Déu és la necessitat de la seua existència. Sovint ens sentim immersos en una gran buidor i soledat; sentim por i necessitem un Pare que ens òmpliga l’existència, ens acompanye i protegisca. Eixe Pare és Déu per a qui sent d’aquesta manera. En aquest sentit, algú va dir que els homes més forts no necessiten cap déu, és a dir, els dèbils són els responsables de les creences religioses. Eixa seria la base del cristianisme segons Nietzsche, una religió d’esclaus. Tot això a nivell personal. A nivell col·lectiu els creadors d’ídols, déus i religions enganyen o forcen la col·lectivitat perquè accepte els seus ritus i dogmes per dominar-los i fer-los pagar delmes per omplir les seues arques. En aquest context, Bakunin ens adverteix que una part dels suposats creients no fan sinó fingir per sobreviure o per enriquir-se gràcies als ignorants. Per a Camus l’existència no té cap tipus de significat o sentit. Simplement és. Això ens deixa davant una posició absurda en intentar donar sentit o significat a una cosa que no en té.
Crec que existeix una relació innegable entre la religió i malalties mentals, com ara, l’esquizofrènia. Hi ha persones que afirmen sentir veus o veure sers que no existeixen. És el fenomen de les aparicions, que poden ser sinceres perquè una persona malalta les ha experimentades o una manera d’estafar els més crèduls per obtindre sexe o diners com sol passar amb les sectes. D’exemples, en tenim un fum. La falsedat queda demostrada quan solament la persona afectada veu o sent el que els altres no poden perquè és fruit d’una malaltia o d’un engany. Podria posar exemples relacionats amb diverses religions i parlar dels miracles però no puc perquè per una banda hi ha fanàtics religiosos capaços de matar i, per l’altra, perquè en l’Estat espanyol no hi ha llibertat d’expressió per a dir segons quines coses.
Tornem a l’esquizofrènia i al que en diu una prestigiosa societat britànica, la British Association of Cognitive Behavioral Therapy. L’esquizofrènia es diagnostica quan una persona experimenta una sèrie de símptomes-clau d’experiències anormals. Aquests inclouen tipus específics d’al·lucinacions, deliris i alteracions del pensament. Les al·lucinacions són falses percepcions. Els que pateixen esquizofrènia senten, veuen o oloren coses que els altres no senten, veuen ni oloren. Sentir veus parlant de la pròpia persona de manera hostil és un símptoma molt comú en l’esquizofrènia. En certs casos hi ha un component genètic hereditari. Els deliris són falses creences, freqüentment estranyes, que s’aguanten amb unes fortes conviccions però que no són compartides amb altra gent.
L’alcohol i les drogues poden produir símptomes semblants a l’esquizofrènia i els deliris ja que alteren el concepte de realitat en la persona que els ha ingerit. No sols en la religió, sinó també en l’art, aquestes alteracions han donat obres admirades com els poemes de Baudelaire o l’obra literària de Bukowski.
El tema abordat solament ha afectat a una minoria de persones, de manera que la gran majoria dels creients de les diverses religions no han tingut mai cap relació amb aquesta malaltia que afortunadament solament afecta a una de cada cent persones en països de tot el món.
Brot psicòtic i aparició de Déu en forma d’Aranya que la vol penetrar.
Aquesta entrada me l’ha inspirada una pel·lícula de Bergman que tracta de la malaltia mental i la religió:
COM EN UN ESPILL (Såsom i en spegel)
Ingmar Bergman · Suècia · 1961 · VOSE · B / N · 90 ‘· DCP
«Una noia que passa les vacances en una illa finlandesa al costat de son pare, el seu marit i son germà, embogeix i creu veure Déu en les seues al·lucinacions.» (Filmoteca Valenciana).
Primer dels títols de la «trilogia del silenci de Déu».
Bergman era ateu, però com altres ateus – Buñuel, entre ells – tenia molt d’interès per la religió com podem veure en la seua extensa filmografia.
Una xicona que pateix una malaltia incurable, esquizofrènia, com sa difunta mare, en un moment de millora se’n va a passar unes vacances a una illa remota amb el seu home – que és el metge que l’atén a casa i en l’hospital on estava internada – son germà de 17 anys i son pare, que és escriptor i que passa molt de temps a l’estranger com si fugís de la família. Tot anava més o menys bé, fins que comença a sentir sorolls i creure que darrere del paper pintat de la pared hi ha un altre món que està esperant l’arribada celestial. Ella sent veus i parla amb els éssers imaginaris que ella té com a reals. Sofrix un atac de bogeria i creu veure Déu en forma d’aranya fastigosa que vol penetrar en el seu cos després d’haver estat de genollons resant amb gran alegria i passió religiosa. Finalment, es sedada i un helicòpter que estava esperant se l’endú de nou a l’hospital amb el seu home.
Documental sobre el cinema de Bergman.
Es queden a soles el pare i el fill. Tenen una conversa sobre l’existència de Déu i l’amor molt reveladora que he traduït al català. En el vídeo final podeu escoltar aquesta escena final de la pel·lícula en castellà.
– Tinc por, pare. En subjectar a Karin (la germana malalta) al vaixell la realitat s’ha esquerdat. Entens el que vull dir?
– Sí, ho entenc.
– La realitat s’ha esquerdat… i jo he caigut. És com en un somni. Qualsevol cosa pot passar. Qualsevol cosa.
– Ho sé.
– No puc viure en aquest món nou.
– Sí, sí pots, però has de tenir alguna cosa a què aferrar-te.
– Què podria ser? Un déu? Dóna’m alguna prova de l’existència de Déu. No pots.
– Sí, sí puc. Però has d’escoltar amb atenció.
– Sí, necessite escoltar.
– Només puc donar-te un indici de la meua pròpia esperança. És saber que l’amor hi ha al món.
– Un tipus especial d’amor, supose.
– De tot tipus, Minus. El més elevat i el més baix, el més absurd i el més sublim. Tots els tipus d’amor.
– L’anhel d’estimar?
– L’anhel i la negació. La fe i el dubte.
– Així que l’amor és la prova?
– No sé si l’amor és la prova de l’existència de Déu o si l’amor és Déu en si mateix.
– Per a tu, l’amor i Déu són el mateix.
– Aquest pensament m’ajuda en el meu buit i en la meua bruta desesperació.
– Conta’m més, pare.
– De colp el buit es torna abundància i la desesperació es torna vida. És com un indult, Minus, per a una sentència de mort.
– Pare, si és com tu dius, llavors Karin està envoltada per Déu, ja que tots l’estimem.
– Sí.
– Això pot ajudar?
– Així ho crec.
– T’importa si vaig a córrer?
– Vés. Jo faré el sopar. Et veig en una hora.
– El pare m’ha parlat.
[El xic no sap que son pare havia tractat de suïcidar-se a l’estranger perquè no podia suportar la vida que li feia patir.]
EL CAVALLER DEL CIGNE ciutadà valencià de nació catalana //*// 
Retroenllaç: La trilogia del silenci de Déu. | EL CAVALLER DEL CIGNE ciutadà valencià de nació catalana //*//