L’estranger. Camus en català-valencià (I)

extranjer comic
El personatge de l’obra és un ser indiferent a la realitat per resultar-li absurda i inabordable. Se li ha privat de participar en les decisions col·lectives i s’ha convertit en un estrany en el que hauria de ser el seu propi entorn.

El dia en què sa mare va morir, Meursault va sentir que feia molta calor a l’autobús que el conduïa des Alger a l’asil d’ancians, i es va quedar mig adormit. Després, a la sala de la vetlla, va agrair el cafè que el conserge va tenir a bé oferir-li, va voler fumar-se una cigarreta, i li va molestar la violenta llum de les làmpades elèctriques. És l’aguda consciència del sol, que cega i abrasa, el que arrossega aquest empleat buròcrata, tranquil i reservat, a cometre un crim terrible i que assisteix, indiferent, al seu propi procés de condemna.

Aujourd’hui, maman est morte. Ou peut-être hier, je ne sais pas. J’ai reçu un télégramme de l’asile : «Mère décédée. Enterrement demain. Sentiments distingués.»

Avui ha mort la mare. O potser ahir. No ho sé. Vaig rebre un telegrama de l’asil: «Ha mort sa mare. Enterrament demà. Sentides condolences.» Però no vol dir res. Potser haja estat ahir. L’asil d’ancians és a Marengo, a vuitanta quilòmetres d’Alger. Prendré l’autobús a les dues i arribaré a la vesprada. D’aquesta manera la podré vetlar-, i tornaré demà a la nit. Vaig demanar dos dies de llicència al meu patró i no va poder negar-me’ls davant d’una excusa semblant. Però no semblava satisfet. Vaig arribar a dir-li: «No és culpa meua.» No em va respondre. Vaig pensar llavors que no havia d’haver-li dit això. Al cap i a la fi, no tenia per què excusar-me. Més aviat li corresponia a ell presentar-me el condol. Però ho farà sense dubte despús-demà  quan em veja de dol. Per ara, és una mica com si la mare no estigués morta. Després de l’enterrament, per contra, serà un assumpte arxivat i tot haurà adquirit un aspecte més oficial.

Vaig prendre l’autobús a les dues. Feia molta calor. Vaig menjar al restaurant de Celest com de costum. Tots es condoliren molt de mi, i Celest em va dir: «Mare n’hi ha una sola.» Quan vaig partir, em van acompanyar fins a la porta. Em sentia una mica atordit doncs va ser necessari que pujara a l’habitació de Manuel per demanar-li prestats una corbata negra i un braçal. Ell va perdre el seu oncle fa uns mesos. Vaig córrer per agafar l’autobús. Em vaig sentir adormit sens dubte per la pressa i la carrera, afegides als vaivens, a l’olor de gasolina i a la reverberació del camí i del cel. Vaig dormir gairebé tot el trajecte. I quan vaig despertar, estava recolzat contra un militar que em va somriure i em va preguntar si venia de lluny. Vaig dir «sí» per no haver de parlar més.

L’asil està a dos quilòmetres del poble. Vaig fer el camí a peu. Vaig voler veure la mare de seguida. Però el porter em va dir que era necessari veure abans al director. Com estava ocupat, vaig esperar una mica. Mentrestant, el porter em va estar parlant i de seguida vaig veure al director. Em va rebre al seu despatx. Era un vellet condecorat amb la Legió d’Honor. Em va mirar amb els seus ulls clars. Després em va estrènyer la mà i la va retenir tant de temps que jo no sabia com retirar-la. Consultar un lligall i em va dir: «La senyora de Meursault entrar ací fa tres anys. Vostè era el seu únic suport.» Vaig creure que em retreia alguna cosa i vaig començar a donar-li explicacions. Però em va interrompre: «No té vostè per què justificar-se,  fill meu. He llegit el lligall de sa mare. No podia fer front a les seues necessitats. Ella necessitava una infermera. El seu salari és modest. I, al cap i a la fi, era més feliç ací.» Vaig dir: «Sí, senyor director.» El va afegir: «Sap vostè, ací tenia amics, persones de la seua edat. Podia compartir records d’altres temps. Vostè és jove i ella devia avorrir amb vostè.» Era veritat.

Quan la mare era a casa passava el temps en silenci, seguint-me amb la mirada. Durant els primers dies que va estar a l’asil plorava sovint. Però era per la força del costum. Al cap d’uns mesos hauria plorat si se l’hagués retirat de l’asil. Sempre per la força del costum. Una mica per això en l’últim any gairebé no vaig anar a veure-la. I també perquè em llevava el diumenge, sense comptar l’esforç d’anar fins a l’autobús, prendre els bitllets i fer dues hores de camí.

El director em va parlar encara. Però gairebé no l’escoltava. Després em va dir: «Supose que vostè vol veure sa mare.» Em vaig alçar sense dir res i va eixir davant de mi. A l’escala em va explicar: «L’hem portat al nostre petit dipòsit. Per no impressionar els altres. Cada vegada que un pensionista mor, els altres se senten nerviosos durant dos o tres dies. I dificulta el servei.»

Travessem un pati on hi havia molts ancians, xarrant en petits grups. Callaven quan passàvem. I reprenien les converses darrere de nosaltres. Semblava un sord parloteig de cotorres. A la porta d’un petit edifici el director em va abandonar: «El deixe, senyor Meursault. Estic a la seua disposició al meu despatx. En principi, l’enterrament està fixat per a les deu del matí. Hem pensat que així podria vostè vetlar la difunta. Una última paraula: segons sembla, sa mare va expressar sovint als seus companys el desig de ser enterrada religiosament. He pres al meu càrrec fer el necessari. Però volia informar-lo a vostè.» Li vaig donar les gràcies. La mare, sense ser atea, mai no havia pensat en la religió mentre va viure.

Hi vaig entrar. Era una sala molt clara, emblanquinada, amb sostre de vidre. Estava moblada amb cadires i cavallets en forma de X. Al centre de la sala, dos cavallets sostenien un fèretre tancat amb la tapa. Només es veien els caragols lluents, enfonsats a penes, destacant-se sobre les tapes pintades de nogalina. Al costat del fèretre hi havia una infermera àrab amb brusa blanca i un mocador de color viu al cap. En aquest moment el porter hi va entrar. Semblava haver corregut. Va quequejar una mica: «Hem clavat la tapa, però vaig a obrir la caixa perquè puga veure-la.» S’aproximava al fèretre quan el vaig parar. Em va dir: «No vol vostè?» Vaig respondre: «No.» Es va aturar, i jo estava molest perquè sentia que no hauria d’haver dit això. Al cap d’un instant em va mirar i em va preguntar: «Per què?», Però sense retret, com si estigués informant. Vaig dir: «No ho sé.» Llavors, retorçant el bigoti blanc, va declarar, sense mirar-me: «Comprenc.» Tenia ulls bonics, blaus clar, i la pell una mica vermella. Em va donar una cadira i es va asseure també, una mica a la meua esquena.

estanger dibuix

La infermera va alçar-se i es va dirigir cap a l’eixida. El porter em va dir: «El deixaré sol.» No sé quin gest vaig fer, però es va quedar, dempeus darrere meu. La seua presència a la meua esquena em molestava. Omplia l’habitació una bella llum de mitja vesprada. Dos borinots brunzien contra el sostre de vidre. I sentia que el somni s’apoderava de mi. Sense tornar cap a ell, vaig dir al porter: «Fa molt de temps que està vostè ací?» Immediatament va respondre: «Cinc anys», com si hagués estat esperant la meua pregunta. Va parlar molt de seguida. S’hauria quedat molt sorprès si algú li hagués dit que acabaria de porter en l’asil de Marengo. Tenia seixanta-quatre anys i era parisenc. El vaig interrompre: «Ah! No és d’ací?». Després vaig recordar que abans de portar-me a veure el director m’havia parlat de la mare. M’havia dit que era necessari enterrar-la com més aviat millor perquè a la plana feia calor, sobretot en aquesta regió. Llavors m’havia informat que havia viscut a París i que li costava molt oblidar-ho. A París es reté al mort tres, de vegades quatre dies. Aquí no hi ha temps; encara no s’ha fet un a la idea quan cal eixir corrents darrere del cotxe fúnebre.

La seua dona li havia dit: «Calla, no són coses per explicar-li al senyor.» El vell havia enrogit i havia demanat disculpes. Jo vaig intervenir per dir: «Però no, però no…» Em va semblar que el que contava era apropiat i interessant. Al petit dipòsit em va informar que havia ingressat a l’asil com indigent. Com se sentia vàlid, s’havia ofert per al lloc de porter. Li vaig fer notar que comptat i debatut era pensionista. Em va dir que no. Ja m’havia cridat l’atenció la manera que tenia de dir: «ells», «els altres» i, més rarament, «els vells», en parlar dels pensionistes, alguns dels quals no tenien més edat que ell. Però, naturalment, no era la mateixa cosa. Ell era porter i, en certa mesura, tenia drets sobre ells. La infermera va entrar en aqueix moment.

1967 – El extranjero. Luchino Visconti. Marchelo Mastrolliani.

El vespre havia caigut bruscament. La nit s’havia espessit molt ràpidament sobre el vidre del sostre. El porter va prémer el commutador i vaig quedar encegat pel sobtat resplendor de la llum. Em va convidar a dirigir-me al menjador per sopar. Però no tenia gana. Em va oferir llavors portar-me una tassa de cafè amb llet. Com m’agrada molt el cafè amb llet, vaig acceptar, i un moment després va tornar amb una safata. Vaig beure. Vaig tenir desitjos de fumar. Però vaig dubtar, perquè no sabia si podia fer-ho davant de la mare. Vaig reflexionar. No tenia cap importància. Vaig oferir una cigarreta al porter i vam fumar. En un moment donat, em va dir: «Sap vostè, els amics de la seua senyora mare vindran a vetlar-també. És el costum. He d’anar a buscar cadires i cafè.» Li vaig preguntar si es podia apagar una de les làmpades. La resplendor de la llum contra les parets blanques em fatigava. Em va dir que no era possible. La instal·lació estava feta així: o tot o res. Després no li vaig prestar molta atenció.

Va eixir, va tornar, va disposar les cadires. Sobre una d’elles va apilar tasses al voltant d’una cafetera. Després es va asseure davant de mi, a l’altre costat de la mare. També hi havia la infermera, en el fons, tornada d’esquena. Jo no veia el que feia. Però pel moviment dels braços em va semblar que teixia. La temperatura era agradable i per la porta oberta entrava l’aroma de la nit i de les flors. Crec que vaig dormitar una mica.

Traductor: Regí

segueix →

Anuncis

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Novel.la, Uncategorized i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a L’estranger. Camus en català-valencià (I)

  1. Retroenllaç: L’estranger. Cap. 1. Camus en català-valencià (II) | EL CAVALLER DEL CIGNE ciutadà valencià de nació catalana //*//

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s