És broma. Wagner no va pensar mai en Polònia des d’un punt de vista artístic, però sí en Islàndia, i durant molts anys. Sense Islàndia Der Ring des Nibelungen es diria Siegfrieds Tod i es veuria en una sola jornada. El que sí que és cert és que els víkings van colonitzar l’illa, fenomen sense el qual tampoc no hi hauria Der Ring.
Tractaré d’explicar-ho en diverses jornades. No es tracta de conquerir Islàndia. El que passa és que tots els pobles germànics, i els islandesos, descendents de noruecs, ho són, tenen la mateixa mitologia, els mateixos déus, tradicions, llegendes i parentiu lingüístic. A Islàndia, a causa del seu aïllament geogràfic és on millor s’han conservat, no només els escrits, sinó la llengua, de manera que l’islandès és molt proper a l’antic nòrdic del qual van sorgir les llengües germàniques, incloent l’alemany.
El noruec Ingólfur Arnarson, primer habitant permanent d’Islàndia.
Islàndia, culturalment és més pròxima a Alemanya que França. La mitologia celta és un altre món. De fet a Què és alemany? Wagner afirma que els antics alemanys o germans distingien entre els d’ací, els que parlen com nosaltres i els d’allà, els que parlen diferent, que són els gals, els celtes. De fet els germans entenien que els gals eren els estrangers. La llengua era el que els definia, com més tard Fichte, pare de la pàtria, teòric del nacionalisme alemany, va deixar per escrit. Islàndia es va mantenir pura, concepte essencial en Wagner, pura i autèntica. Allà no van establir-se de manera estable més que els germans (els antics noruecs en concret). No hi va haver contaminació de celtes, romans o àrabs. El cristianisme va arribar molt tard. Per posar-se en contacte amb l’alemany i veritable, que no per casualitat diu Wagner expressament en Meistersinger, cal acudir a Islàndia, la terra dels germans autèntics i purs, cosa que no succeeix a Alemanya, especialment al sud, en contacte amb romans, celtes, eslaus, etc.
Snorri Sturluson, autor islandés de l’Edda en prosa.
La literatura antiga era de transmissió oral. Es va començar a escriure segles després. Les mateixes històries mitològiques que s’explicaven a Islàndia, s’explicaven en la península Escandinava i a les terres alemanyes perquè aquests pobles tenen un origen comú. No és estrany que el Nibelungenlied reculla els mateixos fets de les sagues islandeses. Les al·lusions als déus ja s’havien perdut en l’Alemanya de Wagner a causa del cristianisme, però es conservaven en Islàndia. En el poema èpic aparegut a Àustria no hi ha cap Wotan, ni Fricka ni cap déu que no siga un d’estranger, el dels cristians. Sense Islàndia, Rheingold, Die Walküre i Siegfried no s’hagueren pogut escriure. D’ací l’interès de Wagner. Que sabia perfectament que els mites germànics són comuns a tots els dominis de llengua germànica perquè cada llengua es correspon amb una cultura que genera una mitologia.
No és un fenomen tan estrany ni difícil d’entendre. Al món cèltic passa el mateix. Aquest poble o pobles van ocupar la major part d’Europa central i occidental, però van sucumbir davant la pressió d’altres pobles que els van colonitzar o foragitar de les seues terres. Per això, per estudiar les tradicions celtes ens hem d’anar als seus últims reductes: Gal·les i Irlanda especialment, que van ser despersonalitzades més tard i van conservar les seues tradicions. Darrere de la mitologia hel·lènica hi és, òbviament la llengua i cultura gregues. Com és sabut, la literatura artúrica té el seu origen en escrits gal·lesos provinents de la tradició celta que van ser la font d’inspiració d’escriptors britànics, francesos i alemanys que arriben al mateix Wagner, on podem trobar aquesta infuència a Lohengrin, Tristan und Isolde i Parsfal. Per documentar-se sobre els orígens s’ha d’acudir a fonts gal·leses. La literatura artúrica té el problema que està cristianitzada. El Grial, per exemple, és un mite pagà, un calder que no té res a veure amb cap calze ni amb la sang de Crist.
Loki darrere d’Idun i les pomes de l’eterna joventut.
Hi ha una anècdota sobre els islandesos i l’Anell. La primera vegada que es va representar es van quedar sorpresos. El que es contava en el teatre era més o menys el que havien estudiat a escola. Els islandesos poden llegir els textos de les sagues originals més o menys com un espanyol el castellà antic. Les sagues són com el poema de El Cid, La Chançon de Roland o Nibelungenlied en altres països: poesia èpica antiga. La seua llengua és un fòssil lingüístic.
L’islandés té aquesta filiació filològica: nòrdic occidental, germànic septentrional, germànic, indoeuropeu. O el que és o mateix: llengua indoeuropea pertanyent al tronc germànic que es parla a Islàndia. Procedeix del noruec, poble que va colonitzar l’illa i es considera un fòssil lingüístic per no haver evolucionat apenes. Podríem dir que l’islandés és noruec antic. La mateixa relació que hi ha entre el castellà i el romanés, n’hi ha entre l’alemany i l’islandés. És fals que les llengües nòrdiques no pertanyen al tronc comú de les llengües germàniques. Realment, les llengües europees es poden agrupar en tres grans famílies: romàniques, germàniques i eslaves, quedant restes de les cèltiques (bretó, irlandès, gal·lés …) més el grec, d’origen indoeuropeu, més alguna de difícil classificació com ara el basc, l’hongarès o magiar i les llengües ugrofineses (finlandés, lapó, carelià, estonià) d’origen no indoeuropeu.
Per això, el terme germanoescandinau existeix i no només a nivell lingüístic, sinó fins i tot a nivell mitològic, compartir uns mateixos déus. El mateix succeeix en el grup ugrofinés, que posseeix una mitologia pròpia independent de la germanoescandinava. Al Kaleava es recull. Sibèlius, compositor nacional finés, en fa us.
La germanitat de islandés és inqüestionable. Només cal examinar el seu vocabulari bàsic: “pare” és “Vater” en alemany. “Fadir” en islandès. Recorde que la “V” es pronuncia / F / en alemany. “Mare”, “Mutter”, “Modir”. Fill, Sohn, sonur. “Déu”, “Gott”, “gud”. Casa, house, heim. Sol, Sonne, sól. Arma, Waffe, vopn (W en alemany es pronuncia /V/). Un, ein, einn. Gos, Hund, hundur. Peix, Fisch, fiskur. No crec calga escriure els vocables anglesos, que són molt similars, i això que l’anglès, a diferència de l’islandés està molt romanitzat. El mateix succeeix amb el danés, noruec i suec. “Peix” en suec és “fisk”. Pare, far. Casa, Hem. I si mirem els dies de la setmana, comprovarem la relació llengua-mitologia. Com és sabut, els dies es dediquen a un deu. En les llengües romàniques, del Panteó romà, i en els germàniques, del Walhalla:
Anglés, alemany, suec.
Monday, Montag, Måndag. Dia de la lluna (moon en anglés)
Tuesday, Dienstag, Tisdag. Dia de Tyr.
Wednesday, Mittwoch, Onsdag. Dia d’Odín (Woden)
Thursday, Donnerstag, Torsdag. Dia de Thor.
Friday, Freitag, Fredag. Dia de Frigg o Freya.
Dilluns i diumenge en islandés són molt similars a Monday i Sunday, ja que responen a la mateixa mitologia i la mateixa família lingüística: Mánudagur i sunnudagur
El mateix passa amb les llengües romàniques amb els dies, els mesos o els planetes.
Català: dilluns, dimarts, dimecres, dijous, dissabte, diumenge.
Castellà: lunes, martes, miércoles, jueves, sabado, domingo.
Francés: lundi, mardi, mercredi, jeudi, samedi, dimanche.
Italià: Lunedi, Martedì, Mercoledì, Giovedi, Sabato e Domenica.
Dimarts està dedicat a Mart, el mateix que el planeta. Dimecres és dia de Mercuri. Dijous a Júpiter. Dissabte a Saturn, etc.
Crec que és suficient per demostrar que les llengües escandinaves en general i el suec en particular són del mateix grup lingüístic que l’alemany o l’anglés.
Fichte, fundador del nacionalisme alemany.
Els alemanys es reconeixen com a tals per la llengua comuna. Com qualsevol altre poble. Fichte va dir que alemany és el que parla alemany. I Espriu, La meva pàtria és la meva llengua. Per això em fa molt riure quan sent algú que diu que la llengua no té res a veure amb la nació, quan és un dels seus elements definitoris, el més important, almenys a Europa. Una altra cosa són les ex-colònies d’ultramar, la llengua és d’importació. Deutschland és la terra dels Deutsch, és a dir, dels que parlen alemany.
Sobre el concepte d’estranger m’he referit al que diu Wagner en el seu escrit Què és alemany? Segons ell, els estrangers eren els que no eren Deutsch, i es refereix als celtes, els estrangers, el que no parlen alemany, Deutsch. Evidentment, a la zona oriental, els estrangers eren els eslaus, però no els esmenta. Se centra en el Rin, com riu nacional disputat per uns veïns de l’oest. Els alemanys primitius vivien en un estat de semi-barbàrie i no van formar estats ni tenien fronteres definides. La paraula Walsch o algun derivat s’utilitza en alemany per a parlar en forma despectiva dels estrangers, sobre tot dels francesos. Equivaldria a franchute o gavatx.
ACÍ teniu l’enllaç per accedir al text de Wagner:
“La paraula deutsch, d’acord amb les més recents i profundes recerques, no és en cap cas el nom d’un poble definit per la història, per la qual cosa no hi hauria cap poble que poguera reclamar el títol original de Deutsche. Jakob Grimm, per la seua banda, ha provat que diutisko deutschal·ludeix merament al que resulta familiar a tots aquells que s’expressen en un idioma comú. Va ser fàcil posar deutschen relació de contrast amb walsch, que per a les races germàniques significa “el propi de gals i cèltics”
(Què és alemany? Wagner)
Què per què va triar les sagues islandeses? Per ser de puresa germànica. I ho va fer després d’haver teoritzat sobre com hauria de ser l’òpera que ell volia. La resposta està no solament en L’obra d’Art del futur i Música i drama, sinó en un breu escrit anterior titulat Sobre l’òpera alemanya (1834) que podeu llegir ACÍ.
Trobada del Grial.
Des del 48 al 74 va estar dedicant-se a l’Anell, i ja abans va teoritzar sobre l’òpera alemanya, el paper del mite, l’obra col·lectiva del poble.. Tot això ho reflecteix en la seua magna obra, mai no va dir que no poguera abordar altres temes, especialment si tenien un caràcter universal, com el cicle artúric, que és conegut arreu del món i transcendeix el celta primitiu. Wagner el va conéixer en alemany de la mateixa manera que a la literatura catalana medieval es parla d’un tal Artús i tota la taula inclosa. A Amèrica del Nord i del Sud també es coneixen les llegendes artúriques.
Festa de la cervesa a Munich (Oktoberfest)
Hi ha qui porta el cas al terreny de la caricatura. Un nacionalista alemany és un senyor que parla alemany, menja salsitxes alemanyes, beu cervesa alemanya i vesteix pantalons curts típics alemanys. Només escolta música alemanya, veu pel·lícules alemanyes i només llegeix llibres alemanys. Per favor! Fa riure. Wagner va tenir relació tant amb la nacionalista Jove Alemanya com també amb sectors internacionalistes d’esquerra. Té tant escrits nacionalistes com cosmopolites, així en L’obra d’art del futur afirma que és pròpia de tot el gènere humà on allò nacional serà un adorn. El rotllo del nacionalista mirant-se el melic el va inventar un altre nacionalista (imperialista) que volia apoderar-se del melic del primer. Wagner podia escriure del Congo Belga si li venia de gust de la mateixa manera que el valencià Joanot Martorell va escriure sobre Anglaterra, Sicília, Imperi Bizantí, etc. Shakespeare situa cadascuna de les seues obres pràcticament en un país diferent. Deixa de ser anglés? Tenia Wagner l’obligació de situar tota la seua obra a Alemanya? Això no ho fria ni el més recalcitrant xovinista del món.
Com és de suposar, a Wagner li interessava Alemanya, però també li interessava la resta del món.
EL CAVALLER DEL CIGNE ciutadà valencià de nació catalana //*// 