A dalt, en la petita esquerda que hi havia sota la capçalera del llit. Una agulla de barret. Sí, una agulla de barret, llarg, amb un d’aqueixes coses redones de cristall porpra a l’extrem.

Vaig pujar entre els seus pits, vaig escalar el seu coll, vaig arribar a la seua barbeta (no sense problemes), després vaig caminar suaument a través dels seus llavis, i llavors ella es va moure una mica i vaig ser a punt de caure i vaig haver d’agarrar-me a una de les finestres del nas. Molt lentament vaig arribar fins a l’ull dret (tenia el cap lleugerament inclinat cap a l’esquerra) i després vaig aconseguir pujar fins al front, vaig passar la templa, i vaig aconseguir el pèl… em va resultar molt difícil creuar-ho. Després, em vaig col·locar en posició segura i vaig estirar el braç… vaig estirar i vaig estirar fins a aconseguir agarrar l’agulla. La baixada va ser més ràpida, però més perillosa. Diverses vegades vaig estar a punt de perdre l’equilibri amb aquella agulla. Una caiguda haguera segut fatal. Diverses vegades se’m va escapar el riure: era tot tan ridícul. El resultat d’una festa per als xics del magatzem, Feliç Nadal.

Per fi vaig arribar de nou a aquell pit immens. Vaig posar l’agulla i vaig escoltar una altra vegada. Vaig procurar localitzar el punt exacte d’on brollava el rumor del cor. Vaig decidir que era un punt situat exactament sota una petita taca marró, una marca de naixement. Llavors, em vaig incorporar. Vaig agafar l’agulla amb el seu cap de cristall color porpra, tan bell a la llum del llum, i vaig pensar, resultarà? Jo mesurava quinze centímetres i vaig calcular que l’agulla mesuraria uns vint-i-dos. El cor semblava estar a menys de vint-i-dos centímetres. Vaig alçar l’agulla i el vaig clavar. Just sota la taca marró.

Sara es va agitar. Vaig sostenir l’agulla. Va estar a punt de tirar-me al sòl… la qual cosa en relació a la meua grandària haguera sigut una altura de tres-cents metres o més. M’hauria matat. Seguia subjectant amb fermesa l’agulla. Dels seus llavis va brollar un estrany so.

Després tota ella va semblar estremir-se com si sentira esgarrifances. Em vaig incorporar i li vaig enfonsar els set centímetres d’agulla que quedaven en el pit fins que el bell cap de cristall porpra va xocar amb la pell. Llavors va quedar immòbil. Vaig escoltar. Vaig sentir el cor, un, dos, un dos, un dos, un dos, un… Es va parar.

I llavors, amb les meues manetes assassines, em vaig agarrar al llençol i em vaig despenjar fins al sòl. Mesurava quinze centímetres i era un ser real i aterrit i famolenc. Vaig trobar un forat en una de les finestres del dormitori que donava a l’Est, em vaig agarrar a la branca d’un matoll, i vaig descendir per ella a l’interior d’aquest. Només jo sabia que Sara estava morta, però des d’un punt de vista realista no significava cap avantatge. Si volia sobreviure, havia de trobar alguna cosa que menjar.

De totes maneres, no podia evitar preguntar-me què decidirien els tribunals sobre el meu cas. Era culpable? Vaig arrancar una fulla i vaig intentar menjar-la. Inútil. No me la podia empassar. Llavors vaig veure que la senyora del pati del sud treia un plat de menjar  per al seu gat. Vaig eixir del matoll i em vaig dirigir al plat, vigilant possibles moviments, animals. Mai no havia menjat alguna cosa tan fastigosa, però no tenia elecció. Vaig devorar quant vaig poder… pitjor sabia la mort. Després, vaig tornar al matoll i em vaig enfilar en ell.

bukowski riu

Allí estava jo, quinze centímetres d’altura, la solució a l’Explosió Demogràfica, penjant d’un matoll amb la panxa plena de menjar de gat.

No vull avorrir-vos amb massa detalls de les meues angoixes quan em vaig veure perseguit per gats i gossos i rates. Percebent que a poc a poc la meua grandària augmentava. Veient-los portar-se d’allí el cadàver de Sara. Com vaig entrar després i vaig descobrir que era encara massa xicotet per a obrir la porta de la nevera.

El dia que el gat va estar a punt de caçar-me quan li menjava el seu esmorzar. Vaig haver d’escapar.

Ja mesurava llavors entre vint i vint-i-cinc centímetres. Anava creixent. Ja espantava als coloms. Quan els espantes pots estar segur que vas aconseguint-ho. Un dia senzillament vaig córrer carrer a baix, amagant-me en les ombres dels edificis i sota les tanques i així. I corrent i amagant-me vaig arribar per fi a l’entrada d’un supermercat i em vaig ficar sota un lloc de periòdics que hi ha al costat de l’entrada. Llavors vaig veure que entrava una dona molt gran i que s’obria la porta elèctrica i em vaig colar darrere. Una de les dependentes que estava en una caixa registradora va alçar els ulls quan jo em colava darrere de la dona.

—Senta, quins dimonis és açò?

—Què —va preguntar una client.

—Em va semblar veure alguna cosa —va dir la dependenta—, però potser no. Supose que no.

Vaig aconseguir arribar al magatzem sense que em veren. Em vaig amagar darrere d’unes caixes de llegums cuits. Aqueixa nit vaig eixir i em vaig donar un bon banquet. Amanida de creïlles, cogombres, pernil amb arròs, i cervesa, molta cervesa. I vaig seguir així, amb la mateixa rutina. M’amagava en el magatzem i de nit eixia i feia una festa. Però estava creixent i cada vegada m’era més difícil amagar-me.

Em vaig dedicar a observar a l’encarregat que ficava els diners totes les nits en la caixa forta. Era l’últim a anar-se. Vaig contar les pauses mentre treia els diners cada nit. Semblava ser: set a la dreta, sis a l’esquerra, quatre a la dreta, sis a l’esquerra, tres a la dreta: oberta. Totes les nits m’acostava a la caixa forta i provava. Vaig haver de fer una espècie d’escala amb caixes buides per a arribar al disc. No hi havia manera d’obrir, però vaig seguir intentant-ho. Totes les nits. Entretant, el meu creixement s’accelerava. Potser mesurara ja noranta centímetres. Hi havia una petita secció de roba i havia d’utilitzar talles cada vegada majors. El problema demogràfic tornava. Per fi una nit es va obrir la caixa. Hi havia vint-i-tres mil dòlars en metàl·lic. Havia de portar-me’ls de nit, abans que obriren els bancs. Vaig agafar la clau que utilitzava l’encarregat per a eixir sense que es disparara el senyal d’alarma.

Després enfilí carrer a baix i vaig llogar una habitació per una setmana en el Motel Sunset. Li vaig dir a l’encarregada que treballava de nan en les pel·lícules. Només va semblar avorrir-la.

—Gens de televisió ni de sorolls a partir de les deu. És la nostra norma.

Va agafar els diners, em va donar un rebut i va tancar la porta.

La clau deia habitació 103. Ni tan sols vaig veure l’habitació. Les portes deien noranta-vuit, noranta-nou, cent, 101, i jo caminava rumb al nord, cap als pujols de Hollywood, cap a les muntanyes que hi havia després d’elles, la gran llum daurada del Senyor brillava sobre mi, creixia.

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Literatura, Uncategorized i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s