Bukowski en català: les dones de l’estiu / 3 hores, 16 minuts i 30 segons / estic enamorada

les dones de l’estiu moriran com la rosa
i la mentida

les dones de l’estiu

les dones de l’estiu moriran com la rosa
i la mentida
les dones de l’estiu estimaran
sempre que el preu no siga etern
les dones de l’estiu poden estimar qualsevol;
fins i tot a tu
mentre dure l’estiu
però també
els arribarà l’hivern
neu blanca i fred gelat
i cares tan lletges
que fins i tot la mort farà una ganyota d’horror
abans de portar-se-les.

estan bombardejant esglésies,
bé, això està bé

3 hores, 16 minuts i 30 segons.

Se suposa que sóc un gran poeta
i tinc son a la vesprada
sé que la mort
és un bou gegantí
disposat a envestir-me
i tinc son a la vesprada
sé que hi ha guerres i homes que lluiten al ring
sé que hi ha bon menjar, bons vins, bones dones
i tinc son a la vesprada
sé que hi ha una dona que m’estima
i tinc son a la vesprada,
m’incline cap al sol després d’una cortina groga
i em pregunte:
On hauran anat les mosques de l’estiu?
Recorde la mort tan sagnant de Hemingway
i tinc son a la vesprada.
Algun dia no tindré son a la vesprada
algun dia escriuré un poema
que encendrà volcans
als turons que hi són fora
però ara mateix tinc son a la vesprada
i algú em pregunta «Bukowski, quina hora és?»
i jo conteste «3 hores, 16 minuts i 30 segons».
Em sent molt culpable,
em sent fastigós, inútil,
dement, tinc son
a les vesprades,
estan bombardejant esglésies,
bé, això està bé,
els xiquets munten en ponis en els parcs,
això està bé,
les biblioteques estan plenes de milers de llibres savis,
hi ha música grandiosa tancada dins de la ràdio
i jo tinc son a la vesprada,
tinc una rumba dins de mi dient,
bah, deixa que ho facen els altres,
deixa’ls que guanyen,
deixa’m dormir,
l’enginy està a les fosques
agranant la foscor com una granera,
me’n vaig on han anat la mosques de l’estiu,
intenteu atrapar-me

escolta’m, ja he viscut prou
com per convertir-me en una bona dona,
per què necessites una meuca?
necessites ser torturat, no?

estic enamorada

ella és jove, va dir,
però mira’m,
tinc bonics turmells,
i mira els meus canells,
tinc bonics canells oh, Déu meu,
vaig pensar que això estava funcionant,
i ara està ella de nou,
cada vegada que crida et tornes boig,
em vas dir que estava acabat
em vas dir que havien acabat,
escolta’m, ja he viscut prou
com per convertir-me en una bona dona,
per què necessites una meuca?
necessites ser torturat, no?
com creus que la vida és una porqueria
si algú et tracta com una porqueria tot encaixa, no és així?
digues-me, és així?
Vols ser tractat com una merda?
i el meu fill, el meu fill t’anava a conèixer.
li ho havia dit i vaig deixar tots els meus amants.
em vaig parar en un cafè
i vaig cridar ESTIC ENAMORADA,
i ara m’has fet sentir com una estúpida…
ho sent, vaig dir, ho sent molt.
abraça’m, va dir ella,
podries abraçar-me, per favor?
mai no vaig estar en una cosa així abans, vaig dir,
aquests triangles…
ella es va alçar i va encendre una cigarreta, tremolava.
es passejava amunt i avall, salvatge i boja.
ella tenia un cos petit.
i quan va cridar i va començar a pegar-me
la vaig agafar dels canells i la vaig mirar directe als ulls:
segles d’odi profund i veritable.
jo no tenia gràcia, estava equivocat i malalt.
totes les coses que havia après es malgastaven.
no hi havia criatura vivent tan ximple com jo
i tots els meus poemes eren falsos.