El llop i la cerva

En temps passats va existir una raça de llops que poblaven les rodalies d’una muntanya que era coneguda com de la mort. Aparentment eren com els altres llops, encara que més petits, però el que era realment diferent era el seu udol. Normalment el que fan el de la raça majoritària es esborronar homes i animals perquè el llop és el rei del bosc i el millor caçador. Els llops de la muntanya de la mort atreien amb el seu udolar harmoniós i encantador de manera que les víctimes morien sense dolor i amb plaer. Els llops esborronadors eren més grans i violents, de manera que atacaven els cantaires fins que solament en va quedar un.

Ací el tenim a punt de finir i d’extingir-se la raça. Una setmana sens menjar. Ho va intentar per darrera vegada. «Au…!, au…!, au…!». Ningú no hi va anar. Sols li quedava anar a la muntanya dels seus avantpassats, però estava tan feble que no podia caminar. De sobte, una gràcil cerva se li aparegué:

– Vinc per donar-te de menjar. Saps que el teu cant enamora? Tín, agafa aquesta pota de darrere. Encara en tindré tres més i tu viuràs.

– Això no ho faré mai. M’estime més morir. Estic enamorat de tu, tens uns ulls d’ametla amb un redolí ple de vida al mig, unes pestanyes de vellut negre brillant i unes celles de cotó suau. És millor que te’n vages, amiga meua. Ja és tard per a tot.

– No, estimat llop, això, mai. He tingut un somni. Els dos dormíem en la muntanya de la mort i ens volíem tant que va canviar de nom, muntanya de la vida.

Els estels van il·luminar la muntana de dalt a abaix. Les que més brillaven van escriure el seu nou nom, vida.

El llop li va dir:

– Se m’acaba el temps. No em faries un bes, amiga meua?

I la cerva va acostar el seu musell rosat al del llop i es van fondre en una abraçada eterna mentre va sentir-se per darrera vegada el cant del llop.

Quan va clarejar, un caçador, s’hi va acostar en el seu trineu. Comprengué que eren dos animals enamorats. Buscà un lloc per soterrar-los i feu cap a la muntanya més bonica que va veure. Els hi ficà ben cap endins per evitar que algú no els trobara.

Quan vingué la primavera, el nostre caçador va acostar-se a la muntanya de la vida. D’ella manava un ullal d’aigües salutíferes, temperades en hivern i fresques en estiu. Ja no li feia mal l’esquena. Amb quatre pals va construir l’entrada i poc després li va posar el nom i una aixeta. De nit se sent el cant de l’udol i les estrelles dibuixaven el contorn d’un llop i una cerva.

Regí