Sonata de Paco.

Temies que arribés aquest moment,
però sabies que hauria d’arribar.
Tu no series qui ets sense el teu amic,
d’una amistat tan poderosa que mai
haguesses cregut que un dia tan sols seria un record dolorós.

Amb deu anys us vau conèixer
i la relació va durar més de 40.
Tots dos tenim la mateixa edat
i no trigarem a complir els 60.
Infantesa, pubertat, joventut, maduresa.
Encara no aconseguesc saber què va passar,
per què un dia es va acabar tot
sense haver acabat ja que tots dos pensem en l’altre.

Em fa mal l’ànima mentre escric això.
Em seria més fàcil trencar la barca
o enderrocar ma casa porta a porta
perquè no puc pensar en res
de ma vida on tu no hi hages estat.

Vam fer el gamberro de jovenets
tocant timbres i sortint corrents.
No ens perdíem una manifestació.
Ens colàvem saltant la tanca
per escoltar Lluís Miquel o Paco Muñoz.
Bevíem cervesa mentre parlàvem de tot.
Passàvem el dia a Cullera a l’estiu.
Compartíem llibres i discos.
Políticament érem idèntics
com dues gotes d’aigua. Estimava  la teua família
fins la vetlla de qui se n’anava al foc purificador.
Vas ser per a mi molt més que un germà.
Et vaig tenir quan et vaig necessitar i jo vaig procurar
ajudar-te en el que vaig poder encara que tu has sigut més autònom que jo.
Aquest és el problema. Jo et necessite a tu més que tu a mi.

Amistats com la nostra són regal dels déus,
però tot s’acaba encara que mai no  ho hagués cregut.
No ens veiem, ni ens telefonem,
però tots dos sabem que sempre serem amics
fins que la mort ens separe.
T’estime Paco com tu em vols a mi.
No puc comprendre què és el que passa.
El món sense tu és un despoblat ple d’espectres.
Sense futur, cada vegada som un record del que va ser
que estic convençut que mai no oblidarem.