Què collons hi fot jo ací?

sísif - Sisifus_the_faculties

Sísif, de Max Klinger.

91 anys. Assegut a la mateixa cadira de sempre.
Sense vista, ni quasi oïda, amb poques neurones,
jo li parlava d’això i d’allò però no responia.
De sobte em va agafar les mans i les ficà entre les seues.
Em mirava molt tranquil i amb un gest d’alegria,
que mai no oblidaré, que es traduïa en un somriure càlid.

Un beset, papà, que me n’he d’anar.
A veure quan t’animes i baixem al carrer,
que vas a semblar una mòmia d’estar sempre ací.

Fa anys que li dic el mateix, però ell és un cabut.
Encara que no l’usa a casa, té una cadira de rodes
que, tant de bo, mai no haja de fer servir.

Fa una calor que em fa recordar a la del cementiri a l’agost.
El dia 1 farà 5 anys que ma mare es va adormir i ja no despertà.
Ho tinc tan present que el primer que em ve al cap quan m’alce
cada dia, és ella. Els meus despertaments són malaltissos.

Realment estic entre despert i dormit. I torne al llit
després haver fet alguna cosa que després no recorde.
Supose que deu ser un efecte secundari de la medicació.
La doctora diu que estic poc medicat,
però quasi sempre se’m tanquen els ulls i somnie.

Això igual em passa en un espectacle que en l’autobús.
Potser siga un mecanisme de defensa, com el de l’opi,
que et va dormir per no patir i estar tranquil.
M’és desagradable i em fa vergonya al cinema o al teatre
perquè m’ho perd i damunt puc molestar a d’altri.
Què collons hi fot jo ací? M’ho pregunte sovint.

La Traviata. Finale. (Bonfadelli, Piper, Bruson)

Al cine han fet avui òpera, La Traviata amb MacVicar;
encara que m’he adormit en el segon acte, el tercer
l’he vist sencer i m’ha emocionat fins a les llàgrimes.
Ja des del principi, la música t’avança el que va a passar.
La mort d’una jove tuberculosa quan encara és jove
víctima de la hipocresia de la societat burgesa.
El meu cap pensava en la mort en general,
tota vida acaba en una tomba. Fora és carnestoltes
i la vida segueix sense parar-se per la tragèdia de l’heroïna.
Així acabarem tots perquè no existeix res sense la seua antítesi.
La vida i la mort són les cares de la mateixa moneda.

Demà sentiré el «Botifarra»,
cantant de música tradicional valenciana,
i la setmana que ve, més òpera-cinema, Don Giovanni…
i què collons hi fot jo ací?

A finals de juliol, el Festival wagnerià de Bayreuth (Baviera) per la ràdio.
Durant anys vaig estar estalviant esperant que em toqués
el torn per anar-hi personalment amb les meues entrades.
Fa anys que sé que mai no hi aniré
encara que vendria l’ànima al diable per poder-ho fer.
Vaig calar foc a tots els vaixells; és impossible el viatge.

De vegades crec arrossegar la pedra de Sísif, maleït pels déus,
a mode de l’etern retorn de Nietzsche; tota una tortura.
Quan podré deixar d’espentar la gegantina mole i descansar?
Què collons hi fot jo ací?

bayreuth

Bayreuther Festspielhaus (Teatre del Festival de Bayreuth)

Liebestod (Mort d’amor). W. Meier. Barenboim.

 

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Biografia, Poema, Uncategorized i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s