Ciudadanos contra el valencià. Carta a C. Punset d’una aldeana de Xàtiva que viu a NY i tradueix a Obama en l’ONU.

Atac contra el valencià i falta de respecte als valencians ja en la sessió d’investidura. Punset va insultar la nostra llengua i va tractar-nos de aldeanos. Que cap valencià la vote. Ens ha faltat el respecte i això és greu.

Com que sobre el tema ja he dit tot el que havia de dir, en aquesta ocasió em referiré a informacions del periòdic digital VilaWeb, on Xavi Castillo ens té molt entretinguts amb les seues paròdies de Carolina punt set, Carolain seven point. M’ha paregut molt interessant llegir l’editorial on Carolina passa de l’insult a l’amenaça directa – mocions en contra del valencià allà on puga – i també el testimoni d’una aldeana de Xàtiva que parla quatre llengües i es guanya molt bé la vida malgrat haver estudiat en valencià, llengua que li obrigué les portes per a treballar a Madrid, en primer lloc.

Que ho conte ella, que té més gràcia que jo. Per la meua part, el ridícul tan espantós que fa aquesta dona és equiparable amb la mala llet amb que ens amenaça. La situació valenciana es deu al quart de segle que els seus companys del PP hi han  estat afonant-nos en la misèria. Ni Ximo, ni Mònica ni ningú no  s’ha estrenat encara, que estem en estiu i les escoles estan tancades. Encara no han pogut aldeanitzar aquesta comunitat, tinga paciència, dona.

Xavi Castillo parodiant la Punset.

A Altea no va deixar un grat record aquesta ecologista enemiga dels ecologies autèntics i qualificada de ecocapitalista  que té una immobiliària al nom del seu home, cosa de la qual  ella no vol ni parlar-ne. A destacar com la defensa la caverna mediàtica més espanyolista i ultra dretana. Si esta dona és de centre esquerra jo sóc el Tsar de totes les Rússies. Us deixe amb aquest diari digital que recomane encaridament con també La Veu del País Valencià.

Xavi Castillo parodiant la Punset.

Ciutadans contra el(s) valencià(ns).

Ciutadans ha anunciat que presentaria mocions contra la nostra llengua a tots els ajuntaments del País Valencià on és present. No té pas representació a gaires ajuntaments, això és cert, i per tant tot plegat tindrà una incidència més aviat limitada. Però que hagen pres aquesta decisió indica moltes coses i, contra allò que hom podria pensar, crec que indica coses molt interessants.

La decisió fa riure d’entrada, certament. Més que indignació causa estupefacció. Pensar, com afirma Ciutadans, que el català al País Valencià és promogut artificialment fins al punt que ja ofega l’espanyol és viure en la cara oculta de la lluna tancat dins una caixa impenetrable i insonoritzada. Ningú que conega la realitat valenciana no pot subscriure una idea semblant. Fa més de vint anys que tenim governs del PP que, precisament, han maldat per anorrear salvatgement el valencià i només la resistència de la gent ha aconseguit salvar la situació. Ep!, salvar-la i prou. És cert que hi ha grans esperances en l’efecte social positiu del canvi de govern, però tot just si s’ha començat a treballar. La realitat i això que veu Carolina Punset no tenen res a veure, una apreciació que fa dubtar fins i tot sobre la seua capacitat analítica. Siga com siga, Ciutadans ha anunciat que plantaria batalla contra el valencià, així com sona. I això té un punt interessant.

Té el punt interessant que ja no cal disfressar res i que situa la batalla on és. Durant dècades, en la transició, l’invent del blaverisme va funcionar de manera eficaç derivant el conflicte real entre el País Valencià i Espanya cap a un d’inventat entre el País Valencià i el Principat. Les causes, els perquès i els coms ja s’han analitzat a bastament i no cal repassar-los. El fet, però, és que ara que comença la segona transició la situació apareix diametralment oposada. I això juga a favor nostre.

Ara el blaverisme ja no ven. No ven perquè han passat dècades i la gent ja no és tan ignorant com era —els fills han fet molta feina. No ven tampoc, i aquesta és la part perillosa, perquè l’ús de la llengua ha reculat moltíssim. No ven perquè queda clar que és la maniobra d’uns que han saquejat el país i l’han deixat en la misèria. No ven, en fi, perquè el nou ‘catalanisme’ és infinitament més arrelat i popular que el d’aquells anys.

Tanmateix, ara, els antivalencians ens ajuden perquè centren la qüestió: el problema ja no és que el valencià siga català o deixe de ser-ho, sinó que el problema és el simple fet de ser valencià. I açò és un pas de gegant. Sorprèn que la senyora Punset no se n’adone. El seu discurs a les corts va revoltar fins i tot el més tou dels valencians amb aquells insults cínics i bufats contra allò que som. Ser ‘aldeano’ ha esdevingut, gràcies a la seua ignorància, gairebé un honor. Si continuen per aquest camí, atacar-nos només pel fet de ser valencians, amb independència de quin siga el nostre programa nacional, ens faran un gran favor. Encara que ells cerquen l’efecte contrari.

I ens faran un gran favor perquè coincideix amb la degradació definitiva de l’estat de les autonomies. Avui ja no es pot ser valencià de manera mínimament conscient sense denunciar l’espoliació espanyola. És una constatació indiscutible. El president Ximo Puig no és cap nacionalista abrandat, però com que és president s’adona que és impossible de continuar per aquesta via. El País Valencià no pot ofrenar cap glòria més a Espanya: ja ens les han furtades totes. I això, la brutalitat del tracte de Madrid cap a nosaltres, comença a aparèixer com la clau que explica per què tenim tantes i tantes dificultats quan no n’hauríem de tenir, només que s’aplicàs una certa lògica.

Sumeu les dues tendències i afegiu-hi que ara la gent ja parla clar —Alabajos negant-se a acceptar un ‘Himno’ amb què no s’identifica, Mulet dient que la constitució no el representa, Puig mateix afirmant que no queden glòries per ofrenar— i tenim al davant un horitzó impensable fa només un any: l’enfrontament de València amb Espanya.

neus-gonzález-francésNeus González Francés.

 Carta a Carolina Punset d’una aldeana valenciana resident a Nova York

Benvolguda Sra. Punset:

Sóc una aldeana de Xàtiva que viu i treballa a Nova York. Em guanye la vida traduint de l’anglès i el francès cap al castellà els discursos d’algunes persones tan poc il·lustres i insignes com ara Ban Ki-moon, François Hollande i Barak Obama, a la seu de les Nacions Unides.

La meua promoció de batxillerat va ser una de les primeres de gaudir d’una educació plenament en valencià. Malauradament, l’EGB la vaig haver de fer en castellà, perquè la normalització lingüística al País Valencià va arribar un poc més tard del que ens hauria agradat, encara que els meus pares es van preocupar perquè aprenguera aquesta llengua tan entranyable que és el valencià amb classes particulars de reforç a casa. Uns pares que, malgrat haver-se conegut parlant en castellà, van decidir canviar de llengua vehicular quan jo vaig nàixer perquè volien que la seua filla no arribara mai lluny i es quedara a l’aldea, on li pertocava. Perquè això és el que volen els pares que eduquen en valencià, que els seus fills siguen uns ignorants i no sàpiguen anar pel món.

Com deia, el batxillerat el vaig estudiar en valencià, però miraculosament, això no va fer que m’oblidara del castellà —entre altres coses perquè també tenia algunes assignatures que me les impartien en castellà, ja que alguns professors no eren valencianoparlants, i perquè estudiava llengua i literatura espanyoles—, ni tampoc em va restar temps ni espai mental per a aprendre dues llengües més, l’anglès i el francès. I no crec que tinga una capacitat mental superior a la mitjana, simplement resulta, i això s’ha demostrat científicament, que els bilingües tenim més facilitat per a aprendre altres llengües, de manera que en realitat els meus pares em van fer un favor quan van decidir educar-me en valencià.

Des de ben joveneta vaig tindre clar que volia dedicar-me a les llengües, i per això vaig decidir estudiar primer filologia anglesa i després traducció i interpretació. Vaig ser capaç, també miraculosament, de superar aquests anys d’ensenyament universitari en valencià/català, castellà, anglès i francès —perquè rebia classes en els quatre idiomes— sense curtcircuitar-me ni haver de renunciar a cap llengua per deixar espai a les altres. Tanmateix, no vaig ser l’única, els meus companys de promoció també poden vanagloriar-se del que des del seu punt de vista seria tota una proesa intel·lectual.

Segons el seu raonament, com a parlant de valencià, hauria d’haver tingut moltíssimes dificultats per a trobar feina, però curiosament aquesta llengua m’ha obert moltes portes en el món professional i m’ha donat moltes satisfaccions. Gràcies a ella, he pogut treballar per a mitjans de comunicació tan poc necessaris com TV3 i Canal 9, acostar al públic catalanoparlant pel·lícules tan minoritàries com ‘Star Wars’, ‘Ocean’s Thirteen’ o ‘Mamma Mia!’ i traduir actors tan poc universals com George Clooney, Meryl Streep o Tom Hanks. És clar que a vostè, sentir aquests pobres desgraciats parlant en la nostra llengua li deu resultar el súmmum de la ridiculesa.

A més a més, el valencià m’ha obert les portes ni més ni menys que de la cambra alta de les corts espanyoles, el senat! On s’és vist! És clar que allí només hi anava a traduir els pobres polítics aldeans que venien de la regió perifèrica valenciana i que s’entestaven a parlar en valencià en la capital del regne, més que res per fer la punyeta, perquè el valencià és una llengua que va nàixer per a això, per a molestar. Potser per això el seu ús no es va arribar a implantar mai en la cambra on realment es debat la política espanyola, al Congrés dels Diputats. Hauria estat una gosadia massa gran.

Però el més increïble de tot és que no només he estat capaç de guanyar-me la vida amb el valencià o el català i de treballar fora de la meua aldea, fins a arribar ni més ni menys que a Madrid, sinó que també he estat capaç d’aconseguir una feina en què l’instrument principal és el castellà. Encara més, he aconseguit transcendir les fronteres valencianes i espanyoles fins a arribar al cor de la multiculturalitat, les Nacions Unides, l’organisme internacional on hi ha representades totes les nacions del món, la seu del qual es troba a la ciutat de Nova York, la capital del món, que diuen.

I no per això em considere una persona extraordinària. Nova York és una xicoteta aldea on hi ha molts aldeans que parlen l’entranyable valencià o català com a llengua materna i que, malgrat aquest handicap, han aconseguit eixir de les seues aldees i convertir-se en ciutadans del món. I qui diu Nova York, diu París, Berlín, Londres o Moscou.

Devem ser un fenomen digne d’estudi, però encara no se’ns ha apropat cap científic per analitzar si els nostres cervells tenen una mida més gran de l’habitual per a encabir-hi més d’un idioma, i en especial un de tan insignificant i inútil com el valencià, perquè, com vostè diu, ‘el saber sí ocupa lugar’. Deu ser que nosaltres esborrem dels nostres cervells aquelles actituds tan poc útils i que ocupen tant d’espai com són la prepotència, la ignorància i el menyspreu, per deixar espai suficient per a incorporar-ne de més positives i enriquidores, com ara l’amor pel que ens defineix com a poble i com a cultura i el respecte pels altres pobles del món, independentment de si la llengua que parlen és majoritària o minoritària.

Neus González Francés, traductora i intèrpret.

Advertisements

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Article, Política, Uncategorized i etiquetada amb , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Ciudadanos contra el valencià. Carta a C. Punset d’una aldeana de Xàtiva que viu a NY i tradueix a Obama en l’ONU.

  1. Neus ha dit:

    Gràcies per esmentar-me en el teu blog. Aquests de Ciutadans crec que no s’han adonat que la truita ha girat i que el seu discurs ja no ven en la nova política valenciana. Ara se’ns sent més fort que mai!

    • rexval ha dit:

      Gràcies, Neus per contestar. M’alegrí molt del teu testimoni a la premsa digital; tant de bo tinga una repercussió màxima perquè esta dona pot fer més mal dient que el valencià no aprofita per a res que encetant discussions que si català que si valencià. Tu eres l’exemple viu, com la xica de Pedreguer, que estipendiar en valencià no és un entrebanc per a res.

      Jo sóc més antic que tu. En tinc 55 i sóc mestre.

      Recorde que en el temari de les oposicions de Magisteri del 80 en la secció d’Història es parlava de los Reyes Godos y la Reconquista, tota la literatura era la castellana i, per rematar la feina en Didàctica hi havia un tema que es deia : “Problemas didácticos del bilingüismo” on es deia que ser bilingües era fatal i que calia ser monolingüe… ja veus, batalletes del iaio.

      En una cançó de Raimon diu: “Em costa molt de perdre el dialecte”. La filla de Punset hi estaria d’acord.

      Una abraçada i gràcies per ser allí.

      Regí

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s