Andreu Alfaro, escultor valencià de projecció internacional
Andreu Alfaro és un valencià il·lustre, de projecció internacional que va ser ocultat i apartat, tant com pogué el PP, dels valencians. No era del gust de la dreta cavernícola local perquè Andreu era un artista compromés amb el seu poble i la seua llengua com Joan Fuster i Vicent Andrés Estellés entre altres. És un dels fundadors d’Acció Cultural de País Valencià, entitat defensora de la nostra llengua i cultura que ha patit els atacs d’aquest partit antivalencià en forma de exagerades multes per ser la responsable que arribara el senyal de TV3 al País Valencià.
Alfaro, amb Estellés, Fuster i altres, va fundar ACPV, entitat cultural nacionalista.
L’escultor ja és immortal no solament per la seua obra plàstica, sinó per la cançó de Raimon que tot coneixem, Andreu, amic:
Andreu, amic
Andreu, amic, torsimany de metalls
d’on ha vingut la força i la vida
que retrobem en la teua escultura.
Dels ponts del riu i de les pedres velles,
dels clars matins, de la llum dels baladres,
dels teus dos peus de passejades dòcils.
Carrers estrets i espais poc metafísics,
tot l’entrellat d’una ciutat difícil,
indiferent i secularment puta.
Del llom del gos la majestat domèstica,
l’angle feroç de vertical segura,
essencials virginitats remotes.
Andreu, amic, torsimany de metalls,
eròtic cast de fusta ben antiga,
arribes tu on la paraula es trenca.
De ferro vell i de mesura insigne
-germans de crit- t’he fet aquest poema,
Andreu, amic, torsimany de metalls.
Ja en tenim prou
Alfaro (València, 1926-2002) va morir als 86 anys. Ja estava retirat de la vida pública per motius de salut, deixant al seu darrere una obra reconeguda internacionalment i que l’ha convertit en un dels escultors més importants del segle XX.
Era d’origen humil, fill de carnisser. Autodidacta, pintor i dibuixant en els seus orígens, es va iniciar en el món de les arts plàstiques amb la pintura i el dibuix, a mitjans del passat segle va trobar la seva vocació en l’escultura, a la qual es va dedicar des de llavors. Andreu Alfaro serà finalment recordat per la seua capacitat per modelar i regalar moviment al metall de les milers d’escultures que omplen museus de tot el món, però també els carrers, places i parcs de moltes ciutats.
Va provar sort primer amb la fusta, el marbre, la pedra i el plàstic però va trobar en el metall, especialment en el ferro i l’alumini, el seu millor llenguatge i li va permetre treure el màxim partit a la seua creativitat, amb obres en què les formes geomètriques prenen el control de l’espai.
Tot i que no s’inclou dins de cap moviment ni corrent artístic, es va integrar en el Grup Parpalló (1957), se’l considera precursor de l’art Minimal i va rebre influència directa del constructivisme i d’autors com Brancusi o Pevsner.
Andreu Alfaro també va ser un artista compromès amb la seua llengua i la seua cultura i amb la defensa de la llibertat; així ho va reflectir en moltes de les seues obres, com Bon dia llibertat (1975), en què també es deixen veure les seues inquietuds nacionalistes, com Catalan power (1976) o Monument als Països Catalans (1981).
La literatura també té el seu espai en l’obra d’aquest escultor, que va dedicar treballs a Ausiàs March o Goethe, mentre el cantant Raimon li va dedicar una cançó, Andreu, amic, el 1978, com hem dit abans.
Va ser el primer artista que va omplir l’antic mercat del Born de Barcelona amb una trentena d’obres d’entre tres i deu metres cadascuna, el 1983, i allà va advertir que a València no hi havia cap espai adequat per a l’art contemporani.
Aquesta apreciació d’Alfaro va ser el germen del que va sorgir la idea de l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM), que va prendre forma amb la col·laboració de Carmen Alborch, llavors ministra de Cultura; Ciprià Ciscar (conseller de Cultura i Educació) i el pintor Eduardo Arroyo, amic íntim de l’escultor.
Aquest museu, el logotip del qual va dissenyar Alfaro, va ser l’últim a dedicar una retrospectiva del seu mig segle de trajectòria el 2007, amb 92 obres que formaven part de la col·lecció particular de l’artista i que ell mateix va contribuir a seleccionar, tot i que han estat nombroses les exposicions, individuals i col·lectives, en què ha participat.
Espanya, Amèrica, Itàlia, Alemanya i França són alguns dels països en els quals està repartida l’obra d’aquest artista, que també ha exposat els seus treballs a la 46 edició de la Biennal de Venècia, i en ciutats com Sao Paulo, Nuremberg, Munic, Frankfurt, París, Miami i Otawa.
Al llarg de la seua vida va ser distingit amb nombrosos guardons com ara el Premi Nacional d’Arts Plàstiques (1981) i el Jaume I de la Generalitat Valenciana (1980) entre altres. Va ser membre del Consell Valencià de Cultura (CVC) de desembre de 1985 a març del 1990.
El 13 de desembre de 2012 va morir però mai no serà oblidat. Les seues gegantines escultures, en què el metall sembla haver perdut el seu habitual rigidesa gràcies a les mans d’Alfaro, romandran en moltes vies públiques com a testimoni i homenatge a qui va saber domar i regalar moviment.
Font: EFE
NOTA: En la web anterior es pot trobar la biografia d’Andreu Alfaro, obra, textos del mateix artista, etc.
La primera escultura meua va ser després que vaig arribar del meu primer viatge a París. En aquell viatge, més tard, vaig anar a Brussel·les. Vol dir que, en el primer viatge que vaig eixir de casa i vaig anar a Europa, com en aquell moment ho feien molts, vaig anar a la exposició de Brussel·les, on havia una mostra que possiblement avui no es podria mai fer, ni per el país més ric d’Europa ni dels Estats Units. La exposició es titulava «Cinquanta anys d’Art Modern».
En ella, vaig conèixer tots els noms més importants de l’art d’aquell moment, i no els vaig conèixer per el que em contaven a mi els que havien estat fora abans de mi, els vaig veure amb els meus ulls i vaig poder opinar i pensar pel meu compte. El meu descobriment de l’art modern va ser a Brussel·les, aquell any de 1958. En aquella exposició estaven el noms que jo havia sentit com a coneguts i reconeguts en el món sencer, però per a mi va ser la primera vegada que els vaig veure jo mateix i va ser una impressió molt forta. Encara ara, quan recorde aquella exposició, m’emocione: era molt fort per a mi el Atomiun i «Cinquanta anys d’Art Modern», de colp.
En tornar a València ja tot havia canviat per a mi. Vaig començar a fer en la cuina de la meua casa, en fil d’aram i llauna del pots de menjar, les primeres escultures de la meua vida.
Anàrem avançant amb les nostres manies i creences però ja teníem els nostres mestres, admiràvem el nostre exterior i poc a poc vam deixar lo conegut i anàvem sempre a lo nou, a lo desconegut. Jo crec que ara passa igual, el joves volen ser sobretot originals i cadascú pensa que laseua època es la bona i s’equivoquen. La diferència podríem dir que ara hi ha molta més informació i aquesta informació no té els perills que tenia amb el franquisme.
Nosaltres a més necessitàvem anar fora per conèixer lo nou, i lo nou que tenia trenta anys a França, aquí no ens assabentàvem sinó passaven cinquanta, però per sort Franco va durar quaranta. Jo vaig tindre la sort d’anar a Brussel·les en el cinquanta vuit, i es va obrir una finestra que jo no coneixia i que vaig encertar quan la vaig obrir. Però com sempre em vaig donar compte que arribava tard (jo considere que serè tardà tota la vida); però hi ha un moment en que tinc que decidir-ho, i repetint la frase ben coneguda de Hamlet —«ser o no ser»— em vaig clavar en el problema nou de ser, tenint en compte que a l’any cinquanta vuit jo tenia vint i nou anys.
Com he dit ja varies vegades que soc tardà, en el cas d’anar a París i anar a Brussel·les, crec que demostra que els artistes que anaren a París abans del cinquanta són, no exactament però quasi també, els artistes més importants i que es coneixen avui a Espanya.
En la casa de mon pare havia una gran afició a la pintura valenciana però sense passar del segle XIX, i dins del dinou sorollista, i es difícil ser col·leccionista i ser carnisser, i ell tenia molts pintors de paquetet i algun quadre que li regalaven pel paquetet de carn. Açò ho dic simplement perquè es comprenga que mon pare era aficionat a l’art però era carnisser, això explica perquè sóc un artista tardà. Soc fill de carnisser i que això m’ha marcat prou, a Déu gràcies.
Al 1959 vaig fer una exposició a Barcelona, a la sala Gaspar, la primera exposició important per a mi. Els artistes valencians estaven a París o a Madrid on es van encara. Es quedaven a casa els que no podíem anar. Després, a partir dels anys seixanta havien alguns artistes, no molts, que es quedaven a València perquè algú havia de quedar-se i tindre molta paciència i molta il·lusió pel seu treball. (Segueix)
Andreu Alfaro.
EL CAVALLER DEL CIGNE ciutadà valencià de nació catalana //*// 
Andreu Alfaro era un home de CULTURA amb majúscula. Com també ho eren Joan Fuster, Sanchis Guarner, Estellés i el mateix Enric Valor. A tots ells trobem molt a faltar!
Ja ho crec que sí, i normalment persones d’origen humil. Estellés era de família de forners i Alfaro, de carnissers. El pitjor de tot és que han estat vetats en la seua pròpia terra per la dreta antivalenciana. Aquest apunt sobre Alfaro vaig fer-lo perquè ni tan sols sabia que havia mort. A Raimon ens l’han furtat. Fa molts anys que no l’he vist en directe a València. Va ser al Principal quan encara estaven els socialistes.
Moltes gràcies per participar.