Plany per Ignacio i José. Els llangardaixos ploren oceans de llàgrimes pel que vindrà (III)

A las cinco de la tarde.
Eran las cinco en punto de la tarde.
Un niño trajo la blanca sábana
a las cinco de la tarde.
Una espuerta de cal ya prevenida
a las cinco de la tarde.
Lo demás era muerte y sólo muerte
a las cinco de la tarde.

Llanto por la muerte de Ignacio Sánchez Mejías, Lorca.

A la mateixa hora i molts quilòmetres en un poble sense defensa en mig de l’horta.
Sonà la Pava aterrint gent tan pacífica com morta de por.
No tenien refugis i la gent corria d’ací cap allà mentre l’aviador assassí apuntava a matar.
Una xiqueta es va quedar quieta enmig del carrer sense sentir res:

“Corre, Pepiqueta, ves-te’n d’allí que et caurà un obús”.

I van caure. Tots els que eren a prop van morir en un espectacle dantesc on els caps humans semblaven pilotes i els braços i les cames, els d’alguna nina.

Un obús havia caigut als peus de la xiqueta però no va esclatar. Alguns parlaren de miracle; d’altres, de casualitat. Després d’anys de penes i fam la xiqueta va ser mare i àvia, la de la meua dona, que dormia al meu costat mentre jo la mirava fins quedar-me adormit.

Aleshores se’m va aparèixer el meu oncle favorit, el meu oncle Santiago, persona molt culta i llegida de manera autodidacta.

“Vinga, nebot, que quan me n’aní així de colp, va faltar temps per parlar, que tu i jo sempre hem fet una bona parella de contertulians. Ens vam quedar al 1714. Victus.

“Quina alegria, tio, t’he trobat tant a faltar que no sé si somnie o si m’ho imagine. Tu me la recomanares amb molt bon ull. La Diada de Sant Jordi de 2013 va ser el llibre més venut, tant en català com en castellà i es diu que van a fer una sèrie o pel·lícula. Esperem que no passe com en La catedral del Mar que, de moment, solament la fan en castellà en una tele privada espanyola.”

De sobte sonen les sirenes antiaèries. Ma iaia amb mon tio, mon pare i la resta dels xiquets s’afanyen a vestir-se sense encendre cap llàntia. El meu avi era al port apagant focs a les drassanes. Mon tio era molt petit:

“Mare, que no trobe els pantalons”

“Doncs en calçotets. Vinga que vénen més avions i ens n’anem al refugi. Ràpid que no hi quedarà lloc. Doneu-se la maneta i no us pareu.”

I en un tres i no res, ja eren allí. Pel camí molts cadàvers. Vivien per les torres de Quart, que era objectiu militar. Els menuts i alguns grans ploraven. Tenien por, fam i fred. Podien sentir com queien les bombes a sobre: semblava que els feixistes volgueren fer una matança de població civil com era costum en ells.

No sé com però el cas és que estava en un port amb una mar un tant fosca potser per petroli. Un rètol deia “Cartagena”.

Algú va dir: “Regí!” i apareguérem una persona a la qual creia conèixer i jo mateix.

“Vaja, si ets el meu nebot, el que du el meu nom. Va ser un regalet de ton pare, que em volia molt. Segur que t’han dit que sóc anarquista. Ja veus jo no anava posant bombes per onsevulla,  jo amava la cultura, era pacifista, vegetarià i naturista. Els meus companys i jo érem el que hui es diria “ecologistes”. Bé, ja no puc parlar més, anem a entrar en combat. Res més podria dir-te perquè estic mort.”

Vaig mirar-lo fixament. Mon tio era caporal en artilleria de costa i estaven esperant un important atac feixista. De sobte arribaren de Mallorca bombarders i caces feixistes atacant Cartagena i les carreteres d’eixida i accés. En aquesta ocasió, els comandaments republicans va ordenar retirada perquè el nombre d’avions superava amb molt el que els antiaeris podien  resistir. Mon tio no va fer cas;  hi va romandre amb la seua esquadra i va enviar a l’infern un caça i un bombardeig, que va provocar un gran incendi en estavellar-se. Els feixistes decidiren tornar per on havien vingut.

Les autoritats republicanes volgueren condecorar tota l’esquadra i ascendir-lo a oficial.
Després d’una assemblea, mon tio va dir que ells no lluitaven per xapes, sinó per ideals. I que, com llibertaris que eren, no respectaven cap jerarquia sinó que lluitaven contra totes elles perquè tots som iguals.

El meu somni era tan intens que em vaig despertar quan caiguí un bac. Vaig encendre l’ordinador i en vaig posar a escriure de ma mare, mon iaio, oncles… A la paret tenia uns treballs d’alumnes meus: el poema dels llangardaixos de Lorca copiat a mà i el dibuix dels animalets pintats. Eren antics. Vaig veure les signatures i quina no seria la meua sorpresa quan en un posava “Regi”, 1936.

José Alcubierre: “El Estado español nunca nos ha reconocido el sufrimiento que tuvimos.”

Murió en enero de 2017 con el reconocimiento de países democráticos como Francia (Legión de Honor) y Alemania sin que este país, lleno de tics fascistas, se acordara ni de él ni de los 10.000 españoles republicanos que fueron a parar a campos nazis con una mortandad del 50 % en Mathausen, conocido como El campo de los españoles. Vergüenza.

fosa comuna mathausen

Víctimes de Mauthausen enterrades en una fosa comuna / United States Holocaust Memorial Museum.


 

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Història, Literatura, Política, Uncategorized i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s