Del Walhalla a Jerusalem: Wagner i la política. Jaume Radigales. I un llibre “infame”.

Aquest llibre és breu, 120 pàgines, però molt interessant. El publicà Angle en 2005. Parla de Wagner, amb les seues llums i ombres sense maniqueismes ni llocs comuns. Aborda el tema de l’antisemitisme en la seua justa mida, sense convertir a Wagner en el profeta de l’Holocaust, i inserint el seu pensament en el pensament general a Alemanya i Europa. El compositor no és l’inventor de l’antisemitisme ni és més antisemita que l’alemany mitjà del seu temps. Wagner no aboga mai per l’extermini dels jueus, sinó per la seua integració. 

Cita a dos jueus wagnerians que ens donen una pista de com pensaven els jueus del mestre. Un és Hermann Levi, fill de rabí, amic de Wagner i director de Parsifal. Aquest és un tema conegut. El que no ho és perquè hi ha qui vol ocultar-lo, és el cas de Theodor Herzl, qui va portar junt a Levi i més persones el taüt de Wagner. Aquest senyor és el fundador del sionisme i pare de la pàtria d’Israel. Era un wagnerià que no es cansava mai de sentir Tannhäuser, tant que va usar l’obertura en els congressos sionistes i va proposar el Cor dels Peregrins com a himne sionista. Aquests fets no solen saber-se perquè hi ha interessos de tot tipus per amagar-los. El fundador del sionisme era wagnerià i és el pare d’una pàtria on la seua música favorita està prohibida. Resulta curiós. No seria tan terrible Wagner amb els jueus quan tenim el cas de Levi, Herzl i molts altres que l’admiraven profundament i fins i tot eren amics íntims, com Levi, que va seguir a Bayreuth després de la mort de Wagner.

Nota: L’autor s’enganya en una cosa, Theodor Herlz sí que era wagnerià però no va carregar mai el taüt de Wagner; va ser una altre jueu amic del compositor i mestre de cor, Heinrich Porges – almenys això diu Gregor-Dellin i Mayo. Una falta de documentació inexplicable de la que done constància un any després d’haver redactat aquesta entrada. 

A continuació, la ressenya del llibre:

“En el decurs del segle XX, la música ha estat una de les eines per magnificar la imatge dels governants i, en general, dels aparells de poder més utilitzats pels règims polítics més diversos. Des de la cançó popular fins als últims èxits del rock i el pop, passant per autors d’èpoques pretèrites, les relacions entre art musical i poder polític han estat fructíferes però sempre interessades.

Aquest assaig repassa la contradicció en les idees polítiques de Richard Wagner i les influències en les seves obres, tant escèniques com teòriques.

A partir d’aquí, Jaume Radigales demostra la fraudulenta i interessada utilització de Wagner -i de molts altres compositor- per part del nacional-socialisme alemany, així com la també interessada “prohibició” que de la música wagneriana se’n fa, de manera no legislada, a l’estat d’Israel.

L’any 2001 el pianista i director d’orquestra argentinoisrealià Daniel Barenboim va obrir la caixa dels trons en interpretar, a Jerusalem, peces de Wagner. És a partir d’aquests fets quan es qüestiona la legitimitat d’aquella prohibició, tenint en compte la també contradictòria política cultural d’Israel i, a més concretament, de la seva Orquestra Filharmònica. Amb aquest text, l’autor fa una crida a la reflexió, asserenada i desapassionada, a partir del desemmascarament i la relativització de les idees polítiques i de la música del mateix Wagner.

Aquest treball, que combina amb encert l’erudició i la recerca d’un lloc no polititzat per a la música en la societat de masses, va ser proclamat guanyador ex aequo de la tercera edició del premi IDEES d’Assaig Breu 2004.”

L’autor:

Jaume Radigales

Jaume Radigales (Barcelona, 1969) és doctor en Història de l’Art per la Universitat de Barcelona. És autor, entre d’altres dels llibres, El pensament musical de Joan Maragall (1995), Els orígens del Gran Teatre del Liceu (1998), L’òpera. Música, teatre, espectacle (1999), Luchino Visconti. Muerte en Venecia (2001), Sobre la música. Reflexions a l’entorn de la música i l’audiovisual (2002), Victòria dels Àngels. Una vida pel cant. Un cant a la vida (2003), Del Walhalla a Jerusalem. Wagner i la política (2005), Mozart a Barcelona, etc. Ha escrit nombrosos articles en revistes científiques i especialitzades, a més de treballs divulgatius. Realitza i presenta el programa ” Una tarda a l’Òpera” a Catalunya Música. Ha impartit cursos sobre Wagner i la seua obra: “Introducció a Wagner: L’anell del Nibelung, Tristany i Isolda, Tannhäuser, Lohengrin, Parsifal. Durant l’an d'”infame”y del bicentenari va dedicar programes a Wagner i Verdi a CatRàdio junt a Roger Alier.

Jaume entrevista a Rosa Sala:

Rosa Sala ha traduït i comentat el pamflet de Wagner citat avall. Per a començar, ella mateixa qualifica el llibre sorprenentment d'”INFAME”. Sentim l’entrevista per veure on és la “infàmia”:

Parlem amb Rosa Sala sobre “El judaísmo en la música” 102 pp. (40 d’introducció)

Entrevista a Rosa Sala Sole, autora de la traducció comentada del pamflet de Wagner “El judaísmo en la música”. Edició de 1869. ESCOLTEM.

Una tarda a l’òpera. Aspectes de Wagner. 19-05-2013

Carta al bloc de Jaume Radigales, que no va tenir a bé contestar, sobre l’entrevista anterior.

He llegit el teu llibre “Wagner i la política” i compartisc les teues idees. En l’entrevista que li feres a Rosa sobre “El Judaísmo en la música” vaig sentir moltes barbaritats i tu saps que ho són. Levi no era un “jueu vergonyant” sinó al contrari, es va negar a batejar-se per dirigir Parsifal, cosa que va fer durant un grapat d’anys. Rosa va dir que Wagner no es contenta amb no sé qué de Kundry i la mata perquè era jueva. No és així. Kundry és la reencarnació de moltes dones, incloent Herodies, però també una walkiria i moltes atres més. Estava condemnada a reencarnar-se sense parar fins que fora redimida. Aleshores deixaria de patir i , per fi, podria dormir. Per això mor. És el que buscava, com l’Holandés Errant. Rosa hauria d’estudiar millor Wagner i , en aquest cas, la base budista i schopenhaueriana en què es basa. A més, és una tragèdia i en les tragèdies de Wagner, Puccini o el que siga , el final va acompanyat de mort, com passa en Tristany i Isolda.No és cert que els personatges “dolents” de Wagner siguen jueus. La malvada Ortrud de “Lohengrin” és “ària” i adoradora de Wotan. No hi ha cap escrit de Wagner ni dels seus contemporanis on es diga això. És un invent de nazis, antisemites i del pol oposat, els que van de progres i han de demostrar com són d’antinazis posant a parir al Wagner-persona, que com a home que era tenia defectes i virtuts. Seria llarg explicar-ho.

Rosa no va dir que en l’època de Wagner l’antisemitisme era la norma en bona part de la intel·lectualitat i poble en general tant per la dreta com per l’esquerra. Chopin, Liszt, Schumann, Marx, Schopenhauer, Proudhon, Bakunin i molts més tenien eixe pensar que forma part d’Occident des de l’arribada del cristianisme. Wagner va ser un més. No és cert que Wagner fora la primera figura coneguda a escriure en clau antisemita. Luter, Fitche i els filòsofs i polítics citats tenen escrits molt més durs que el de Wagner, que sempre tingué amics jueus, com ara Levi, fill de rabí, que mai va renunciar a la seua fe, a ser jueu. Wagner va agenollar-se davant Levi perquè fora el director de Parsifal.Tampoc no és cert que els seus llibrets no tinguen valor literari. Baudelaire, Mallarmé, Verlaine, Rimbaud i els simbolistes francesos admiraven la poesia wagneriana i la dramaturgia de Wagner ha estat comparada amb la d’Esquil o Shakespeare. Thomas Mann o Derick Cooke valoren el seu mèrit.Solament estic d’acord en el fet que els seus assajos són rebuscats i difícils de comprendre; mai els llibrets.

Així mateix, dir que el pamflet passà pràcticament desapercebut. El primer, de 1850,no tingué a penes tirada. Wagner no era conegut. La reedició de 1869 sí que va ser més polèmica perquè el compositor ja tenia prestigi. No va ser cap novetat, ja que no va ser el primer escrit d’aquesta mena. Luter o Fitche – pare de la pàtria i de l’època de Wagner – ja havien publicat escrits en aquest sentit. Quan publica la seua obra completa, el breu pamflet passà totalment desapercebut.

És fals que Wagner proposara l’extermini dels jueus i que fora un referent de l’Holocaust el pamflet. El que proposa Wagner és l’assimilació i integració dels jueus en la societat alemanya; que deixen de ser jueus, que abandonen el judaisme, la seua condició de jueus. Si llegim més textos de Wagner, veurem que el seu ideal és de tipus universal i es refereix a tots els éssers humans. Això es pot veure des dels primers escrits, com ara “La Revolució”, que és del mateix any que “El judaisme en la música” fins als darrers del 80, com ara “Heroisme i Cristianisme”.No existeix cap influència en absolut entre el pamflet, Hitler i el nazisme. El dictador no va llegir-lo, ni tampoc no va llegir cap escrit de Wagner de tipus teòric. No tenim cap prova o testimoni en eixe sentit. El que se sabia de memòria eren les seus òperes i drames. Res d’això no apareix ni el “Mein Kampf” ni en cap escrit de Hitler o els nazis. Els alemanys no el coneixien. Va ser després de 1933 quan els nazis el difonen en un procés de nazificació de Wagner. No hi ha cap prova que Wagner llegira ni el plamflet antisemita ni cap escrit en prosa de Wagner. El tiratge de les edicions de l’escrit van ser curtes i va passar desapercebut. Rosa ha dit una cosa que pot portar a error. Afirma que en el Mein Kampf es parla de races constructores i destructores d’art, com si aquesta teoria fora un invent de Wagner, que no ho és, i fa creure que la idea l’agafa de Wagner. Doncs bé, ha oblidat dir que el nom de Wagner no apareix al llibre de Hitler més que una vegada quan parla d’uns salons anomenats “Wagner”. Sentint-la a ella, fa l’efecte que el dictador escrivira tenim el text de Wagner al costat i això no és cert.

No hi ha res de nazisme, antisemitisme o racisme en Parsifal; de fet, va ser prohibit durant la guerra pels nazis pel seu missatge pacifista, humanitari i igualitari.

Com dius en el teu llibre, Jaume, dos jueus portaren el fèretre de Wagner: Levi i el fundador del sionisme, Herzl; i en els congressos sionistes s’interpretava música de Wagner.

Massa falsedats sobre un dels millors compositors de la història. El pitjor que li va passar és que un genocida fora fanàtic admirador seu i aconseguira que es relacionara la seua figura amb ell. El pitjor que li va passar a Wagner va ser Hitler, nascut quan ell ja hi havia mort.

Hi ha molts llibres de Wagner o sobre Wagner sense traduir i que tenen molta més importància cultural que un pamflet que la mateixa traductora i comentarista considera “infame”. Es tracta d’un treball innecessari, ja que sí que està traduït al castellà i es pot trobar a Internet fàcilment. Per a mi la publicació del llibre és “oportunista”, “innecessària” i “morbosa”; una manera de contribuir a fomentar tòpics i estereotips que porten la gent a l’engany. Ser experta en temes nazis i traductora de l’alemany no és motiu que justifique abordar Wagner. Qui ha de fer això és un expert en aquests temes i els seus vessants culturals, musicals, artístics, històrics, filosòfics, etc. Conec tesis doctorals sobre el tema de persones que han aprofundit en Wagner que no troben editor. El seu treball no desperta el “morbo” d’un pamflet que no té ni de lluny la importància que se li vol donar. Una pena.

El teu llibre, sí que tenia interés. Molt ben documentat i amb aportacions importants a la literatura wagneriana malgrat la seua brevetat.