We are all dead (Tots estem morts).

He anat a veure a mon pare esperant que estiguera assegut en la maleïda cadira de sempre, però m’he trobat un seient buit. Pare, on collons t’has amagat? No vaig veure res, però vaig poder sentir alguna cosa semblant al voletejar d’una au. On ets, que no et veig? Això és perquè em mires amb els ulls de la cara. Tanca’ls. Pensa en mi i em veuràs amb els ulls de l’ànima. Era la veu de mon pare. Estava molt més jove. El seu cos semblava bastant més petit i dels costats eixien unes ales daurades pròpies d’un quadre romànic. Semblava un àngel de museu. Pare, estic somiant? No et preocupes d’això ara. Què et ve de gust, fill? M’agradaria ser un xiquet i anar al riu amb els meus germans i amb tu mentre la mare està preparant la paella del diumenge. Fa molt que no menge i no obstant això estic cada vegada més gras. Tin, Regí, la propina perquè et compres pipes, xiclets i purs moros a la paraeta de la cantonada.

La meua ment anava volant a certa altura fins que vaig poder veure el camp del riu. Estava buit i era quadrat. D’ell creixia una mena de gespa de mig metre d’alçada d’un color verd brillant gairebé metàl·lic. On són? They are all dead. És que estic estudiant Anglés per al concurs de trasllats de mestres? No, Regí, no. És la veu que tot ho sap que et recorda l’evident. Tots hem de morir si no és que ja hem mort. Tots, fill. Tu i jo, també. Llavors, no tornaré a veure la mamà? Només la podràs veure si mires dins de tu. Afanya’t que se’ns acaba el temps i aviat ens convertirem en estàtues de marbre o de bronze. Mare, vaig dir en veu alta mentre mirava entre les entranyes. Sóc ací, fill. I què hi fas? Ja veus, la paella del diumenge. Què no em dónes un bes? Clar que sí, tots els del món. I em vaig acostar a ella vestit de mariner, amb la meua medalla d’or, un rellotge daurat i un llibret de tapes nacrades a les mans. Tenia nou anys i anava a fer la comunió. Era un dia preciós de maig. El sol il·luminava unes estàtues situades en el camí que mai no té tornada. Fins i tot el pensament estava petrificat. La pluja de la tempesta va desfer les estàtues de totes les persones que havia conegut en ma vida i el vent va escampar-ne la pols fins a l’aigua del riu que separava una zona de la ciutat de l’altra. La dels que moriran i la dels que ja van morir. El silenci era més espès que un brou d’olla ple de substància, però ningú no podia reparar en això. They are all dead. We are all dead.