45 anys del cop d’Estat del 11 de setembre de 1973 a Xile.

[Entre les característiques del sistema electoral americà que obliga a inscriurre’s en el cens si vols votar i t’ho permeten i la falta d’interés perquè sempre manen els mateixos a través dels seus lobbies, als EEUU mai cap candidat ha obtingut no ja un 50 % dels vots del total de la població, és que els no votants són una gran majoria de la població. Tenen el FBI i la CIA per controlar i manipular dins i fora de l’imperi i tots els diners del món per fer el que vulguen on siga. Darrere de l’assassinat de Carrero Blanco hi ha la CIA; darrere ISIS i els talibans, hi és; darrere la destrucció de Veneçuela, hi és… La CIA governa bona part del món assassinant o bombardejant si convé. Eixe és el món que tenim. La democràcia és una quimera per a crèduls.]

Darrere de tot hi havia l’Escola de Xicago, la que preconitza l’economia que tenim actualment en el món, el capitalisme salvatge, la globalització, etc. és obra de George Stigler i Milton Friedman, que s’oposen a les tesis més socialdemòcrates de Keynes. Es deia que el capitalisme és condició sine quan non per a l’establiment de la democràcia, doncs bé, on primer s’aplicaren estos principis econòmics criminals va ser a la dictadura militar de Xile i després al Regne Unit i EEUU amb la desaparició del sistema britànic d’estat del benestar, destrucció dels sindicats, privatitzacions, acomiadaments, etc., exactament com ara. L’ombra de la Tatcher encara plana amb traïdors com ara Blair. És el PPPSOE. De Nixon no val la pena dir res. Després de lluir-se al Vietnam va ser destituït perquè el pillaren fent trampes en el Watergate.] Regí.

Després del triomf de la Revolució Cubana, Amèrica Llatina i el Carib es van convertir en camp de batalla política (i de vegades militar) entre l’imperialisme ianqui, aliat a les dretes locals, i les forces populars. Xile va ser un cas emblemàtic. Allà l’esquerra tenia una rica tradició de lluita, comptava amb un combatiu moviment obrer i havia tingut èxits electorals. Tenia, a més, un candidat, Salvador Allende, que encara que no gaudia del suport de sectors del seu propi Partit Socialista (PS), posseïa un gran arrossegament electoral, el suport del Partit Comunista de Xile i l’amistat i solidaritat de Fidel Castro. Al PS molts no creien en l’anomenada via xilena al socialisme propugnada per Allende, qui opinava que en les singulars condicions de Xile era possible transitar al socialisme per via electoral. En efecte, el gran líder popular va resultar guanyador de la presidència en les eleccions de 1970 i va fer el que va poder per aquest objectiu.

De manera que els Estats Units va fer de Xile una batalla decisiva de l’enfrontament en marxa. Va encunyar amb Eduardo Frei, abanderat de la Democràcia Cristiana (DC) el demagògic lema de revolució “en llibertat” per contraposar-la a l’experiència cubana i la seva gran repercussió en la nostra Amèrica, on va desencadenar un cicle de lluites populars que encara continua.

A 45 anys del cop d’Estat del 11 de setembre de 1973, resulta alliçonador tornar sobre la intervenció dels Estats Units. El vast cúmul de proves sobre la seva il·legal i immoral executòria en aquest esdeveniment confirma la seva tradicional ferocitat contra els governs que no li agraden, amb més afany si tenen realitzacions i gran suport popular. Com s’ha demostrat pels propis documents desclassificats de la CIA, ja des de les eleccions presidencials de 1964, en què Allende s’enfrontava com a candidat a Frei, l’agència va operar a favor d’aquest, a la campanya va injectar 2.6 milions de dòlars. Alhora, va invertir 3 milions de dòlars en propaganda contra Allende. Posteriorment la central d’intel·ligència es ufanós que la seva ajuda financera i altres maniobres contra la candidatura d’Allende “van ser ingredients indispensables per a l’èxit de Frei“.

En les eleccions del 4 de setembre de 1970, la CIA va canalitzar 350 mil dòlars a la campanya del dretà Jorge Alessandri a través de la transnacional ITT i va invertir entre 800 mil i un milió de dòlars per manipular el resultat electoral, va consignar després l’informe del Comitè Church del Senat nord-americà. Novament competia Allende, en aquesta ocasió amb la bandera de la Unitat Popular (UP), coalició d’esquerra reconfigurada. El resultat dels comicis a per centenars: Allende, 36.6; Alessandri, 34.9 i el contrincant per la DC Radomiro Tomic 27.8. El 24 d’octubre el ple del Congrés, d’acord amb la Constitució, havia de triar entre les dues majories més altes.

A la Casa Blanca, el president Richard Nixon va ordenar evitar que Allende assumís la presidència, per al que la CIA va concebre dues plans. El primer consistia que el Congrés triés a Alessandri i aquest renunciés per convocar noves eleccions en què tota la dreta recolzaria a Eduardo Frei, home de confiança de l’imperi. Però el pla va fracassar perquè Allende i Tomic (encara que democristià, d’orientació constitucionalista i progressista) havien acordat prèviament que un reconeixeria la victòria de l’altre si la diferència superava els 5 mil sufragis. Tomic i la DC van complir. Només li quedava a la CIA l’altre pla, que contemplava crear un clima d’inestabilitat política per propiciar la intervenció militar i l’anul·lació de les eleccions. Encarregat per la CIA, el general Roberto Viaux va planificar segrestar i amagar a René Schneider, general constitucionalista i cap de l’exèrcit. Però aquest es va defensar, va ser ferit i va morir dos dies després, el 25 d’octubre, el que va fer fracassar el pla. El dia anterior, finalment Allende va ser electe pel Congrés amb 195 vots a favor, 35 per Alessandri i 7 en blanc.

La història posterior fins al dia del cop davant d’una executòria exemplar del president Allende, va ser una successió de fets violents de la dreta i assetjament polític i econòmic pels Estats Units, que, amb la supervisió d’Henry Kissinger, va aconseguir deixar virtualment sense crèdits al govern de la UP i entronitzar el caos i el desproveïment. Fogoneados per una campanya mediàtica alimentada per abundants dòlars de la CIA al diari El Mercuri, del clan Edwards i a tota la premsa de dreta. És sorprenent com la història es repeteix amb l’actual ofensiva dels Estats Units i la dreta contra els governs independents de la nostra Amèrica que treballen pel benestar dels seus pobles. Allende va caure heroicament al Palau de la Moneda i va establir un exemple per a les futures generacions de combatents per la llibertat, la sobirania i la unitat de la nostra Amèrica.

Font: Bandera Roja. Àngel Guerra Cabrera.

Traducció: Regí.

 Yo pisaré las calles nuevamente. Pablo Milanés.

 

Anuncis

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Article, Uncategorized i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s