El davallament de la Creu. Rogier van der Weyden. La figura de sant Joan apareix en l’extrem esquerre.
J. S. Bach (1685-1750). La Passió segons sant Joan, BWV 245. Versió de 1724. Text basat en el Nou Testament (Evangeli de sant Joan, 18 i 19). Estrenada a l’església de sant Nicolau de Leipzig, la Setmana Santa del 1724.
Reinoud van Mechelen, tenor/Evangelista
Rachel Redmond, soprano
Jess Dandy, contralt
Anthony Gregory, tenor
Renato Dolcini, baix-baríton/Pilat
Alex Rosen, baix/Jesús
COR I ORQUESTRA DE LES ARTS FLORISSANTS
William Christie, director
Sala Iturbi Dissabte 23/03/2019
Avui tenim un concert de primera amb un dels directors especialitzats en música barroca – especialment francesa – i la seua formació – Les Arts Florissants – que enguany fa 50 anys. Tota una garantia que la seua interpretació de La Passió segons sant Joan serà antològica.
Una bona oportunitat de sentir en directe una obra que normalment es veu eclipsada per la seua germana gran La Passió segons sant Mateu. Arriba la primavera i el Palau programa l’obra magna de Bach anys rere any com fan per Nadal amb El Messies de Haendel. Per a evitar la monotonia està molt bé la passió que avui sentirem. Jo agrairia que en alguna ocasió, en lloc de passions es programaren Cantates de Bach, que són obres de gran qualitat però quasi desconegudes per al públic habitual. Quin plaer sentir-les per John Eliot Gardiner o Masaki Suzuki, entre altres especialistes.
El quadre amb què comencem – El davallament de la Creu – és una imatge que acompanya a la perfecció La Passió segons sant Joan tant per la presència del mateix evangelista com pel contingut. Per a mi, confirmen la tesi de Feuerbach quan afirma que el fet religiós no és sinó la projecció del més vivament humà. La divinitat és humanitat idealitzada. Per això l’art religiós arriba a tothom, siga creient o no. En aquest cas, podem veure a l’esquerra una mare – Maria – descolorida i sense forces al costat del cadàver del seu fill. No hi ha dolor més intens que una pèrdua com aquesta per a uns pares.
Regí.
J.S. Bach: St John Passion, BWV 245 – Bach Collegium Japan, Masaaki Suzuki (HD 1080p)
NOTES AL PROGRAMA.
Manuel Muñoz
Una gran obra dramàtica sense escena.
Més de la meitat de l’extensa producció musical de Johann Sebastian Bach, amb un catàleg superior al miler de composicions, són obres de temàtica religiosa. Aquest gran grup no solament comprèn les escrites per a cor i cantants, sinó també una bona part de les destinades a l’orgue, amb una funció clara de caràcter litúrgic i en molts casos amb origen en corals religioses. Entre les destinades a la veu amb acompanyament orquestral destaquen les cantates, la major part compostes per Bach en la seua època de Cantor de l’església de sant Tomàs de Leipzig, a partir del 1723. En va arribar a escriure fins a 300 peces, de les quals malauradament sols s’han pogut conservar dos centenars, que constitueixen un impressionant monument musical i una evidència de la varietat i genialitat del compositor d’Eisenach.
William Christie
De llargària major que les cantates són les Passions. Es tracta d’obres que recullen molt evolucionada la tradició medieval de llegir a l’Església els textos relatius al martiri i mort de Jesucrist. El que durant l’Edat Mitjana era monodia gregoriana cantada per veus soles per a les parts d’Evangelista, Jesús i altres personatges, i cor a l’uníson per a la turba o multitud, s’enriqueix a partir del Renaixement amb la polifonia en els cors. Més tard s’incorpora la moda de l’acompanyament instrumental del baix continu i, per influència de l’òpera italiana, les àries amb textos diferents de l’evangèlic. L’antiga Passió respons per a veus s’havia transformat en la Passió oratori de les grans obres barroques que ens han arribat.
A l’Alemanya del segle XVIII es va fer molt popular una versió poètica de la Passió de Crist escrita per l’hamburguès Barthold Heinrich Brokes, publicada el 1712 amb el títol Der für die Sünde der Welt gemarterte und sterbende Jesus (Jesús martiritzat i mort pel pecat del món). Va ser musicada l’any de la seua publicació per Reinhard Keiser, en 1716 per Handel i Telemann, i en 1718 per Matheson i altres compositors. Bach utilitza algunes parts del text de Brockes en la seua Passió segons sant Joan.
Aquesta obra figura amb el número 245 en el Bach Werke Verzeichnis (BWV), el catàleg que va elaborar Wolfgang Schmieder. Es tracta del número següent al de la Passió segons sant Mateu, malgrat que la seua composició és anterior. És la primera gran obra escrita per Bach per a Leipzig i va ser estrenada a l’Església de sant Nicolau d’aquesta ciutat el 7 d’abril, Divendres Sant, del 1724. La Passió segons sant Mateu sembla que va ser estrenada un altre Divendres Sant, el 15 d’abril del 1729, cinc anys més tard, si bé es pensa que va existir una primera versió de l’obra executada per primera vegada dos anys abans, l’11 d’abril del 1727.
D’acord amb la necrològica publicada el 1750 per Carl Philipp Emanuel, fill del compositor, Bach hauria compost “cinc Passions, una de les quals per a dos cors”. Aquesta referència del doble cor és a la de sant Mateu. Tot i això, solament les dues abans citades ens han arribat amb text i música. Ha sobreviscut el text d’una Passió segons sant Marc, sense la música, encara que s’han fet i registrat reconstruccions a partir de música utilitzada en cantates i en l’Oratori de Nadal. Pel que fa a la Passió segons sant Lluc que li va ser atribuïda, avui se sap amb certesa que no és de Bach.
Segons el que indica Johann Nikolaus Forkel en la seua biografia de Bach del 1802, la major part de les obres que va deixar el compositor van ser repartides entre els seus fills Wilhelm Friedemann i Carl Philipp Emanuel. El primer d’ells se’n va quedar la major part, però les va vendre, i això va fer que es dispersaren i moltes es perderen. No va esdevenir el mateix pel que fa al segon: el seu catàleg de successió parla de dos cicles anuals de cantates i les Passions dedicades a sant Joan i sant Mateu.
El renaixement de Bach.
Després de la mort de Bach ni les Passions ni la major part de les seues composicions es van tornar a interpretar durant anys. Un important esdeveniment, no obstant això, va marcar, en les albors del Romanticisme, el renaixement de Bach i la impressió, difusió i execució de la seua obra completa. Es tracta de la interpretació de la Passió segons sant Mateu a Berlín sota la direcció de Felix Mendelssohn Bartholdy el 1829, cent anys després de la seua composició. Mendelssohn era alumne de Carl Friedrich Zelter, director de la Singakademie de Berlín, la biblioteca de la qual dirigia llavors Georg Pölchau. Aquest havia comprat a Hamburg importants fons del llegat de Carl Philipp Emanuel, entre ells moltes obres de Johann Sebastian, incloses les dues Passions.
La Passió segons sant Mateu és més espectacular i més extensa que la seua homònima segons sant Joan. No obstant això, en contra de la idea estesa fins a l’actualitat, no és una obra inferior. Té una forma més coherent i rodona, i un major i mantingut lirisme i sentit dramàtic.
La Passió segons sant Joan es va estrenar el 1724, com he dit abans, i es va interpretar tres vegades més en vida de Bach: el 1725, el 1728 i per darrera vegada entre el 1746 i el 1749. Després d’alguns canvis importants en les interpretacions intermèdies, Bach va tornar a la forma original del 1724 en l’última que va fer de l’obra. Com era tradició, l’Evangelista, encarregat de narrar l’acció en recitativo secco (acompanyat solament pel baix continu) està confiat a la veu de tenor. La de Jesús, un baix en recitativo amb moments d’arioso, no té l’acompanyament de la corda que li dibuixa el característic halo sonor en la Passió segons sant Mateu. Les àries, en menor quantitat que en la Passió segons sant Mateu, estan distribuïdes de manera equitativa entre les quatre veus solistes i presenten una gran varietat en l’acompanyament instrumental. A més dels corals d’arrel luterana i les intervencions en cor de la turba o multitud hi ha dos grans cors, un que obre l’obra (Herr, unser Herrscher) i un altre al final (Ruht wohl, ihr heiligen Gebeine), immediatament abans del coral Ach Herr, laß dein lieb Engelein. A diferència de la Passió segons sant Mateu, només hi ha un cor i una orquestra, i tampoc no hi figura la veu de soprano ripieno, tan característica del cor inicial d’aquesta obra.
El text està pres dels capítols 18 i 19 de l’Evangeli segons sant Joan, amb dos fragments intercalats procedents del de sant Mateu. Un d’ells és el de la negació de Pere (núm. 18) on s’especifica que l’apòstol, després de negar-ho tres vegades, en recordar les paraules de Jesús “va plorar amargament”. Bach subratlla descriptivament amb la música d’una forma especialment dramàtica les paraules de l’Evangelista “und weinete bitterlich” (“i va plorar amargament”). L’altre és la inclusió en el recitativo que descriu el terratrèmol a la mort de Jesús (núm. 61) dels versicles de sant Mateu, que ofereixen una descripció molt més viva: “Und siehe da, der Vorhang im Tempel zerriß in zwei Stück von oben an bis untin aus…” (“I heus aquí que el vel del temple es va partir en dos de dalt a baix…”). En aquesta ocasió la música és també molt descriptiva i de gran efecte dramàtic. Com assenyala Horst-Peter Hesse, en la tercera interpretació de l’obra Bach va retirar aquesta inserció per substituir-la per una simfonia o fragment orquestral, però la va restablir en la quarta i última. El compositor utilitza a més textos de la citada Passió de Brockes, concretament en les àries i ariosi números 11, 31, 32, 48, 60 i 62. També empra un text de C. H. Postel en el coral núm. 40, que Smend considera el centre de l’obra.
Quant a la força dramàtica, són enormement reveladores les paraules d’un gran mestre en la interpretació de Bach, John Eliot Gardiner, en el seu llibre La música en el Castell del cel: “No hi ha una sola òpera seriosa de l’època que jo haja estudiat o dirigit que siga comparable a les dues Passions de Bach pel que fa a l’intens drama humà i dilema moral que ell expressa d’una manera tan convincent i profundament commovedora”. Aquesta intensitat dramàtica està servida amb una música d’una extraordinària bellesa. Dins d’aquest conjunt perfecte jo destacaria dos moments especialment afortunats: l’ària per a soprano Ich folge dich gleichfalls (Jo també et seguisc), núm. 13, i l’arioso per a baix Betrachte, meine Seel (Contempla, ànima meua), núm. 31.
Manuel Muñoz
El concert en el Palau (23-3-2019)
Com era d’esperar, va ser tot un èxit. Semblava que el mateix Bach en fora el responsable. Podríem qualificar-lo de cambra ja que el nombre de músics era petit com segurament devia ser el model de Bach, ja que tenia lloc en una església luterana. Una petita massa instrumental era rodejada per un cor on s’integraven els solistes amb l’excepció de l’evangelista que estava entre l’orgue i el clavecí. Cada vegada que havia d’intervenir un solista, abandonava el cor i es col·locava davant del conjunt excepte si era per a una intervenció curta que es feia des d’aquest. William Christie tocava el clavecí i dirigia. Tots van fer estupendament el seu paper. Personalment destacaria la soprano Rachel Redmond, que arribà a emocionar-me. No vaig trobar cap assonada excepte en algun paper breu d’algun corista secundari que pràcticament passava desapercebuda.
Regí.
EL CAVALLER DEL CIGNE ciutadà valencià de nació catalana //*// 