Pare, escolta’m.

7 segell

Pare, no m’agrada veure’t assegut sempre en eixa cadira, cada vegada més escarransit, més poca cosa, tan prim, tan empetitit, tan callat… Em fa mal. Ja sé que aviat faràs 91 i que jo no puc ni imaginar què faria jo de tu. No ets ni la tercera part del que eres, un treballador acostumat a carregar quilos i quilos de sacs i basquets.

Et mire i veig aquell xiquet que olorava el fum que eixia d’una església cremant, els bombardejos, els refugis plens de gent, la por, la fam i haver d’anar a les casernes a per ranxo que et donaven si resaves no sé quina estúpida oració.

Et mire i veig aquell xiquet que abans de fer-ne deu ja treballava d’aprenent de sabater de vell per uns cèntims que donava a sa mare per comprar llet que no estiguera «batejada».

Quan patíreu la mare i tu que us vau casar sols uns mesos abans de la riuada de 1957 i us quedàreu sense res després de passar anys i panys estalviant per comprar quatre trastos. Qualsevol ploraria desconsolat. Els carrers eren rius bruts que arrossegaven persones i animals morts.

Tu ets mon pare i vas ser el meu primer mestre. Sense haver anat a penes a escola, vas ensenyar-me a llegir i escriure, a sumar, restar… i les paraules de la llengua que tant m’estime: pare, mare, germà, casa, rosa, cel, muntanya…

Sé que això ja no pot durar molt i que és llei de vida i tot això i allò, però què collons puc dir sinó que em sent impotent sabent que ja no et veuré i que t’estime com tu a mi quan em duies al braç, a la platja, al cinema… Me cague en tots els nadals del món! Em sent com el cavaller de la pel·lícula de Bergman que juga contra la mort una partida d’escacs sense més remei que acabar agarrat a la corda dels condemnats ballant la dansa de la mort. El director suec va dir una gran veritat:

«És l’ombra de la mort el que dóna relleu a la vida.»

Potser si no existira la mort no apreciaríem la vida. El nostre món és una tensió dialèctica entre oposats: vida-mort, dia-nit, alegria-tristor, blanc-negre, bondat-maldat… però això ni em consola ni enforteix la meua resignació.

Maleiria a tots els fills de puta que t’han fet mal en esta vida, però seria una estupidesa sense sentit perquè tot ha prescrit, tot ha caducat, tot ha estat oblidar, tot s’ha d’acabat com m’acabaré jo mateix. S’acaben les òperes, els concerts, les simfonies, les obres de teatre, les pel·lícules, els llibres i tot el que va començar en un moment donat, dia o hora.

7 sello

Nota: Les fotos pertanyen a la pel·lícula del director suec Ingmar Bergman El setè cel.

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Uncategorized, Vivències i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s