La veritat de la immersió lingüística i no les mentides que ens volen contar.

Ciudadanos és el nou espanyolisme antivalencià que se suma al blaverisme tradicional del PP, partit amb qui negocia preferentment. Punset pactà amb ells a Altea a canvi de la regidoria d’Urbanisme. Un bon negoci ja que el seu home és el titular d’una immobiliària. A Madrid volien el pacte dels socialistes amb Ciudadanos, pero Ximo Puig s’hi negà perquè preferia Compromís. Això li degué sentar faltal ja que es quedava sense una conselleria, que era la seua meta.

---

Sobre aquest tema es diuen mentides interessades tots els dies. Polítics i periodistes bàsicament són els mentiders en un tema que hauria de ser científic i no polític, ja que ateny la filologia i l’ensenyament. L’anticatalanisme i l’odi i menyspreu en general per a les llengües no castellanes en general en són els responsables. El nacionalisme espanyol, castellanitzant, no pot consentir que en el que considera una part de seu territori o colònia la llengua vehicular de l’ensenyament siga la catalana, la basca o la gallega i no la castellana.

El sistema d’immersió lingüístic català es basa en el de Québec, país on es va fer un referèndum per la independència. Els que volien un estat propi obtingueren un 49,6 % dels vots i segueixen demanat la independència malgrat les cocessions que va fer Canadà en el sentit de millorar l’estatus del francés i altres concessions polítiques.

---

A principis dels 80 hi va haver un consens a Catalunya sobre l’ensenyament del català i la normalització lingüística, és a dir, es tractava que el català fora present en tots els àmbits de la vida amb el castellà enlloc que el castellà fora l’única llengua existent. L’ensenyament va ser fonamental. Es tractava de no dividir en dos comunitats als catalans segons la llengua que feien servir. Es va prendre l’exitós model d’immersió lingüística del Québec, on els alumnes eixien dominant les dues llengües: el francès i l’anglès en pla d’igualtat i sense fractura social.

Documental sobre Bèlgica i la divisió entre flamencs i valons.

---

Els demagogs – enemics del català – pretenen que el pares trien la llengua vehicular. Sona molt bé però els resultat poden ser de guerrilla urbana, ja que es creen dues comunitats antagòniques. Mai no es paren a contar el que passa a Bèlgica, on els pares trien entre el francès i el neerlandés. Senzillament hi ha dues comunitats que en nombroses ocasions han arribat a les mans perquè s’odien mútuament. No hi ha pau lingüística a diferència de Catalunya on solament els elements més extremistes s’oposen a l’actual sistema. A Bèlgica hi ha hagut morts. És aquest el model que volen? Catalans per un costat i españoles per l’altre?

Jo vaig estudiar primer amb Franco i després amb Suárez. Tot en castellà, encara que de major vaig tenir Francès com a assignatura. Mai no he sigut capaç de parlar en francès amb un mínim de fluïdesa i això que van ser set cursos. Això, exactament és el que passa al País Valencià amb el valencià. Més del 70% de les escoles són de línia en castellà, o siga, la llengua vehicular és el castellà però es donen unes hores de o en valencià segons les comarques. Conec professors que donen en castellà el que haurien de donar en valencià. Tant s’hi val, el valencià els importa un rave.

L’objectiu dels enemics del valencià és la seua desaparició  començant-ne per  la reducció folklorista.

---

Resultat: la immensa majoria dels alumnes valencians no són competents en una de les llengües oficials, el valencià, incomplint la llei, que exigeix que dominen les dues llengües. D’un 25 a un 30 % de les escoles són o tenen línia en valencià. Solament en aquest cas – immersió lingüística – els xiquets són bilingües i dominen les dues llengües. A més, està demostrat que els bilingües tenen major rendiment en anglès que no pas els monolingües.

En les tertúlies de la caverna es queixen que quatre gats mal comptats volen ensenyament en castellà a Catalunya i el tenen en català. Del cas valencià, ni una paraula. Si algú pensa que no hi ha més demanda de valencià en el sistema educatiu valencià va errat. Conselleria va una política en contra de l’escola pública, laica, de qualitat i en valencià. Per això, tots els anys es queden sense poder estudiar en la llengua de volen – el valencià – milers i milers d’alumnes. Es calcula que hi ha 125.000 casos de famílies que es veuen forçades al castellà.  D’això no es diu res en els mitjans espanyols perquè no convé. Per altra banda, cal dir que un terç de les escoles són concertades i estan, gairebé totes, en mans de l’Església. Doncs bé, són totes de línia castellana. No hi ha possibilitat d’elecció. Solament es pot estudiar en valencià en la pública si tens sort. La manca de planificació i/o odi cap el valencià fa que milers de xiquets que han estudiat en valencià en l’escola després no tenen plaça en la seua llengua a l’institut.

Donat aquest, panorama, la darrera cosa que necessitem és que una ultra nacionalista espanyolista agressiva de Ciudadanos vinguda de fora del País es dedique a atacar la llengua, el país i el poble perquè som i serem valencians mal que li pese i les astracanades que diga. Em referesc naturalment a Carolina Punset, una persona que menysprea el valencià perquè diu que no aprofita per a trobar treball i jo què sé sobre els cosmopolitisme de llengües com el castellà que no pateixen cap problema sinó al contrari.

A més, aquesta dona conta mitges veritats – o siga, mitges mentides –  a sobre falseja. Em referesc al cas de les comarques de Castelló on tenim el tant per cent més elevat de línies en valencià. Punset ho va atribuir, mentint, al nacionalisme radical inexistent quan la veritat és que les línies van ser – com és habitual – una demanda de les famílies, i un nacionalista perillós, però de l’altre costat ha estat allí manat durant dècades, Fabra, imputat i condemnat, president de la Diputació pel PP.

En canvi va callar-se en el cas de la província d’Alacant on el monolingüisme escolar en castellà és dominat excepte en la zona nord, valencianoparlant. Cal dir que Castelló és poc poblat mentre que la densitat de població a Alacant és alta. Obvià Punset que la llei electoral durant dècades ha impedit que els nacionalistes – sempre rondant el 5 % – pogueren entrar en les corts. De manera que fins fa molt poc han estat sempre un partit extraparlamentari. Els nacionalistes – malauradament – no han pogut legislar ni sobre educació ni sobre res. No obstant això, la filla de Punset troba nacionalisme radical curiosament en el que ha fet el PP bàsicament fent creure que ha estat cosa de Compromís quan ni que siga hi eren. Mentir i embolicar a veure a qui puc enganyar.

Ací, som aldeanos per estimar la nostra llengua, la pròpia del País.  El que és menester és descobrir les intencions d’aquesta dona, les falsedats que diu i l’odi que ens té perquè ningú no la torne a votar mai. Els valencians volem i podem aprendre idiomes estrangers, però la mosta llengua va per davant per molta aldea amb què pretenga insultar-nos.

Abans he dit que per parlar d’aquest tema cal ser filòleg, pedagog o mestre. Doncs bé, tots sabem que la immersió lingüística no sols no perjudica l’aprenentatge d’altres llengües, sinó que l’afavoreix. Això està demostrat científicament. Els xiquets catalans – posem per cas – tenen un nivell més alt de castellà i d’anglès que la mitja espanyola.

Conec un bon grapat de catalans educats en aquest sistema i puc donar-ne  fe – com és evident – que no sols dominen el castellà, sinó l’anglès i -molt sovint – el francès. A comunitats monolingües com ara Castella -La Manxa no hi ha punt de comparació. Estan molt per davall. Basta amb mirar els resultats de la selectivitat. Jo mateix parle quatre llengües. El valencià no ha estat obstacle sinó facilitador. El bilingüisme és la base del plurilingüisme.

A continuació un excel·lent treball sobre el tema de Joan Badia i Pujol.

Probablement una de les millors decisions de país va ser la que vam prendre el 1983, amb motiu del debat de la Llei de normalització lingüística. Vam acordar que no separaríem mai l’alumnat per raó de llengua a les escoles catalanes. Textualment: «L’alumnat no ha d’ésser separat en centres […] diferents per raó de la seva llengua habitual». Per afrontar aquest repte, la solució va venir de la mà d’un programa iniciat al Quebec, en una situació de contacte de llengües similar a la que hi havia a Catalunya: la immersió lingüística.

Consistia en un canvi de llengua de la llar a l’escola, amb el consentiment dels pares i sense necessitat que l’infant abandonés la seva llengua d’origen. És a dir, l’alumnat, que té una llengua familiar determinada, és escolaritzat de manera total («immersió») en una nova llengua diferent de la que utilitza habitualment a casa. És també en la nova llengua que realitza l’aprenentatge de la lectura i l’escriptura.

La implantació de la immersió requereix un notable esforç, no solament de l’administració, sinó també del col·lectiu docent, que és, al capdavall, qui ha de dur les mesures previstes a l’aula i fer-ho amb èxit. Val a dir que el conjunt del professorat català, que era qui estava cridat a implementar la immersió, va respondre de manera exemplar. Cal tenir en compte que la gran majoria no havia après català ni en català al llarg de la seva escolaritat. L’aplicació del programa d’immersió és considerat un exemple paradigmàtic d’innovació en l’ensenyament de la llengua, en dinàmica a l’aula, en materials curriculars, en formació del professorat, etc.

La immersió durant els primers cursos de l’escolaritat va fer possible que l’alumnat no catalanoparlant pogués continuar la seva escolaritat utilitzant el català com a llengua vehicular, fer l’aprenentatge del castellà de manera progressiva i acabar l’escolaritat obligatòria amb un nivell equivalent en ambdues llengües, com demostren totes les proves fetes al llarg dels més de 25 anys de vigència de la Llei 7/1983.

Remarquem dos factors importants per a l’èxit del programa d’immersió. D’una banda, la implicació i complicitat de les famílies no catalanoparlants que van intuir que la immersió reportaria una més gran qualitat (recursos i formació, sobretot) per als centres on es desenvolupava el programa. Però el consentiment de les famílies implicava sobretot una actitud positiva cap a la llengua catalana, la qual cosa va actuar com un «valor afegit intangible» d’alt nivell, ja que comportava també un més gran compromís de les famílies en l’educació global dels fills. I, per últim, però no pas menys important, també cal remarcar el seguiment i avaluació constant del programa per part de figures universitàries rellevants, com és ara el malaguanyat doctor Miquel Siguan, el psicolingüista Ignasi Vila i tants altres, que en constataren i difongueren els avenços.

Es pot afirmar, doncs, que gràcies a la immersió va ser possible l’escola catalana arreu, en centres metropolitans i en centres rurals; en centres públics i en centres concertats o privats… Unes dades mostren l’evolució dels diferents tipus d’escoles.

L’escola catalana

Tenint en compte el tractament de les llengües oficials –català, castellà– a Catalunya no hi ha models d’escoles diferents: totes fan un tractament similar de la llengua en el currículum.

• Amb petites variants, totes les escoles fan l’escolarització infantil (parvulari, a l’inici de l’escolarització bàsica) en català, incloent-hi l’aprenentatge de la lectura i l’escriptura.

• S’introdueix el castellà de manera progressiva (primer oralment i després en textos escrits) al llarg del període que va entre els 5 i els 8 anys.

• S’imparteixen classes de castellà i de català, en horari equivalent, durant l’educació primària i secundària.

• El català és la llengua vehicular de la gran majoria de matèries del currículum escolar, excepció feta de la llengua estrangera –i del castellà, òbviament.

• Els darrers deu anys ha augmentat el nombre de centres que introdueixen la tercera llengua (anglès, majoritàriament) a parvulari o als primers cursos de primària. Així com també són més els centres de primària i de secundària que imparteixen continguts no lingüístics en anglès (o en francès).

Nous reptes en el tombant de segle

En despuntar el segle XXI, aquest model ha entrat en una nova fase, sotraguejat per l’arribada d’un contingent important d’alumnat nouvingut provinent d’arreu del planeta. Ara ja no es tracta d’alumnes no catalanoparlants que tenen una altra llengua comuna, el castellà, com els anys vuitanta; sinó d’infants que, en conjunt, poden representar més de 100 llengües diferents. (Es calcula que la població nouvinguda a Catalunya parla més de 260 llengües. Tanmateix, a l’escola se’n parlen un centenar, ja que bona part dels nouvinguts és població adulta, sovint masculina.)

Davant d’aquesta situació, s’ha donat també una resposta original i innovadora: les aules d’acollida, que apliquen bona part de les tècniques apreses en el programa d’immersió. I al mateix temps s’ha renovat aquest programa sobre noves bases i s’han posat en marxa altres iniciatives per implicar les famílies i tota la comunitat a la recerca de la complicitat que asseguri la continuïtat i coherència escola-entorn (els plans educatius d’entorn). El conjunt del programa, conegut com a Pla LIC (Pla per a la llengua i la cohesió social), encara és objecte d’implementació. Tanmateix, ja se’n pot fer una primera avaluació molt positiva, des del moment que ha ajudat a donar resposta als nous reptes plantejats per un
increment notable de la immigració a les escoles catalanes.

El Pla LIC ha permès, una vegada més, no separar l’alumnat per raó de llengua, ja que el recurs de l’aula d’acollida en el mateix centre és concebut com un suport  conjuntural i temporal, mentre l’alumne no adquireix els mínims indispensables per a la comunicació amb la resta de companys del seu grup natural. Per això, el Pla LIC es reclama amb tot el dret, deutor del Programa d’immersió lingüística i continuador natural del bon fer pedagògic dels mestres i professors que els anys vuitanta, amb l’ajut de l’administració com ara, van protagonitzar una tasca ímproba al servei del país i de la cohesió social.

El cas de les Illes

La situació a les Illes Balears es plantejà de manera similar al Principat –no així al País Valencià. De fet, la relació entre el Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya i la Conselleria d’Educació i Cultura del Govern de les Illes Balears ha estat aquests darrers 30 anys fluida i de franca col·laboració. Materials, formació, assessorament, idees i plantejaments han circulat de les Illes al Principat, i viceversa, en un exemple d’alineament davant de problemes comuns.

Alumnes separats per raó de llengua. El cas del País Valencià

Altrament s’esdevingué al País Valencià. Des de bon principi, les autoritats educatives s’hi movien entre la pressió de mestres, famílies i organitzacions civils en favor de la normalització lingüística; i la resistència de nuclis importants contraris a la valencianització de l’educació. L’excusa que una part del territori (un 10%) ha estat sempre castellanoparlant va servir perfectament per dissenyar un model que s’ha revelat ineficaç de cara a fer avançar el domini de la llengua autòctona per part de la majoria de la població.

L’escassa decisió (i convicció) dels primers governs socialistes va fer que s’establís
un paradigma en què es distingeixen els següents tipus de centres i de programes:

a) Model monolingüe, amb el castellà com a llengua vehicular o d’aprenentatge i el català com a assignatura setmanal. Es dóna sobretot a la zona castellanoparlant del País.

b) Model bilingüe, amb diferents programes opcionals:

• Programa d’ensenyament en valencià
(PEV), popularment conegut com «línies en valencià», adreçat a la població catalanoparlant. Es tracta d’un programa de «manteniment de la llengua de la llar», tal com es coneix internacionalment aquest tipus d’actuacions.

• Programa d’immersió lingüística (PIL), que, semblantment a l’anterior, també és conegut com a «línies en valencià». Tanmateix, en aquest cas, la població
destinatària és l’alumnat de zones amb predomini de població castellanoparlant. Com en el cas del Principat, es tracta d’un programa de «canvi de llengua de la llar a l’escola».

• Programa d’incorporació progressiva (PIP), en què s’inicia en llengua castellana i el català hi va guanyant progressivament més pes horari.

Posteriorment, a partir de 1998, es va posar en marxa el Programa d’educació bilingüe enriquit, en què s’introdueix una tercera llengua (generalment, anglès) des dels primers cursos de l’escolarització.

Un balanç d’aquest model de tractament de la llengua a l’escola no pot pas ser positiu, ja que no ha permès avançar en el domini de la llengua ni en la seva normalització. Els dos programes pròpiament valencianitzadors (el PEV i el PIL) no han arribat mai més enllà del 30 % de la població. Contínuament es troben sotmesos a dificultats i obstacles posats… per la mateixa administració. Si aguanten és gràcies al professorat i a la societat civil, especialment gràcies a l’actuació exemplar del grup Escola Valenciana, que mobilitza cada any milers de persones en defensa de les línies en valencià, sempre amenaçades per una administració poc menys que hostil cap a la normalització de la llengua pròpia.

El més perillós, però, és la progressiva fragmentació social i lingüística que es va produint: mentre que les línies en valencià es concentren a l’escola pública i al nord del País (Castelló); el model en castellà (totalment o gairebé) es dóna sobretot en centres concertats i privats, i especialment al sud (Alacant). Aquesta perspectiva no augura res de positiu per a la llengua ni per a la cohesió social.

Models d’escola basca

Al País Basc la relació entre l’èuscar i el castellà, o el francès, és força diferent de la que hi ha entre català i castellà. D’una banda, la distància en termes de sistema lingüístic és molt més gran; de l’altra, la situació històrica del basc és de pura supervivència des de fa unes quantes desenes d’anys.

Sota la dictadura franquista, van proliferar iniciatives de la població civil per escolaritzar els infants bascoparlants en centres quasi clandestins, que reberen el nom popular d’ikastoles. Deixant de banda les d’abans de la guerra civil espanyola, el nou moviment d’ikastoles renasqué els anys seixanta i setanta. Es calcula que l’any 1974 ja hi havia 25.000 alumnes escolaritzats en 130 ikastoles als diferents territoris d’Euskal Herria. Amb l’arribada de la democràcia i l’assumpció de les competències educatives, es va establir un model singular que permetia, inicialment, avançar sense tensions en un procés pacífic quant al tractament de la llengua a l’escola.

Deixant de banda les ikastoles, que van conservar la seva especificitat, la resta de centres educatius bascos es van adscriure a un dels tres models següents:

– Model A: S’hi fa tot en castellà, exceptuant l’assignatura d’èuscar. Aquest model ha experimentat una forta davallada els darrers 25 anys.

– Model B: Una part de les matèries s’hi fa en castellà i una altra part, en èuscar. Tot i que no ha baixat tant com el model A, també es troba en descens.

– Model D: Totes les assignatures s’hi imparteixen en èuscar, tret de la llengua castellana. Seria, per tant, un model similar a les ikastoles. Avui representa el 73,4% de la matrícula d’educació infantil; un 57,3% de la de primària; i un 54%
d’educació secundària obligatòria.

Les dades poden variar per territoris i per tipologia de centres (públics, concertats…). Igualment, hi ha diferències notables entre Euskadi i Navarra. Al País Basc francès, malgrat la no oficialitat de l’èuscar, es calcula que un 30% de l’alumnat de primària estudia en euskera.

Tot i que hom assumeix que aquest model, a curt termini, manté una fragmentació
social del País Basc, des de l’arribada de la democràcia es va veure com la forma de mantenir i incrementar el coneixement del basc per part de la població, sense massa tensions.

Des del punt de vista de domini de la llengua, hom debat si els nivells de suficiència en acabar l’escolaritat obligatòria són els que caldrien. Sembla que hi ha un 30% d’alumnes del model D (i, presumiblement, molts més en els altres dos models) que no assoleixen un domini suficient d’èuscar.

Per aquesta raó el govern basc, entre el 2007 i el 2009, va proposar una reforma dels models d’escola basca segons el tractament de la llengua. A més d’introduir una tercera llengua de manera primerenca, hom proposava substituir els tres models de centres per un únic model amb un Nou Marc d’Aprenentatge i Ensenyament de les Llengües. Es pretenia superar la divisió entre els tres tipus de centres i instaurar un model més fluid en què es fixés el mínim de domini de la llengua pròpia per als alumnes.

Tanmateix, la proposta no va passar de ser objecte de debat entre els diferents grups polítics, ja que el canvi de signe ideològic al capdavant del govern al maig de 2009 va aturar la reforma anunciada i ha deixat, de moment, les coses com estaven.

A tall de conclusió

La llengua és un element cabdal en el procés educatiu. El tractament que en fa l’escola no és només com a matèria d’aprenentatge en si mateixa. La llengua és el vehicle pel qual es realitza l’aprenentatge de gairebé totes les matèries: bona part dels continguts es vehiculen per mitjà del llenguatge. Per això, la relació entre llengua i aprenentatge és un punt cabdal en la pedagogia i de la psicologia de l’educació. Avui sabem que aprenem a pensar i a parlar gràcies al fet de viure en una comunitat parlant, que sense la mediació del sistema de signes lingüístics un infant no podria realitzar la major part dels aprenentatges. Per això, parlar del tractament que l’escola fa de la llengua –com a matèria, però sobretot com a vehicle per a l’aprenentatge, «en quina llengua s’ensenya»– és un element clau tant per a qualsevol model d’escola, com d’educació. Però també ho és de cara a construir una comunitat social en què els seus membres tinguin un instrument comú per entendre’s, un sistema de signes compartit, portador d’una cultura comuna gràcies justament a la llengua que la vehicula.

Quan debatem models d’escola i llengua, en el fons estem debatent models de societat. Una societat cohesionada comparteix, en primer lloc, un llenguatge comú que permet als seus membres construir plegats un projecte de futur, a partir d’un diàleg intercultural, si aquella societat està formada, com la catalana, per persones autòctones i persones vingudes d’arreu del món. L’instrument que pot fer possible aquest diàleg és, sens dubte, la llengua comuna. En el nostre cas, el català.

Font: Gràcies a la immersió lingüística. Joan Badia i Pujol, director de la revista Escola Catalana. Òmnium Cultural.

El cas gallec i el cas de Navarra no són tractats en l’article anterior. Afegiré alguna cosa provinent d’Internet, especialment de lloc públics.

Galícia, cap al plurilingüisme

A Galícia, el model estableix un equilibri del 50% de les assignatures entre gallec i castellà, amb un “coneixement equitatiu” d’ambdues llengües. Excepte en el tram d’educació infantil, on s’imparteixen les classes en la llengua predominant entre l’alumnat, a través d’una consulta realitzada entre els pares.

“S’usa la llengua de la majoria, però als alumnes que no la parlen se’ls fa un seguiment especial perquè no perden el contacte”, aclareixen fonts de la Consellería de Educación de Galicia. El sistema camina cap al plurilingüisme. En un decret de 2010 ha introduït l’anglès com a tercer idioma en les aules, en un percentatge del 30% de les matèries.

Un balanç entre llengües que per a la plataforma Queremos Galego, defensora de la igualtat de drets per a l’idioma gallec, està descompensat.

“La situació del gallec és precària. Solament ha estat present en el 20% de les aules. Molts xiquets no són capaços de manejar-se correctament. Ací les majories decideixen sobre les minories”, segons Carlos Callón, portaveu de l’entitat.

Situació sociolingüística gallega

El gallec (galego) té el reconeixement de llengua pròpia, i llengua oficial junt al castellà, a Galícia (Constitució espanyola de 1978 art. 3.2. i Estatut d’Autonomia de Galícia art. 5). Forma part, igual que el castellà, del grup de llengües iberoromàniques i està estretament emparentat amb el portuguès, amb el qual va formar unitat lingüística (gallegoportuguès) durant l’edat mitjana. De fet, segons alguns segueix formant-la avui dia malgrat les diferències sorgides.  El gallec es parla, a més de Galícia i el nord de Portugal, a l’occident d’Astúries, de les províncies de Lleó i Zamora i algun lloc d’Extremadura.

A Galícia, el gallec és la llengua materna del 52,0% de la població, el castellà del 30,1%, i el 16,3% té ambdues llengües com a llengües maternes. D’altra banda, el 61,2% de la població usa habitualment més el gallec que el castellà, mentre que el 38,3% usa habitualment de forma predominant el castellà.

El castellà és la llengua més parlada a les zones urbanes, mentre que el gallec ho és a les zones rurals.

En conjunt, el gallec és la llengua parlada a casa de forma preferent per aproximadament 1.470.000 gallecs. Altres 784.000 el parlen de manera indistinta amb el castellà.

Normativa ortogràfica gallega

L’ortografia gallega es va introduir l’any 1982 i la promulgà després el 1983 la Real Academia Galega (RAG), es basa en un report de l’Instituto da Lingua Galega (ILG). Aquesta és motiu de conflictes per tal com alguns ciutadans prefereixen reconèixer el gallec com una varietat del portuguès, i per això no van voler adoptar aquesta norma, o en tot cas, amb algunes adaptacions.

Actualment hi ha dues normatives diferents, però només una és oficial. L’ha aprovada la RAG i s’utilitza a les institucions oficials i l’educació, com també l’emprenedoria la major part d’escriptors. L’altre sistema, orientat cap al portuguès pel moviment de reintegracionisme, utilitza un sistema conegut com a normativa de màxims ortogràfics, és promogut per l’Associaçom Galega da Língua (AGAL). Una altra posició, més enllà del reintegracionisme, és el lusisme, que proposa d’inserir el gallec plenament a la normativa de la comunitat lingüística portuguesa. El 2003 va fer-se una revisió de la normativa oficial amb alguns canvis petits cap a la normativa portuguesa. Fins aquell moment hi havia una altra normativa que era un compromís de la reintegracionista i l’antigament oficial, però després de la revisió els seus seguidors han acceptat la nova oficial.

El 1986 i el 1990, hi hagué dues trobades dels països lusoparlants per tal d’iniciar una reforma ortogràfica. Galícia hi fou invitada, però el govern gallec del Partit Popular va fer cas omís de la invitació. Tanmateix, una comissió no oficial de lingüistes va assistir a aquests dos esdeveniments.

Sistema educatiu de Navarra.  Alumnes separats en funció de la llengua

El sistema educatiu de Navarra ofereix diferents models lingüístics creats per a possibilitar l’escolarització dels xiquets i xiquetes en ensenyament impartit en castellà i/o basc. S’assembla al sistema valencià amb la diferència que en el navarrés existeix el cas de no rebre ensenyament del basc mentre que al País Valencià el valencià es dóna com a assignatura en els territoris castellanoparlants. A Navarra solament és co-oficial l’eusquera en el terç nord de la comunitats.

El model A

Proporciona ensenyament en castellà, amb el basc com a assignatura, en tots els nivells, etapes i modalitats.

El model B

Presenta ensenyament en basc, amb el castellà com a assignatura i com a llengua d’ús en una o diverses matèries segons l’ensenyament, cicle o etapa.

El model D

Consisteix en ensenyament totalment en basc, excepte l’assignatura de llengua castellana.

El model G

Es tracta d’un model que no incorpora l’ensenyament en basc o del basc. S’implanta segons la zona lingüística.

A Navarra el règim de l’ensenyament del basc i en basc en el sistema educatiu està dissenyat d’acord al previst en la Llei Foral del Basc que reconeix a Navarra l’existència de dues àrees de predomini lingüístic diferents (castellà i basc) i regula la distribució del territori en tres zones lingüístiques diferents (vascófona, no vascófona i mixta):

Zona vascófona: composta pel terç septentrional de Navarra. Aquesta zona és de predomini lingüístic bascòfon i els municipis integrats en ella alberguen a un 9% de la població de Navarra. En ella el basc és llengua oficial al costat del castellà.

Zona mixta: comprèn la zona central. És de predomini lingüístic castellà i és el castellà per tant l’única llengua oficial, no obstant açò en atenció al fet que en un passat recent el basc va ser també llengua tradicional d’expressió de la població aquestes àrees la llei els reconeix un règim especial de foment del coneixement i ús del basc. Els municipis integrats en aquesta zona suposen el 53% de la població de Navarra.

Zona no vascófona: composta per la meitat meridional de Navarra. Aquesta zona és de predomini lingüístic castellà i és aquesta l’única llengua tradicional i oficial. Els municipis que la integren suposen quasi el 50% del territori navarrés i alberguen al 36% de la població de la Comunitat Foral.

S’autoritzen per a la zona vascófona els models A, B i D, sent obligatòria per tant l’ensenyament de la llengua basca; per a la zona mixta els models A, B, D i G i per a la zona no vascófona els models A i G.

En qualsevol cas, els alumnes que escullen un model lingüístic en la seua incorporació al sistema educatiu, hauran de continuar en ell durant tota la seua escolaritat. Els possibles canvis es poden sol·licitar des de la següent fitxa del catàleg de serveis (en alguns supòsits i sent diferent la situació si es desitgen realitzar en finalitzar una etapa o dins de ella).

Com es pot veure, Carolina Punset no és gens original.