Meeting Venus. (Cita amb Venus). István Szabó.

meeting venus

Sempre m’ha agradat el cinema, des de petit. Amb el temps vaig sentir un interés especial per les pel·lícules que tractaven de compositors o d’altres aspectes relacionats amb la música. A diferències d’altres melòmans, a qui considere elitistes, sóc un enamorat de les bandes sonores. Morricone, Willians, Nyman o Rota em semblen excel·lents. Hi ha casos on la banda sonora és música clàssica. Així va ser en el que ja fa temps és tot un clàssic, Amadeus, de Milos Forman i música de Mozart dirigida per Marriner. Un film molt especial per a mi va ser Excalibur de John Boorman i música de Wagner. Tal va ser l’impacte sobre mi que a partir de llavors em considere wagnerià.

István Szabó (2004)István Szabó

Una pel·lícula que em va agradar molt va ser Meeting Venus (Cita amb Venus) de István Szabó. És un director hongarés de cinema, guionista i director d’òpera. D’origen jueu, la seua família va salvar-se per estar ben amagada en casa d’uns amics en l’etapa nazi.

La faceta musical d’aquest director la trobem en dues pel·lícules de la seua darrera etapa: l’esmentada Meeting Venus (1991) i Taking Sides (2001) – Prenent partit – que no han tingut l’acollida que mereixerien per part del públic al meu parer. Ambdues són bons productes. La primera tracta d’una nova producció de Tannhäuser a París i – entre altres lectures –, destacant la relació amorosa entre el director i la diva en mig d’un ambient conflictiu i de vegades humorístic. La música és de Wagner dirigida per Marek Janowski. La segona ens mostra un tema político-musical: el procés de desnazificació de Furtwängler, un dels millors directors del segle XX i el favorit de Hitler. Sona sovint la Novena Simfonia de Beethoven, potser per les famoses filmacions que s’han conservant del director dirigint-la  entre creus gammades i alts càrrecs nazis el dia de l’aniversari de Hitler.

Tràiler

Hui comentaré la primera. István Szabó ha passat per tres etapes en la seua carrera cinematogràfica. Començà fent cinema en hongarés i sobre temes hongaresos. Després va passar per període on més èxit ha tingut. Es tracta de films en alemany amb l’actor austríac Klaus Maria Brandauer. Potser Mephisto (1981) siga el seu major èxit. La tercera etapa és en la qual ens trobem amb les citades pel·lícules de tema musical.

Aquest és l’argument de Meeting Venus:

v1Glenn Close com a la diva sueca Karin Anderson

El prestigiós director d’orquestra hongarès Zoltan Szanto (Niels Arestrup) es dirigeix a París per dirigir l’òpera de Richard Wagner, Tannhäuser. Allà, es trobarà amb nombrosos problemes, tant polítics, operístics, com orquestrals. A això se li suma l’arribada de la diva sueca Karin Anderson (Glenn Close), amb la qual no té bones relacions inicials, però que amb el temps es converteix en una apassionada història d’amor. Junts intentaran solucionar tots els problemes sorgits en l’òpera, però quan Karin s’assabenta de l’existència de la dona i els fills de Zoltan, se’n va.

v22Marian Labuda com a Herr Schneider, en el rol de Tannhäuser

La pel·lícula és rica en matisos i lectures. L’autor del guió – que és el mateix director –  coneix perfectament el llibret de l’òpera ja que podem observar un clar paral·lelisme entre els personatges d’ambdues. Reduir l’argument a la preparació d’una producció operística seria faltar a la justícia. Podríem dir que el director d’orquestra seria un alter ego de Tannhäuser; la diva que canta Elisabeth serà realment la personificació de la Venus wagneriana i, en darrer lloc, la dona del director podria ser Elisabeth encara que no sembla tan pura ja que segons l’home s’havia fixat en un col·lega a l’hospital on treballa. El cas és que mentre la diva, que és sueca, és lliure el director és casat i té una filla a Hongria. Entre els dos sorgeix una intensa atracció sexual a què es donen sense reserva fins que la cantat descobrix que el director té una família que ella, que té els fills ja grans, no vol trencar. Aquesta situació conduirà el director a la seua particular peregrinació, no a Roma, sinó al cos i ànima de la soprano, que seguirà rebutjant-lo fins que la força de la passió s’impose sobre la moral i els principis establerts. La dona l’abandonarà i posarà la filla com a testimoni. Ara, ja lliure, arriba a sentir-se molest la nit de l’estrena davant l’escena d’adoració cap a ell que protagonitza la seua amant. No queda clar el que passarà en el futur. Ell ha perdut la família, però no sabem si la diva, que ja va tenir un affair amb un altre director hongarés fa uns anys seguirà amb ell o mudarà de parer quan treballe per a un altre director.

v3Niels Arestrup en el paper de director d’orquestra Zoltán Szanto

Potser no siga una pel·lícula al gust del gran públic, però sí que ho és dels amants de la música clàssica o l’òpera. Entrem ara en altres aspectes del film, que va més enllà de la tòrrida passió amorosa.

Al voltant de la posada en escena d’una òpera es mou tot un món, que majoritàriament no transcendeix al gran públic. Aquest veu només el resultat final, ignorant sovint el que hi ha darrere així com dels preparatius del muntatge.

Tannhäuser serà representat a París en una producció d’una societat anomenada Opera Europa. Al principi, els elements amb què es compta semblen immillorables: el director d’orquestra, Zoltán Szanto, ve d’Hongria; els intèrprets de Tannhäuser i Venus són cantants descoberts per Karajan; el Tannhäuser suplent ha cantat en el Met de Nova York. Falta encara per arribar la gran diva, Karin Anderson, que farà la Elisabeth.

Arribada a París i presentació en l’Òpera

Però les coses comencen a fallar només començar els assajos, i Szanto descobreix amargament que als intèrprets els interessen més altres coses que la música. Així, els membres de l’orquestra no sempre són els mateixos en tots els assajos, sinó que es van alternant com dictamina un gràfic, amb el resultat que el director dóna unes indicacions un dia, i al següent ha de repetir-les, ja que els músics majoritàriament són diferents. El cor es marxa dels assajos en el minut exacte que acaba el seu horari, encara que siga el moment més inoportú; el Tannhäuser titular, Herr Schneider, aprofita la seua estada a París per comprar pintura per a cotxes, pensant en un negoci que té muntat a l’antiga Alemanya de l’Est.

v5Un brindis perquè tot isca bé.

Al principi la relació entre director i diva és tirant, però acabaran per enamorar-se i viure un idil·li. Ell descobreix que ella ha estat amant d’altres directors, entre ells d’Ignazio Sarto, un gran mestre mort deu anys enrere, i que per Szanto és més que un ídol. Al final, arriba a preguntar-se si el anar a dormir amb els directors és en ella un costum perquè li donen el protagonisme de la funció, el que ocasionarà la ruptura entre tots dos; prèviament, també ha trencat amb la dona, que s’ha assabentat de la seua història amb Karin, i arribarà fins i tot a conèixer-la en un recital de lied que dóna la soprano a Budapest, on viatja acompanyada pel director, interrompent els assajos a París.

v15Escena de la ruptura matrimonial

Els altres personatges principals del film semblen respondre als tòpics que s’escolten habitualment sobre el món de la música. En primer lloc, el màxim responsable de la producció, Picabia, antic comunista que va lluitar a la Guerra Civil espanyola en el bàndol republicà i que va trencar amb el partit després de la invasió soviètica d’Hongria el 1956. Després hi ha els poderosos representants sindicals, que aprofiten qualsevol circumstància per polititzar els assajos i que per descomptat, poden fer el que vulguen, ja que és impossible acomiadar-los.

L’anomenat lobby gai està així mateix ben representat, començant pel gerent del teatre, Jean Gabor, hongarés fugit del seu país el 1956, i al qui li agraden els jovenets. Però, sobretot, amb el director escènic Hans von Binder, que es presenta des del començament embotit en un vestit de cuir ajustat i del qual sabrem més tard que és l’amant del Tannhäuser suplent, Stephen Taylor , amb qui té una discussió per gelosia, a crits, en la que el segon acaba perdent la veu, de manera que no pot cantar en l’estrena com estava previst. Es tornarà a recórrer llavors a Schneider, descartat abans en quedar afònic pels corrents d’aire que patia en els seus llargs viatges en metro, destinats a comprar pintura per a cotxes.

v16Discussió entre els amants

La posada en escena dissenyada per Binder per a aquesta producció compleix tots els requisits d’innovació i originalitat que d’un temps ençà sembla la norma en el món de l’escenografia operística, on el convencional no ven.

En fi, que la gamma de tipus humans, amb les seues particularitats, virtuts o defectes, és molt àmplia: des de la grossa intèrpret de Venus, que en els assajos quan no canta aprofita el temps per fer punt i manté un romanç amb el cantant que encarna Wolfram von Eschenbach… fins el jove tramoista que vol ser cantant i demana una prova, la jove intèrpret del Pastoret que intenta seduir el director al seu apartament ple de pòsters del Che Guevara, o el mateix director escènic, que es droga sempre la vespra de les estrenes, per no suportar la tensió del moment.

En les discussions, Szanto està a punt d’anar-se’n i abandonar-ho tot: de fet fins que no amenaça d’anar-se’n, la burocràcia del teatre no li comença a pagar els seus honoraris, encara que el contracte deia “la meitat en començar els assajos”. Fins i tot porten a un altre director per substituir-lo, però per llavors ja s’ha guanyat el respecte de l’orquestra, i aquesta es nega a ser dirigida per un altre.

Moments abans del debut. La diva provoca l’enuig del director

Quan arriba la data de l’estrena, televisat, i sembla que tots els problemes, gairebé miraculosament, s’han solucionat, el sindicat al qual pertany l’encarregat d’aixecar el teló ha decretat una vaga i es nega a alçar-lo malgrat les amenaces del responsable de la producció. Però l’art, i l’entusiasme dels intèrprets, vencen fins i tot aquest inconvenient, i l’òpera s’ofereix en versió de concert, amb gran èxit. Aquesta “victòria de l’esperit sobre la matèria” (un tema que és el mateix argument de “Tannhäuser”) ho expressa Szabó fent un paral·lelisme entre l’òpera i la pel·lícula. Igual que el Papa li havia dit al pelegrí Tannhäuser que el perdó dels seus pecats era tan impossible com que el seu vell bàcul florira i no obstant això el miracle es produeix, així també les dificultats de portar a bon port la representació semblaven insalvables excepte per un miracle, i aquest acaba passant: com un símbol, es veu florir la pròpia batuta del mestre. L’escena final és una espècie de versió reduïda de l’òpera. És magnífica i impactant. Resulta commovedora. Una Elisabeth de blanc, preciosa amb la llum que li ve per darrere i un cor dels pelegrins que canten com  àngels celestials és una cosa que arriba a la fibra sensible. És com si l’art de Wagner ens redimira i ens transportara a un altre món. Una joia.

Escena final

La selecció de Tannhäuser que s’escolta correspon a l’orquestra Philharmonia dirigida per Marek Janowksi, Entre els intèrprets, Kiri Te Kanawa com a Elisabeth, René Kollo com a Tannhäuser, Waltraud Meier com a Venus i Hakan Hagegard en el paper de Wolfram. El disc, publicat per Teldec, inclou també el lied de Schumann “Du bist wie eine Blume” (Tu ets com una flor), cantat per Kiri, i corresponent a aquell concert que va donar Karin a Budapest, on arribaria a conèixer a la dona de Szanto i originaria la ruptura del matrimoni.

meeting venus bso

En conclusió, Meeting Venus és una pel·lícula que agrada especialment als aficionats a l’òpera pel retrat realista que ofereix del que hi ha darrere de l’escenari, per la seua música i per l’excel·lent treball dels actors, especialment dels dos protagonistes.

Kiri Te Kanawa com a Elisabeth.

René Kollo com a Tannhäuser

Waltraud Meier com a Venus

Hakan Hagegard com a Wolfram.

 

MEETING VENUS

Fitxa tècnica

Direcció: István Szabó

Interpretació: Glenn Close, Niels Arestrup, Erland Josephson, Macha Méril, Maria de Medeiros, Moscu Alcalay, Johanna ter Steege, Jay O. Sanders, François Delaive.

Producció: Hongria-Gran Bretanya-EUA-Japó.

Any: 1991


Original Soundtrack

(Highlights from Wagner’s Tannhäuser)

Kiri Te kanawa, Elisabeth

Rene Kollo, Tannhäuser

Hakan Hagegard, Wolfram

Waltraud Meier, Venus

The Ambrosian Singers,

Chorus master John Mccarthy

Philharmonic Orchestra,

Marek Janowski.

Tracks:

1. Overture – 2. Dich, teure Halle, gruß ich weider – 3. Robert Schumann: Du bist wie eine Blume – 4. Freudig Bergrußen wir die edle Halle – 5. Blick ich umher in diesem edlen Kreise – 6. Begluckt darf nun dich, o Heimat, ich schauen – 7. Allmacht’ge Jungfrau, hor mein Flehen – 8. Wie Todesahnung, Damm’rung deckt die lande…Odu mein holder Abendstern – 9. Inbrunst im Herzen, wie kein Bußer noch sie je gefuhlt – 10. Finale –

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Article, Òpera, Cinema, Pel.lícula, Uncategorized, Wagner i etiquetada amb , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s