Tot era gris. La tortura era gris. Els torturats eren les víctimes dels grisos.
La història té lloc als anys 50 en un país gris anomenat España. Hi ha un dictador guanyador d’una guerra, una Església que du sota pali al Cap de l’Estat, un senyor baixet amb veu aflautada i àvid de sang. Una oligarquia de banquers, terratinents i banquers engreixa en mig de la fam general.
Totes les escenes que hi apareixeran seran en blanc i negre, com el NO-DO i els grisos, excepte alguna gota de sang que hi puga esquitar.
I
En Romeu estava en el seu despatx sense res a fer. Fumava com un carreter i el fum semblava una espessa boira que tapés tota la llum de l’habitació. Però, a jutjar pels dos cigarrets que li quedaven i el culet de conyac suficient per fer un glop, la cosa no duraria molt. Tabac i conyac eren per a Romeu com la teta i la llet per a un nadó. Era detectiu privat sense sort. Esperava que d’un moment a l’altra la casera passar per cobrar el tres mesos de lloguer que li devia. Ja no li quedava ni un clau.
De sobte, va sonar el telèfon.
– Romeu i Associats, diga. Mire, fa tres setmanes que no veig el meu home i n’estic molt preocupada.
Romeu va pensar que era un altre cas d’abandonament familiar, però va seguir el cabdell perquè estava en les últimes.
– Entenc. Com es diu vosté, per favor?
– Carme del Verd Prat y Conde de Carajal.
– Vaja, la dona d’un Grande de España.
– Efectivament. Mire els diners no m’importen sinó la salut de Borjita, vull dir, de Borja.
– Ve, hauré de mirar la meua agenda perquè en aquests moments ho tinc tot ple – va deixar passar uns minuts sense fer res perquè cregués que anava fins els cabells de faena.
– Per favor, Romeu, no m’abandone.
– A veure… Doncs sí a questa vesprada puc quedar amb vosté. No recordava que una altra senyora havia anul·lat la cita.
– Moltes gràcies… i… per favor que vinga a arreplegar-me un dels seus associats. Tinc por…
– No es preocupe que ja hi vaig jo. Tots els associats estan ocupats – va mentir perquè continués la mentida sobre l’opulència de la suposada agència de detectius.
– Diga’m, la seua adreça que jo aniré a buscar-la i la portaré al meu despatx sana i estàlvia.
– És fàcil, visc a La Pagoda, tercer pis.
– Bé, en mitja hora hi seré.
Va obrir les finestres de bat a bat perquè isqués el fum i la mala olor i va ordenar l’habitació. La Pagoda era un pis de luxe on hi vivia gent molt important.
Es va beure el conyac que li quedava i va encendre el penúltim cigarret. Si jugava bé la partida, segur que faria una pasta amb aquest cas. Finalment, va posar-se la gavardina i el barret americà.
Arribà puntual a la cita. Va tirar la burilla a terra i la va apagar amb la sola de la sabata. Va respirar fort i va tocar el timbre. Una criada vestida uniforme va obrir. Li va dir que anés al saló, que la senyora hi aniria prest.
Mare meua! El complement ideal per a tant de luxe era una dona tan maca com aquesta. Portava una bata informal de seda rosa que permetia endevinar què ocultava. Es notava que havia eixit de la dutxa. Quan va inclinar-se per posar-se les sabatilles va deixar veure uns pits que semblaven una meravella del paradís.
– Perdone, cavaller, amb els nervis no sabia quin vestit posar-me. Per favor, ací a la dreta té el bar per prendre alguna cosa mentre em vestisc.
– Tranquil·la, Carme, tenim molt de temps. Ho he pogut arreglar.
Es va girar la dona per anar a l’habitació del costat. S’insinuaven uns malucs de bandera sota la seua espina dorsal.
– Si li pareix, podria fer-li alguna pregunta.
– Totes les que vosté vulga, senyor detectiu – va dir d’una manera un tant sensual que no li passà desapercebuda a qui portava en dic sec durant mesos.
– En què treballa el seu home?
– És l’ajudant del Ministre d’Economia. La premsa no ho sap per motius de seguretat.
– I a què es dedica quan té temps lliure?
– M’agradaria dir-li que és amb mi, però no és així. Treballa tot el dia amb empresaris, polítics, militars, eclesiàstics… Total que no para en torreta. A més, el que fa forma part dels Secrets Oficials.
– I…, perdone l’atreviment, complix amb vosté, una dona tan bella.
– Molt menys del que jo voldria. Sempre hi arriba cansat, i de vegades ni hi arriba, ja sap… Secrets Oficials.
Romeu va pensar que el tal Borja era un estúpid. No es pot menysprear una real femella com aquesta que ja li havia produït una erecció i unes ganes terribles de llançar-se sobre ella. Com si fos a soles, es va llevar la bata i va oferir-se nua al detectiu, que no s’ho pensà dues vegades mentre tancava la porta i es llevava la roba. Mai de la vida va tenir una dona com aquesta que va tirar-se com una lloba cap el seu penis i començà a xuplar-lo fins que va estar a punt d’ejacular. Aleshores canviaren de postura. Es va masturbar-se sobre la seua boca oberta fins que va ejacular omplir-li la boca i els llavis d’un roig intens de semen que ella va engolir demanant que en volia més. Li va tocar i mossegar les mamelles mentre amb el penis li’l passava pel seu sexe que ja estava humit. Aleshores, ella va agafar-lo de les natges acostant-se’l al seu forat fins que li la va clavar fins el fons. El moviments pèlvics eren frenètics fins que el dos van tenir un orgasme colossal que els deixà vençuts…
Van prendre uns gintònics per recuperar-les forces. Es van ficar en el cotxe de Romeu. Per fi va caure que era una rossa platí amb els ulls blaus cel i el llavis de nina de color roig com la sang. Ella va tirar-li mà a la bragueta.
– Ací no, noia. No és bo mesclar el treball amb el plaer.
– No pensaràs que sóc una meuca, oi?
– No. Tu no cobres sinó que pagues.
Pujaren al despatx i li va oferir el seu darrer cigarret.
– Bé, parlem de negocis. Cobre mil pessetes al dia més despeses. Per començar a treballar necessitaré dos mil de bestreta. T’informaré tots els dies per telèfon i ens veurem una volta a la setmana per no despertar sospites. No t’han de trobar amb mi. Seria perillós.
– Molt bé. Ja saps que els diners no són problema. El que vull és recobrar el meu marit. Tin, fuma dels meus. Em fa l’efecte que te n’has quedat sense. Tinc un regal per a tu.
S’alçà la faldilla i es llevà les bragues mostrant un cul esplendorós. Ell va passar-li la llengua, tragué la polla i li la va ficar per darrere. En acabant la portà a sa casa. De comiat ella li va fer una fel·lació en el aparcament. Romeu ja no podia més.
– Ja et trucaré demà. Primer he d’investigar què passa amb el teu marit.
Els capellans nacional-catòlics vestien de negre.
II
Com tots els dies, en Romeu va anar al bar del cantó a desdejunar el de sempre: un carajillo ben carregat i un diari per fullejar. Aquesta vegada no va poder fer-se la seua beguda. Va dir «Hòstia, puta!» mentre mirava la portada de la premsa matutina. Una foto d’un donassa rossa que semblava de Holywood sota aquest titular. «Asesinada despiadadamente la señora de Verd Prat y Conde de Carajal.»
Amb la panxa buida va anar al dipòsit de cadàvers de l’Hospital Clínic on hi treballava un amic seu que el va deixar passar.
– Espere que t’hages pres alguna cosa ben forta abans de llevar el llençol. No sols la van matar sinó que la van torturar de manera salvatge i metòdica professionals acostumats a estes coses. Li van tallar els mugrons abans d’aplicar-hi una descàrrega elèctrica descomunal. Va ser violada i el seu sexe aparegué renegrit per una altra descàrrega elèctrica. Li van arrencar totes les ungles amb unes tenalles. Les vint. Tot el seu cos està ple de blaus que li’ls va fer un que coneixia molt bé el seu treball. La resta me l’estalvie, m’estime més que la veges tu.
Al temps que li llevaven el llençol, en Romeu va sentir un fort colp en el clatell que li va fer perdre la consciència i caure a terra. Definitivament, el del dipòsit va col·laborar amb aquesta gent. Li havien amenaçat amb fer-li el mateix amb la seu filla de quinze any i es va cagar damunt. Coses dels pares.
No era la primera vegada que el detectiu sentia aquesta sensació mentre anava despertant. Era membre del Partit Comunista en la clandestinitat i en certa ocasió va conéixer de prop un torturador famós, Billy el Tocapilotes, que dit siga també era hàbil tocant figues.
Efectivament, en obrir els ulls en un lloc conegut, la sala de tortures de la Comissaria Central, el tal Billy li va pegar un altre colp dels que fan perdre el sentit.
– Rojo separatista, ya te tengo de nuevo, solo que de esta sales metido en un ataud.
Eren les dotze del migdia. Va engegar la ràdio per sentir l’Àngelus i resar les seues oracions. D’això se’n deia nacional-catolicismo. Complides les seues obligacions religioses, li va tirar a la cara un poal d’aigua bruta de fregar perquè es despertés.
– Desperta, traïdor, que tu i jo ja ens coneixem. La nimfòmana que et vas tirar treballava com a espia britànica i massa informació ja havia passat a l’enemic. T’ho dic perquè no li ho podràs dir a ningú més. Et deixaré sense boca. Treball complet. Llavis, dents, genives i llengua que t’arrancaré amb aquestes tenalles oxidades. Vas a quedar com per radiar partits de futbol…
Efectivament, el primer que va veure el Romeu era el Tocapilotes anunciant el que ell deia la buena nueva. Tant de mal li faria en aquella ocasió que el seu membre viril es va encollir com un caragol quan no plou. No el mataren perquè preferiren seguir-lo per augmentar la llista de rojos separatistas com Don Giovanni de Mozart feia amb les seues conquistes. Encara podia sentir dolor sols de mirar-lo mentre feia el que solia fer, rascar-se els collons.
– Despulla’t com un nadó que comencem ara mateix. D’aquesta te’n recordaràs si no mors i et queda alguna neurona. Em supere a mi mateix, ara veuràs.
Ja començava a ruixar-li amb alcohol tot el seu cos nu quan algú va trucar la porta, que era tancada. Dos grisos d’uniforme hi van aparéixer.
– Disculpe la interrupció, però la superioritat ordena que llija vosté el missatge a estes hores de la matinada. Es qüestió d’Estat, ja sap.
– El Tocapilotes va deixar el combustible i es va disposar a llegir quan l’altre suposat gris va cosir-lo a colps de matxet.
– Tranquil, Romeu. Ho tenim tot controlat. València és pràcticament buida de maderos. Són tots a Catalunya perquè hi va a haver una manifestació independentista i ells han de rebentar-la com siga. Per cert, exhibicionista, vestix-te que ens anem d’ací follats abans que no es descobresca la cosa. Passaràs a la clandestinitat i, només es puga, aniràs a París amb uns camarades.
A l’endemà, mentre es feia un carajillo va llegir en el diari: «Asesinado policia condecorado por servicios especiales al régimen por un comando terrorista». Romeu, va demanar un altre carajillo mentre obria el diari per la secció d’esports. El seu equip havia guanyat i hi havia un fill de puta menys al món.
EL CAVALLER DEL CIGNE ciutadà valencià de nació catalana //*// 