Els valencians des de quan som valencians?

peno conquesta

Penó de la Conquesta

Jo faria la següent pregunta, Els valencians fins quan serem valencians? Les nacions, els pobles naixen i desapareixen. Els valencians continuarem sent valencians mentre vulguem ser-ho. Pense que el factor fonamental és la llengua. Si desapareix el valencià ja deixem de ser una entitat nacional; ens convertim en Terol, que no deixa de ser una província en una regió que és part d’Espanya. En el segle XXI no poden existir llengües massa poc parlades ja que desapareixen especialment si els parlant s’estimen més una llengua que no és la seua. En definitiva: Ser valencià és parlar valencià.

Els habitants de les comarques castellanoparlants poden aprendre valencià si volen des de l’escola. No és massa complicat. Puc citar casos com ara el finlandès que va estar a punt de desaparèixer perquè el suec l’havia desplaçat. Parlem d’una llengua que recorda l’eusquera per no ser indoeuropea i per la distancia que la separa de les llengües del voltants. En l’actualitat les dues llengües, finlandès i suec són oficials i tota la població les coneix malgrat que sols el 4% de la població té el suec com a llengua materna. És un exemple de fidelitat lingüística que no va donar-se a Irlanda, per exemple, on l’irlandès és a punt de desaparèixer.

Quan Fuster deia: Dir-nos valencians és la nostra manera de dir-nos catalans, tenia raó. El valencià és el nostre català i som catalans de València. En l’Exemple de la mata del jonc, Muntaner ens avisa en el segle XIV que solament units serem forts i que per separat serem destruïts. La nostra nació és la que parla català: Catalunya, País Valencià, Balears… No és factible una literatura o un cinema solament per a valencians. Hem d’abraçar tot el territori i població, uns 10 milions, més que llengües com ara el noruec,  5.213.985 h. (2016) o l’estonià 1.110.000 h. En el segle XVI Cristòfol Despuig en el seu llibre Los Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa parla de la Nació Catalana” i del fet de la semblança dels parlars de Catalunya i del Regne de València al·ludint a la repoblació catalana de les terres valencianes. Els diàlegs tenen lloc entre dos catalans i un valencià. Podrem comprovar com el català encara es parlava a Oriola en aquest segle, l’origen català dels valencians i del valencià i la poca importància que se li dona als aragonesos o l’aragonès. També veurem que es considera que el català del Regne de València presentava símptomes de corrupció. Crec que es refereix al subdialecte apitxat, que apareix en aquesta època i que suposa un empobriment fonètic. Al final pegue un significatiu fragment d’aquest text. (1).

En el costat negatiu tenim l’espanyolisme supremacista enemic de totes les llengües excepte el “español”; el que Guarner deia estigma plebeu de la llengua que fa que molts valencians es pensen que el castellà és la llengua reservada a usos elevats. No parles en valencià que es pensaran que ets un llaurador, i per abreviar fem esment a la provincialització. Una ratlla en un mapa ha fet que des d’Alacant a Oriola hom puga sentir: “Háblame en castellano. Yo soy alicantino y español, pero no valenciano.” Queda clara la relació entre la fidelidat lingüística i el sentiment identitari. Massa lluny queda el que Muntaner va escriure en la seua Crònica (s. XIV) referit a la zona del regne de Múrcia conquistada per Jaume II: “Són vers catalans e parlen del bell catalanesc del món.” Sense llengua pròpia no hi ha poble, sinó sucursal de Madrid, que això han estat sempre les Diputaciones Provinciales, copia dels centralistes Departaments Francesos.

Dediquem aquesta entrada al doctor d’Hª medieval Vicent Baydal – a qui podem escoltar en un parell de youtubes – i el seu llibre d’obligada lectura per a qui vol saber quins són els nostres orígens. Comencem amb una entrevista feta per WilaWeb i seguim amb un tast del començament del llibre animant a fer-se amb ell i llegir-lo complet. El trobareu a l’editorial Afers de Catarroja. 196 pp. 16 €. Gratis despeses d’enviament. Ací teniu l’enllaç.

Regí


Resenya de l’editor

L’estudi empíric dels orígens de la identitat vinculada a la comunitat política del regne medieval de València ha restat pràcticament inèdit fins a temps molt recents. Aquest llibre els ressegueix amb tota mena de detalls, des de la creació del regne en 1238, després de la conquesta de Jaume I, fins a la dècada de 1360, en la qual es consolidaren les Corts valencianes i la Diputació del General o Generalitat com a institucions estamentals mancomunades. El resultat és l’avançament de la datació del naixement de la identitat valenciana, quasi mig segle abans del que es pensava, en paral·lel als progressos de la unificació jurídica i governativa del regne durant els seus primers cent vint-i-cinc anys d’història. En concret, la defensa dels Furs de València, primer enfront de la noblesa aragonesa i després dels mateixos monarques, i el desenvolupament de la cooperació política requerida per les guerres de mitjan segle XIV, contra els marínides, els genovesos o els castellans, donaren com a fruit l’aparició d’una consciència col•lectiva pròpia, que diferenciava els habitants del regne de València, els valencians, dels altres pobles de la Corona d’Aragó i la resta d’Europa.


Comentari de l’autor

vicent baydal

Vicent Baydal (València, 1979) és doctor en història medieval i ha estat investigador a l’Institut Universitari Europeu de Florència i al Corpus Christi College de la Universitat d’Oxford. Actualment és professor del Departament de Dret de la Universitat Pompeu Fabra. Especialitzat en història política, fiscal, militar i de les identitats, ha participat en nombrosos projectes d’investigació i conferències arreu d’’Europa i ha publicat cinc llibres i una trentena d’’articles acadèmics i capítols de llibre en diverses llengües. És membre de la Comissió Internacional per a la Història de les Institucions Representatives i Parlamentàries, de la Societat per a l’’Estudi de les Croades i l’’Orient Llatí i de la Societat Espanyola d’Estudis Medie­vals. El 2011 fou guardonat amb el Premi Ferran Soldevila de Biografia, Memòries i Estudis Històrics i el 2012 obtingué el Premi de la Fundació Raimon Noguera en Història Medieval. És conegut en el camp de la divulgació històrica pels seus llibres i freqüents articles en diaris i revistes d’’àmbit valencià.


Vicent Baydal: ‘Vam ser valencians abans que espanyols’

Avui (02.03.2016) es presenta a València el llibre escrit pel professor Vicent Baydal ‘Els valencians des de quan són valencians?‘ (Editorial Afers). La presentació es fa a la biblioteca pública del carrer de l’Hospital i hi participa el president de les Corts Valencianes, Enric Morera, amb Ferran Archiles, també historiador, i l’editor Vicent Olmos.

Baydal diu: ‘La identitat valenciana es formà entre els habitants del Regne de València amb anterioritat a l’espanyola; vam ser valencians abans que espanyols.’ I explica que aquesta identitat naix a conseqüència de la fundació del Regne de València i la consolidació de les institucions pròpies, molt especialment els furs: ‘Anteriorment, durant l’època andalusina per exemple, no hi havia cap territori semblant al valencià d’avui ni una identitat col·lectiva pròpia de cada taifa. Els habitants musulmans de la taifa de Toledo, per exemple, no tenien una consciència diferencial. Tampoc els de València.’

El debat i la presència del president de les corts ha despertat una gran expectativa sobre un llibre que és sobretot un treball historiogràfic, però que insinua aportacions al debat actual.

Des de quan, doncs, els valencians som valencians?
—Els valencians no hem existit sempre. Som valencians des que començàrem a idear-nos com a valencians, de Vinaròs a Oriola. I això, segons el punt en què ens trobem dels estudis historiogràfics, passa a partir del 1330 i sobretot entre el 1350 i el 1360, quan els furs s’estenen a tot el Regne de València i la Generalitat Valenciana passa a ésser la institució principal del territori.

Sou historiador, medievalista, però el vostre llibre, una mica com tots els de la història de les identitats, té una lectura actual molt important.
—De fet, el volum tenia escrit un epíleg en què feia una interpretació política, la meua interpretació política, del que hi expose. Però vaig decidir de no publicar-lo i deixar-hi només la investigació. Efectivament, els historiadors de la identitat som conscients que aquestes coses passen. En qualsevol lloc del món la identitat al final és una tria i la fem tots nosaltres, però es tracta de fer-la a partir d’uns fonaments històrics clars i certs. Entenent que quan parles d’identitat avui i al segle XIV les coses són diferents. La identitat valenciana de l’època era compatible amb les identitats dels pobladors del regne, bàsicament catalans o aragonesos. I després ha estat compatible amb la identitat espanyola. I hi ha més opcions possibles. Però per a poder decidir finalment és important que les dades històriques siguen clares i indiscutibles. Així ho entendrem tot millor.

En aquest context, al llibre ataqueu molt la proposta més habitual de la historiografia espanyola en el sentit que hi ha una identitat espanyola que perviu a través dels segles gairebé des de la prehistòria…
—Jo vull saber d’on ve la identitat valenciana. Eixe és el meu interès. Però passa que quan busques i rebusques et trobes que hi ha usos polítics de la història que, en el cas del nacionalisme espanyol, són molt barroers. Hi ha una part dels historiadors espanyols que saben perfectament que . Però n’hi ha uns altres que fan un ús molt barroer, molt poc científic, de la història i pretenen demostrar coses que simplement no tenen sentit. En aquests casos, davant aquesta gent que vol fer-nos creure que la identitat espanyola era viva i existia en temps remot, simplement procure demostrar que això no té cap base i deixar clar que manipulen les dades per fer-les encaixar en la seua ideologia.

—No fem com ells, doncs. És correcte de dir que abans de la creació del Regne de València no hi havia valencians?
—Quan estudies en quin moment es comença a fer servir el gentilici ‘valencià’ és evident que hi ha uns usos, si fan referència a la ciutat o al bisbat, que són previs a l’arribada de Jaume I. Però això no pressuposa cap consciència identitària. La identitat valenciana de Vinaròs a Oriola no existia abans de la formació del regne, això és fora de tota discussió.
En tot cas, no s’havia estudiat gaire –i centra el meu treball– en quin moment aquesta identitat, aquesta consciència de ser un sol poble, apareix. En el moment de la fundació del regne els catalans i els aragonesos que el van poblar venien amb una identitat pròpia. No serà fins un segle després que comencem a trobar les primeres mostres escrites que es conceben com una cosa diferent, particular respecte del que eren els seu orígens. I ho fan a partir del conflicte civil que confronta, bàsicament, els nobles que volien regir-se pel fur aragonès i els partidaris dels furs de València, molt especialment les viles reials.

Tornem a la modernitat. És famosa aquella frase segons la qual ‘França ha fet els francesos’. Els furs han fet els valencians? O encara: l’estat fa la nació?
—En el cas valencià hi ha un fet que cal remarcar molt. La població veu un benefici clar en el fet d’acceptar els furs de València. Veu que a partir de tenir furs propis hi ha coses que les poden fer que abans no podien i que els convenen. I això, privilegis comercials, l’ús de matèries primeres… a les viles reials arriba fins molt avall en l’estructura social. Amb els furs de València viuen millor, podríem dir. Aquest és un factor clau per a entendre com és que la gent se sentia valenciana, entenent a més que això no els feia deixar de sentir-se catalans o aragonesos, de classe baixa o alta… Les identitats són múltiples sempre.

El debat sobre la dualitat del regne ve de lluny. Avui ningú no defensa ja la tesi de dos territoris separats, el català i l’aragonès, però curiosament del vostre relat es desprèn que la conformació de la identitat valenciana es fa contra els furs aragonesos.
—És que el Regne de València era destinat a ésser aragonès, però per interessos propis Jaume I decideix de crear un regne nou. Jo partisc del treball definitiu d’Enric Guinot ‘Els fundadors del Regne de València’. I allà queda clar que no hi havia el famós dualisme entre una costa catalana i un interior aragonès. Hi havia, això sí, dos terços de població catalana i un terç d’aragonesa, però no en un règim de separació ètnica i poblacional, sinó barrejats. I en eixe sentit cal remarcar que la identitat valenciana naix amb l’oposició als furs aragonesos, però no es limitava als catalans d’origen. Hi ha senyors catalans que reclamen de fer servir els furs d’Aragó i aragonesos que defensen els de València. Dit això, és evident que el procés d’aparició d’una identitat diferenciada en el cas valencià, l’accelera aquesta confrontació entre uns furs i uns altres. S’han estudiat processos que en podríem dir semblats a Amèrica, entre els criolls, i allà tarden dos-cents anys a fer el camí que al Regne de València es fa en cent. La suma de regne, furs i ciutat és molt poderosa en el nostre cas.

—Joan Francesc Mira sempre insisteix en el fet que la Generalitat Valenciana actual fa País Valencià fins i tot sense voler. Fa que ciutadans de Morella i Guardamar tinguen coses en comú. Seria una cosa comparable?
—Amb tots els entrebancs actuals, ho és. Contra la identitat valenciana pesen molt la identitat espanyola i les identitats provincials, Castelló, València i Alacant, que són molt fortes i arrelades. Però l’existència d’una entitat que relliga el país es nota a tot arreu amb el pas dels anys. Nosaltres, ara, només en fa trenta i això amb la perspectiva d’un historiador no és res. Però fixa’t que fins i tot avui vas a llocs com Requena i Utiel, incorporats a la província de València al segle XIX i que, per tant, haurien de tenir una consciència valenciana quasi nul·la, i veus que hi ha penyes del València o que als bars ofereixen allioli o esgarraet… En això estic completament d’acord amb Joan Francesc Mira.

—I podem parlar també avui de l’existència de diverses capes d’identitat? Jo em sent valencià i per això català. Hi ha gent que se sent espanyola perquè és valenciana. O valenciana a seques. O espanyola a seques
—Que les identitats són múltiples, és un fet evident a tot Europa des de l’edat mitjana. En tot cas no ho interpretàvem bé. Els historiadors de la identitat vam canviar de paradigma farà trenta anys amb obres cabdals com les d’Ernest Gellner i Benedict Anderson. Ara sabem que les identitats, des de l’edat mitjana, sempre han estat múltiples i en tot cas s’han decantat socialment pel pes de les majories, però sempre permetent la pluralitat.
En el cas del Regne de València això és molt bonic, perquè és un país de fusió d’on naix un altre. I és obvi que en aquest país nou les circumstàncies de cadascú pesen molt. Fins i tot les geogràfiques. És lògic que Oriola tendisca cap a Múrcia i Vinaròs cap a Tortosa…

—Ser un regne nou és una de les claus? Això explica les diferències de comportament entre el País Valencià i les Illes respecte de la catalanitat?
El Regne de València és diferent perquè té institucions que el fan ser més que un pur nom. En aquella mateixa època a Castella també hi havia regnes, però no eren sinó noms de territoris del monarca. No tenien vida com a tal. El Regne de València sí. És un ‘Regne de Nova Planta’ (m’agrada usar aquesta expressió) i és precisament això, la construcció que se’n fa com a Regne, que accelera la consideració dels valencians com a tals i aquest és un fenomen inèdit a la península Ibèrica.
El cas de Mallorca és clar que és diferent. Es funda el regne, però sense furs propis. Els mallorquins van a les Corts catalanes, tot és molt diferent malgrat assemblar-se tant.

—Contesteu, doncs, a la pregunta que fa el títol del llibre: des de quan són valencians els valencians?
—Des que vam començar a idear-nos com a valencians, a partir de la dècada del 1330 i sobretot a partir del 1350-1360, coincidint amb l’extensió dels furs a tot el regne i la creació de la Generalitat.

Font VilaWeb. Aquest diari digital dirigit per Vicent Partal, és possible gràcies als subscriptors. En l’enllaç de baix s’explica com fer-se’n i els avantatges que té.

Vull subscriure-m’hi


 

«España es una gran nación con 3.000 años de historia. Eso lo tienen que saber los niños.»

 Així s’expressava en la tardor de 2012 la destacada dirigent del Partit Popular espanyol Esperanza Aguirre, que tot just llavors acabava de deixar la presidència de la Comunitat de Madrid, a la qual havia arribat després d’exercir en dues legislatures diferents com a presidenta del Senat i ministra d’Educació i Cultura del govern d’Espanya. La nació espanyola, doncs, existiria des del segle X abans de Crist, és a dir, des del moment en què els fenicis començaren a emprar el mot «I-spn-ia» —terra de conills— per a referir-se a la península Ibèrica, mentre era habitada per pobles ibers i celtes.

La idea, evidentment, no és seua: tot i els alts càrrecs ocupats, Aguirre no passa de ser una llicenciada en dret de bona família que s’ha dedicat en cos i ànima a la carrera política. La base ideològica de l’afirmació, per contra, rau en tota una tradició de pensament que enfonsa les seues arrels en la primera història d’Espanya moderna, publicada pel periodista castellà Modesto Lafuente entre el 1850 i el 1867. En ella es reflectia exactament la mateixa perspectiva, puix que no debades començava per assenyalar els ibers i celtes com a primers pobladors «de la España primitiva», entesa ja, molt abans de la proclama joseantoniana, com una unitat de destí universal:

Si alguna comarca o porción del globo parece hecha o designada por el grande autor de la naturaleza para ser habitada por un pueblo reunido en cuerpo de nación, esta comarca, este país, es la España

Era el signe dels temps. Totes les històries europees del segle XIX cercaven l’origen de la seua nació en èpoques remotes de l’antiguitat: els francesos en els gals, els anglesos en els bretons, els alemanys en els germànics, els italians en els romans, etc. Era lògic que els espanyols també els trobaren en els pobladors ibers, celtes i celtibers, que foren anomenats «hispani» pels romans. Una història mil·lenària que donava consistència a la nació. Ara bé, el que no sembla tan lògic és que avui dia continue repetint-se la mateixa cantilena, quan les investigacions historiogràfiques han demostrat a bastament que els fenòmens nacionals europeus tenen el seu origen en la reinterpretació contemporània d’identitats col·lectives formades a partir de la baixa edat mitjana, entre els segles XII i XVIII.

La nació espanyola tal i com l’entenem actualment, per exemple, va nàixer al caliu de la resistència contra l’ocupació napoleònica, moment en què es va definir per primera vegada com a cos sobirà de ciutadans establert en un territori determinat, en la constitució del 1812. És ben cert que anteriorment, durant els tres segles que transcorregueren des del regnat dels Reis Catòlics, la unitat política hispànica anà bastint una certa identitat legitimadora d’aquella forma conjunta de govern. Desconeixem, però, la intensitat d’aquest fenomen, que, lligat sobretot als que mantenien una major vinculació amb l’Estat —funcionaris, militars, intel·lectuals i alguns sectors burgesos—, era probable-ment molt feble entre els naturals de la Corona d’Aragó, que estigueren exclosos dels beneficis de l’Imperi espanyol fins a ben avançat el segle XVIII. Amb tot, la suma d’una identitat comuna bàsicament tradicionalista —vinculada al catolicisme i l’ordre social establert— i un protonacionalisme espanyol de continguts il·lustrats va constituir, a començament del XIX, una força cohesiva capaç de fer front al buit de poder produït durant la guerra contra els francesos i donar llum a una proposta de nació liberal espanyola entesa en sentit modern.

El que és ben clar, en qualsevol cas, és que la identitat col·lectiva espanyola —en el grau que siga— no pot remuntar-se de cap manera més enllà del segle XVI i que la seua extensió com a fet nacional és estrictament contemporània, de no fa més de dues centúries. Tanmateix, una part molt important de la historiografia espanyola continua repetint aquella vella cançó dels orígens mil·lenaris de la nació. És especialment la vinculada a la Real Academia de la Historia, que, fundada el 1738 per Felip V, no s’ha cansat en els darrers anys de repetir cicles de conferències i llibres al voltant d’ España: reflexiones sobre el ser de España,  España como nación  o De Hispania a España.

En tots ells s’ha insistit que «los fundamentos de la nación española» es troben en la Hispània antiga: «en el principio fue el nombre… sólo cuando se tiene conciencia de la existencia de algo es posible y procede asignarle un nombre», hi afirmà l’acadèmic castellà —i antic inspector de la Brigada Político-Social franquista— Eloy Benito Ruano. El seu col·lega asturià en l’acadèmia —i antic membre del govern de Carrero Blan-co—, Luis Suárez Fernández, reblava el clau: «nos hallamos ante el rasgo primero de la nacionalidad».

(1) Los Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa (fragment).

Fàbio: Com de la vostra pàtria antigua?

Don Pedro: Sí, que los valencians de assí de Cattalunya són eixits, y los linatges que de assí no tenen lo principi no·ls tenim per tan bons, y la llengua, de Cathalunya la tenim, encara que per lo veïnat de Castella s·és molt trastornada.

Fàbio: Y, amich, no dieu que fonch conquistada per lo rey en Jaume de Aragó? Y no y entrevingueren los aragonesos en la conquista?

Don Pedro: Sí, però les forses y potència principal, tota o quasi, era de Cattalunya y per ço se reservà allí la llengua catalana y no la aragonesa. Ab tot, no deixaren de restar-i també alguns linatjes de [f. 8r] Aragó [i d’]altres parts importants que per a vuy encara se troban allí.

Fàbio: Altra rahó dóne Per Antoni Beuter per lo ser restada en València la llengua catalana, que diu que per cert número de donzelles que allà foren portadas de Lleyda per a poblar la ciutat se comensà la llengua cathalana, per ço que les criatures més aprenen de las maras que no dels pares.

Don Pedro: Ya sé que això escriu Per Antoni, però no té forsa la opinió sua perquè aquelles donzelles no poblaren sinó sola València y la llengua cathalana se restà y estengué per tot lo regne, com per avuy se parla des de Oriola fins a T[r]ayguera. Y així no pot quadrar lo que ell diu, sinó és verdaderament lo que yo dich, que és cosa certa que en aquell temps no sols lo rey, mas tots los escrits del rey parlaven cathalà, y així pogué restar la llengua catalana y no la aragonesa.

Lívio: Que no y à que dubtar en ayxò; y lo mateix fou en la conquista de Mallorca que féu lo [ma]teix rey; y en Menorca y en Ivisa, que aprés se conquistaren, fonch lo mateix; que en totes estes isles restà la llengua catalana, com encara per vuy la tenen, y tal com la prengueren en los principis perquè no han tingut occasió de alterar-la com los valencians; y en Serdenya, la qual conquistà lo infant don Alfonso, que aprés fonch rey de Aragó, tenen també la llengua catalana; bé que allí tots no parlen català, que en moltes parts de la illa retenen encara la llengua antigua del regne, però los cavallers y les persones de primor y, finalment, tots los que negosien parlen català perquè la catalana és allí cor- [f. 8v] tesana.

Don Pedro: No sé yo per què, que, a la veritat, no és tant cupdiciada com<o> això la llengua catalana y la aragonesa és tinguda per millor per semblar més a la castellana.

Lívio: En nostres dies, sí, mas en lo temps atràs no la tenien sinó per molt grosera, com a la veritat ho era, y per ço tinguda en menys que la de assí. Prova’s ab què los reys, encara que prenien lo apellido de Aragó, no per ço parlaven aragonès, sinó català y fins lo rey Don Martín, últim rey de la línea masculina dels comptes de Barcelona, parlava català. Y son para de aquest rey, qui fonch en Pere Tercer, la crònica que compongué d[e] les gest[es] de son avi, de son pare y seu[e]s, en llengua catalana la compongué, y de la pròpria mà sua se troba per a vuy escrita dins lo Real Archiu de Barcelona, còpia de la qual té posada Per Miquel Carbonell en la crònica que de Catalunya té feta. Més avant, vos diré una cosa per a abonar ma rahó, que cert és de ponderar, y és que en Aragó, tant com afronta lo regne ab Catalunya y València, no parlen aragonès, sinó català tots los de la frontera, dos y tres llegües dins lo regne, que, dins de Catalunya y València, en aquella frontera, no y à memòria de la llengua aragonesa. Açò pasa, ab veritat, així com ho dich y de aquí ve lo escàndol que yo prench en veure que per a vuy tan absolutament se abrasa la llengua castellana, fins a dins Barcelona, per los principals senyors y altres cavallers de Catalunya, recordant-me que en altre temps no donaven lloch ad aquest abús los magnànims reys de Aragó. [f. 9r] Y no dich que la castellana no sia gentil llengua y per tal tinguda, y també confesse que és necessari saber-la les personas principals perquè és la espanyola que en tota la Europa se coneix, però condemne y reprove lo ordinàriament parlar-la entre nosaltres perquè de assò se pot seguir que poch a poch se lleve de rael la de la pàtria, y així pareixeria ser per los castellans conquistada.

Don Pedro: No estich mal ab lo que diu que, sert, ya comensa de passar la ralla aquest abús; tant y més que assí, allà en València entre nosaltres. Yo tindria per bé que·s consideràs per tots assò.

Fàbio: Yo tinch per imposible lo remey y, per ço, serà supèrflua la conciderasió que diuen, senyor Don Pedro, y ja més supèrfluo lo comprès y lo cap; tota via he pres molt plaer en què així se sia esforsada la llengua nostra sobre la aragonesa en lo Regne de València y en aqueixes illes. Y ab assò mudem de noves: aquell mercader ab qui parlàveu, senyor Don Pedro, par que està·llí aguardant; despediu-lo y anar-nos n’em a missa.

Anuncis

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Filologia, Història, Literatura, Política, Uncategorized i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s