DENÚNCIA DEL MILITARISME I INSTRUMENTALITZACIÓ DE LA JUSTÍCIA
“El patriotisme és el darrer refugi dels canalles.”
Samuel Johnson (1775)
Durant la Primera Guerra Mundial, en el front francés, un general que vol obtenir un ascens llança un atac suïcida contra una posició alemanya. El coronel responsable de les operacions no aconsegueix que els seus soldats s’enfronten a una mort segura. La batalla resulta un infern, i el regiment torna a les seues posicions. L’alt comandament militar, irritat per la derrota, decideix castigar i donar exemple als soldats amb un consell de guerra per covardia davant l’enemic, que acabarà en l’afusellament d’un caporal i dos soldats injustament.
En les primeres cinc setmanes de la I Guerra Mundial Alemanya va avançar ràpidament sobre França arribant a 30 km de París, però després el front es va estabilitzar i va romandre així durant dos anys.
Decidits els francesos a donar un colp d’efecte, el General George Broulard ordena prendre el Pujol de les Formigues, posició que considera clau per avançar, encarregant la missió al General Mireau, el qual, la veu impossible en estar molt minvades les seues forces, si bé quan Broulard li fa veure que està molt a prop d’obtenir el comandament de la Desena Divisió i un estel més i malgrat afirmar que val més la vida dels seus homes que les seues ambicions, accepta realitzar la missió.
Li encarreguen la seua execució al Coronel Dax, que es veu obligat a realitzar-la fins i tot sabent que la missió suposarà la mort de més de la meitat dels seus homes.
Envia abans una patrulla de reconeixement al comandament del tinent Roget acompanyat d’un caporal i un soldat. En arribar a un lloc sospitós on podrien haver-hi alemanys, s’aturen i mana al soldat avançar un poc ell sol per inspeccionar el terreny, però aquest tarda una mica més del normal a tornar, llavors, el tinent s’impacienta i com que pensa que al soldat poden haver-lo agafat, tira cap a la direcció on era una granada i fuig acovardit, però el caporal es queda i va al lloc on el tinent havia tirat la magrana descobrint el soldat mort. Torna, i quan es troba amb el tinent li diu que ha estat un covard i que li ho dirà a algun superior però aquest l’amenaça i li diu que ningú no el creuria sent només un caporal i ell, un oficial.
L’endemà es realitza l’atac, repel·lit per un intens foc enemic que fa que moren molts dels homes, no arribant a eixir de les trinxeres bona part d’ells, davant la qual cosa el General, indignat, ordena a l’artilleria que dispare contra les seues pròpies tropes, al que el capità d’artilleria es nega sense una ordre per escrit.
Fracassat l’atac, el General Mireau decideix convocar un consell de guerra, per donar un escarment, triant un de cada deu homes, si bé finalment, i per mediació de Broulard, militar al comandament, diu que només a tres homes, un de cada tropa, perquè servesquen d’advertiment per a la resta.
Així que els tres tinents han de triar un home de la seua tropa; un d’aquests homes és elegit per sorteig, un altre perquè el tinent diu que és un indesitjable social, i el tercer va ser elegit pel tinent Roget pel fet que coneix el secret de la seua covardia i per haver mort el seu subordinat.
Malgrat les amenaces de Mireau, Dax decideix fer-se càrrec de la defensa dels seus soldats, protestant enèrgicament davant el tribunal encarregat de jutjar els homes atés que les irregularitats han estat enormes, sense que puga evitar que siguen condemnats a mort. En el consell de guerra com era d’esperar no tenen un judici just i els tres soldats ixen culpables acusats de covardia. L’encarregat de l’escamot d’afusellament serà el tinent Roget, designat per Dax que ha sabut de la seua acció en la patrulla on va matar a un dels seus.
En un últim intent per salvar les vides dels condemnats, Dax va a casa del General Broulard al qual li exposa proves que va ordenar disparar contra les seues pròpies tropes i presenta testimoni escrit de tots els testimonis, així que finalment el general Miró – que no accepta aquestes acusacions – és expulsat del seu càrrec, que posteriorment és oferit al coronel Dax, com si aquest fos el que esperava per haver acusat el coronel Miró, llavors s’ofén i li diu clarament i molt emprenyat que l’única cosa que ell volia, era evitar la mort inútil dels seus homes, que com podia pensar que tenia al cap aconseguir la plaça que l’altre general deixa vacant. Abans de l’entrada de Dax, els dos generals mengen i celebren com de bé han estat els afusellaments.
Dax rebutja l’ascens mostrant que no era això el que ambicionava, sinó que és un home d’honor i un idealista de veritat. Els afusellaments, després d’una nit de por dels reus acompanyats per un sacerdot, rebutjat per un dels condemnats que en fa mofa, es duen a terme.
De retorn al seu quarter Dax veu les seues tropes divertir-se a la taverna, on una dona alemanya és ridiculitzada i obligada a cantar davant dels francesos, que, tot i no entendre el seu idioma, acaben fascinats i taral·legen la cançó amb ella poc abans de partir de nou cap al front. Aquesta escena contrasta amb la del ball d’etiqueta que té lloc al castell amb generals i dones que vesteixen luxosos vestits.
«Prohibida a França per considerar-se un insult a l’exèrcit, a Espanya no es va estrenar fins l’octubre de 1986. Kubrick va confessar a Michel Ciment que preferia les adaptacions als guions originals per la forta impressió que deixa la primera lectura d’un llibre. Això podria explicar allò que incomoda alguns admiradors de Senderos de glòria: la ingenuïtat sense artifici d’una pel·lícula que és ‘un crit del cor contra la injustícia’. Segons Kubrick, la pel·lícula és una transposició fidel de la impressió que li va deixar el llibre la primera vegada que el va llegir, quan tenia catorze anys». | Bill Krohn.
Finalitzat el cicle d’Ingmar Bergman, la Filmoteca Valenciana inicia un altre dedicat a Stanley Kubrick. Tant el suec com el nord-americà són autors de films que han passat a la història, clàssics del Seté Art. Una cosa que crida l’atenció és que Kubrick fa pel·lícules molt diferents entre sí. Què tenen en comú Lolita, Camins de Glòria o La resplendor? Pertanyen a gèneres diferents. És el cas contrari a Woody Allen on bona part de les pel·lícules semblen la mateixa amb Nova York de fons.
Kirk Douglas està en un dels seus millors papers cinematogràfics. Va repetir amb Kubrik en Espàrtac, una altra de les grans pel·lícules del cineasta (1960) que va rodar just després de la que ens ocupa. Per a mi, són dos dels tres millors films de l’actor juntament amb Van Gogh, la passió de viure (1956) i – immediatament després – Els Vikings (1958). Les pel·lícules amb Kubrick tenen un tarannà progressista evident.
En plena cacera de bruixes, als EUA no va ser censurada la pel·lícula oficialment però sí boicotejada per distribuïdores i cinemes de manera que va ser deficitària econòmicament. A molts altres països va ser expressament censurada, cas de França, perquè es considerava un insult a l’exèrcit. A Espanya no pogué estrenar-se film fins dècades després de la seua estrena.
La pel·lícula, basada en la novel·la homònima de Humphrey Cobb (1899-1944), és antibel·licista, antimilitarista i antipatriòtica a més d’un retrat esgarrifós sobre la instrumentalització de la justícia. L’estratificació en classes socials és evident. Els generals són els aristòcrates o burgesos que estan a favor de la guerra per interés personal. Viuen a cos a rei en un castell ben lluny i protegit del front i donen ordres que suposen la mort de molts soldats en el front. Aquest no són partidaris de la guerra. Solament la por a un consell de guerra fa que romanguen en les mortals trinxeres. No són res per als generals sinó peons dels generals en una partida d’escacs macabra. Un genera arriba a ordenar que siguen bombardejats per l’aviació francesa enrabiat perquè no avancen cap a l’enemic, cosa impossible sense morir en l’intent.
Finalment, després de mofar-se d’una dona alemanya, els soldats arriben a plorar en sentir-la cantar i s’uneixen a ella per damunt de tota mena de fronteres, llengües i banderes. Els proletaris del món estan per damunt de patriotismes exterminadors.
“Els senders de la glòria no condueixen sinó a la tomba.”
Humphrey Cobb, que va combatre en la I Guerra Mundial, es va inspirar en aquest contundent vers d’un poema de Thomas Gray (1716 – 1771) per escriure la novel·la homònima en què es basa el film i en fets reals. Heus-ne ací un parell de fragments posats en boca dels generals.
“El deure dels soldats és obeir l’ordre. No podem deixar en les seues mans decidir quan és possible complir-la i quan no. Si aquesta ordre era impossible, l’única prova que podien aportar era els seus cadàvers al llarg del camí”, afirma impertèrrit el general Mireau.
“Les execucions són un tònic per a la divisió sencera. Hi ha poques coses tan estimulants com veure morir els altres. Els soldats són com xiquets. De la mateixa manera que una criatura vol que son pare sàpiga mantenir-se ferm, les tropes volen disciplina. I una forma de mantenir la disciplina és afusellar un home de tant en tant“, sentencia el general Broulard.
EL CAVALLER DEL CIGNE ciutadà valencià de nació catalana //*// 