Xiqueta jugant
Hi havia lluna plena.
Una cançó em va desvetlar,
però no del tot.
Em trobava en un estat d’entreson.
Enmig del silenci més pregon
una veu de xiqueta menuda
em va despertar dolçament:
«Vine, pare, vine amb mi.»
Em vaig quedar de pedra
especialment quan la vaig entreveure
entre la distància quilomètrica
i una boira de cementiri i morts.
La xiqueta apareixia difuminada
en una plaça que jo ben coneixia
i que em feia pensar en flors i taüts.
Me n’anava de viatge al poble.
Plovia i jo sense paraigua.
Vaig intentar parar un taxi
quan en alçar la mà
van aparèixer al cel negre
milers de voltors famèlics
que estenien les ales tapant la lluna.
Així que, a fer la mà, me n’aní caminant
sota una tempesta de por i la foscor més absoluta.
En això, un taxista va passar pel meu costat
i va dir-me: «Vol que el porte, cavaller?»,
«Ja ho crec. A l’estació d’autobusos».
Em vaig quedar corglaçat quan per l’espill retrovisor
vaig veure una cara sense rostre
i sentir una xiqueta cantar acompanyant els seus jocs.
En això, sens poder fer res, el taxi es va enlairar
i es va dirigir a la velocitat del pensament on jo volia anar.
«Afanya’t pare! Que ja no hi arribes. No faces tard.»
Aleshores comprenguí que m’estava morint.
Al poble estava clarejant i no plovia.
Aní directament a la plaça on jugava ella.
Ja no calien les paraules. La xiqueta era una dona jove
asseguda en un escaló amb tres criatures, tots xics.
Jo me’ls vaig mirar i remirar perquè sentia
la veu inexorable de la mort que em deia:
«Vine, el teu temps ja ha passat.
El teu buit serà omplert per uns altres
i així fins el final dels temps».
Vaig tornar a mirar-la a ella i a ells
i em vaig quedar adormit
sabent que els xiquets eren
els que no havíem tingut,
els no nascuts d’Strauss.
Sonava Al Alba d’Aute
i fins el final vaig sentir
el tacte de la seua mà.
Uns minuts més tard
els fematers van trobar-se
amb un cos en terra sobre
l’escalinata de la plaça.
Van pensar que era un borratxo,
però anaven errats.
Al Alba. Luis Eduardo Aute
Si te dijera, amor mío
Que temo a a la madrugada
No sé qué estrellas son estas
Que hieren como amenazas
Ni sé qué sangra la luna
Al filo de su guadaña
Presiento que tras la noche
Vendrá la noche más larga
Quiero que no me abandones
Amor mío, al alba
Los hijos que no tuvimos
Se esconden en las cloacas
Comen las últimas flores
Parece que adivinaran
Que el día que se avecina
Viene con hambre atrasada
Presiento que tras la noche…
Miles de buitres callados
Van extendiendo sus alas
No te destroza, amor mío
Esta silenciosa danza
Maldito baile de muertos
Pólvora de la mañana
Presiento que tras la noche…
LA DONA
Ja fa dos anys i mig
que sóc la teua dona
i no has aconseguit
cap fruit de mi,
ni m’has fet
mare.
He hagut de descartar
aquest desig
de la meua ànima.
Ara ets tu
qui ha de descartar
el desig que t’embarga...
Rebutjaré del meu cos
els nens que no han nascut
i el meu ventre no serà fèrtil
ni per a tu, ni per a ningú.
La dona sense ombra. R. Strauss. Llibret d’Hugo von Hoffmannsthal
- Escena IV (Final)
En un paisatge paradisíac.
L’Emperadriu i l’Emperador canten sobre les benediccions conjugals. Barak i la seua dona es reuneixen i ella obté la seua ombra novament. Els quatre canten un himne a les alegries que els esperen, mentre les veus dels xiquets no nats s’alegren sobre la vida que els espera.
Acte III – Mir anvertraut. (Fou confiada a mi). Solti. F. de Viena.
Finale Act III. Thielemann. Wiener Philharmoniker. Großes Festspielhaus, Salzburg, 2011.
BARAK
Vull cridar d’alegria
com ningú ho va fer mai,
vull treballar com ningú no va treballar mai!
Davant de mi s’estenen mans, ulls lluents,
boques infantils i jo estic que explote
de fortalesa sense igual!
L’EMPERADOR
(Assenyalant baix, als dos i més avall,
al món dels humans)
Des de la llunyania
era confús i molest,
ara escolta amb més atenció…
Són sons humans!
sons commovedors
que arriben molt endins.
Germans! Amics!
L’EMPERADRIU, LA DONA
Les dues triades
per fer ombra,
ambdues endurides
en proves de foc.
Properes a llindar de la mort,
mortes per matar,
Però ara convertides en mares
de nens beneïts!
LES VEUS DELS XIQUETS NO NASCUTS
Germans! Amics!
(Una cortina cau cobrint el paisatge i les figures.
Des de dalt)
Germans! Amics!
(En l’orquestra)
Pare, res no t’amenaça…
Mare, la por
que et confonia
ha desaparegut.
Si hi hagués alguna vegada una festa,
nosaltres seríem en secret
no només els convidats,
sinó també els amfitrions!
EL CAVALLER DEL CIGNE ciutadà valencià de nació catalana //*// 