Cartell de Tirant, obra que s’està representant en el teatre Rialto de València.
En el teatre Rialto de València podem veure fins al 10 de març una versió del Tirant que em va agradar d’allò més. El text ha estat adaptat a partir de l’original valencià per Paula Llorens i la direcció és d’Eva Zapico. Es tracta d’una coproducció de l’Institut Valencià de Cultura i de la Compañia Nacional de Teatro Clásico que serà traduïda al castellà per ser representada fora del nostre àmbit lingüístic.
La sala estava de gom a gom. La proposta escènica combinava la veu amb el moviment, el soroll amb el silenci, la claror amb la foscor. Els actors no sols actuaven amb la paraula sinó amb el moviment del seu cos. L’escena era minimalista, quatre o cinc bancs, i a més un xic feia els sorolls amb una estranya màquina electrònica i tocava la flauta. L’obra va ser fidel a l’original. El valencià fet servir recordava al del segle XV, al que els autors Joanot Martorell i Martí Joan de Galba van fer servir. Així, els possessius compostos són els mateixos que podem sentir hui en dia a l’Alguer: lo meu amic, la mia ànima – que conviuen amb els monosíl·labs, d’ús en valencià: ma casa, ma vida, mon pare – així com els articles que encara es conserven al català nord-occidental: lo guerrer, los cavalls. El lèxic és pràcticament idèntic al del valencià actual: l’espill (i no el mirall). Com és natural, també apareixen arcaismes com ara tantost, e, qualque, ab, a tota ultrança… que no fan perdre la comprensió del text.
L’obra (adaptació) comença amb la mort de Tirant i es produeix un flashback fins quan Tirant arriba a Constantinoble. Hi apareixen bona part dels personatges o se’ls cita: la princesa Carmesina, Plaerdemavida, la Viuda Reposada, L’Emperador, Hipòlit, Estefania, el negre Lauseta…
Tenim escenes d’amor on Carmesina defensa el seu “lloc prohibit”, el tocament de Tirant a Carmesina amb l’ajut de Plaerdemavida que acaba amb la mala caiguda del jove per la finestra i el trencament de la cama. “Les bodes sordes” (relació sexual completa entre el cosí de Tirant, Hipòlit, i la donzella de Carmesina, Estefania. La gelosia de la Viuda Reposada, que sospira per Tirant. La part guerrera ocupa un espai menor. Tirant derrota el Soldà i el Gran Turc recuperant les terres que havien conquerit els turcs a Imperi Grec. Així mateix, triomfa a Berberia – nord d’Àfrica – i tots es converteixen el catolicisme.
Es casen Tirant, que havia segut nomenat Cèsar de l’Imperi grec, i Carmesina amb tan mala sort que el nuvi expira per un mal de costat. Ací, Carmesina no mor sinó que l’adaptadora es pren la llicència d’acabar l’obra amb unes paraules que dir la jove vídua mentre blanda l’espasa del mort. Segons s’ha dit, és un Tirant feminista.
Us recomane encaridament que aneu a veure aquesta meravella. Sense dubte és una experiència teatral de les que no s’obliden. Donada la seua picardia i erotisme, jo diria que és apta a partir de 12 anys.
Tirant lo Blanc m’arriba molt endins. Mon pare me la va regalar quan vaig fer 15 anys. Jo l’havia sentit per la ràdio en el programa De Dalt a Baix, de Toni Mestre, que amb una altra locutora, la llegien i posaven efectes especials. Me’n vaig enamorar. La novel·la ocupava cinc volums i estava publicada per Barcino en la col·lecció El Nostres Clàssics als anys 1920. La lletra imitava la gòtica. Mai no he llegit una narració tan extensa.
Sembla que fou escrita entre el 1460 i el 1464, fou publicada a València l’any 1490 i reimpresa a Barcelona el 1497 en edicions incunables. Durant el segle XVI fou traduïda al castellà (1511) i a l’italià (1538), més tard al francès (1737) i modernament ho ha estat a l’anglès (1984) – on va ser best-seller – i a moltes altres llengües com ara l’alemany, al suec, al finès, al romanès, al rus, al japonès i al tagàlog.
S’han fet versions de tota mena tant per a xiquets com per a adults. En tenim cantates, òperes, ballets i pel·lícules com ara Tirante el Blanco (2006), pel·lícula dirigida per Vicente Aranda que va ser doblada al valencià del segle XV seguint les directrius d’especialistes en la matèria.
Em va saber greu que Aranda li posara el nom en castellà al film. Potser siga perquè la versió que va llegir probablement fora o provinguera de la traducció castellana de 1511 o perquè Cervantes quan va dir que era “el millor llibre del món” es referia a Tirante el Blanco. Aquesta és la història de com des de Castella s’han furtat llibres en català i han volgut fer creure que eren castellans. M’explique. Durant el segle XVI el Tirant valencià va ser tot un boom que va tenir una gran tirada. Després i durant segles desapareixen totes les còpies valencianes i sols queda la de Valladolid de 1511. La novel·la va ser considerada clásico castellano del Siglo de Oro. De fet, encara podem trobar volums d’Espasa-Calpe on diu Tirante el Blanco. Colección Clásicos castellanos, encara que es reconeix que és una traducció dels valencians Martotell i Galba, cosa que no fan tots els editors, ja que segueixen el model de Valladolid que presenta talls que oculten l’autoria i llengua de l’original o determinats passatges de la novel·la. Una traducció pot ser molt bona però no dóna dret a apropiar-se d’una obra. Així, una traducció al castellà de Romeo and Juliet de Shakespeare al castellà no pot ser mai considerada Clásico castellano. En el cas del Tirant/Tirante hi ha qui té la barra de dir que existeix una versió castellana i una altra de valenciana quan realment la castellana és una traducció mutilada de l’única original, la valenciana.
L’edició castellana de 1511 a Valladolid ja mostra la mala fe del traductor o dels seus amos, ja que elimina una part de la dedicatòria del principi al príncep de Portugal i el colofó. Justament en aquestes parts consta el nom de l’autor i la llengua en què va ser escrita. Per això, una vegada fets desaparéixer els exemplars en valencià, la novel·la quedà com a obra castellana anònima. Afortunadament, al segle XIX aparegueren tres exemplars a València i dos a Barcelona – no sempre complets – en el valencià original. La llengua castellana no pogué, doncs, fer-se amb el millor llibre de la literatura catalana/valenciana. Segons el filòleg Jordi Bilbeny, sí que ho va fer en altres casos com ara El Lazarillo de Tormes o El Quijote, entre altres, plens de catalanades i traduccions dolentes.
Dues institucions eren l’únic lligam entre València i Castella: la monarquia i la Inquisició castellana, que feia de censora. No es podia imprimir res que no tinguera el vistiplau de la Inquisició. Com que eren castellans obligaven a traduir a la seua llengua els textos corresponents i, una volta, impresos, tornaven a donar una ullada no fora que no seguiren les seues indicacions. Això va ser un factor de castellanització més. La monarquia i l’Església volia un estat unitari al model de Castella: una llei, una raça, una religió, una llengua… No és possible que després del segle d’or valencià vinguera del colp la decadència més absoluta i en canvi es produïra el segle d’or castellà. Quants casos més hi deu haver-se produït semblants al Tirant/Tirante?
APROPIACIÓ INDEGUDA.
Aquest paràgraf que ens diu el nom de l’autor i la llengua en què va ser escrit el llibre no apareix en les traduccions castellanes per fer creure que estava escrita originalment en castellà i l’autor era d’autor anònim. Tirante el Blanco va ser considerat durant segles un clàssic castellà del seu segle d’or. Un atemptat cultural, possiblement entre altres, que ha quedat demostrat desfent el que va iniciar-se ja en 1511 a Valladolid en aparéixer al segle XIX exemplar en valencià sense censurar.
DEDICATÒRIA (suprimida en la versió castellana de 1511 i següents)
“(…) E com la dita història e actes del dit Tirant sien en llengua anglesa, e a vostra il·lustre senyoria sia estat grat voler-me pregar la giràs en llengua portuguesa, opinant, per jo ésser estat algun temps en l’illa d’Anglaterra, degués millor saber aquella llengua que altri; (…) m’atreviré expondre, no solament de llengua anglesa en portuguesa, mas encara de portuguesa en vulgar valenciana, per ço que la nació d’on jo só natural se’n puixa alegrar e molt ajudar per los tants e tan insignes actes com hi són; (…) jo, Joanot Martorell, cavaller, (…)”
EPÍLEG (suprimit en la versió castellana de 1511 i següents)
En aquest paràgraf es torna a insistir en l’anterior i se’ns informa del segon escriptor, que va substituir el primer per haver mort, Martí Joan de Galba.
“Ací feneix lo llibre del valerós e estrenu cavaller Tirant lo Blanc, príncep e Cèsar de l’Imperi grec de Contestinoble, lo qual fon traduït d’anglès en llengua portuguesa, e aprés en vulgar llengua valenciana, per lo magnífic e virtuós cavaller Mossèn Joanot Martorell, lo qual, per mort sua, no en pogué acabar de traduir sinó les tres parts. La quarta part, que és la fi del llibre, és estada traduïda, a pregàries de la noble senyora Dona Isabel de Lorís, per lo magnífic cavaller Mossèn Martí Joan de Galba; (…)”
Nota: Les al·lusions a les suposades traduccions (anglés, portugués, valencià) són purament retòriques conforme a la moda del moment. De fet, no hi ha cap Tirant en anglés o portugués anteriors a l’edició valenciana de 1490. Noteu que es refereix a la seua terra com a nació i que l’ús de la denominació llengua valenciana no contradiu la unitat de la llengua catalana; per això el que va fer-se a Barcelona en 1497 va ser una reimpressió de la novel·la valenciana.
EL CAVALLER DEL CIGNE ciutadà valencià de nació catalana //*// 