Capvespre a l’Albufera de València.
Feia massa anys que no ens vèiem,
que s’havia trencat la relació
que havia marcat la meua vida. Massa.
Però d’alguna manera jo sempre
el tenia present encara que no el veiés.
Un malson em va despertar enmig de la nit.
Sentia que estava suant sang i tremolava acollonit.
M’alcí i em vaig vestir per eixir al carrer
perquè m’ofegava dins del meu cau de llop solitari
sense més escalf que el propi.
Vaig caminar i caminar fins que vaig topar
amb un lloc conegut on hi havia estat amb ell
parlant de tot, de filosofia, de política, de religió,
de la vida i de la mort, de la mort, de la mort.
Aleshores vaig sentir com una sacsejada a dintre meu
i ho vaig comprendre tot sota la claror de la lluna plena
L’amic de la meua vida havia mort.
Hi vaig quedar-me clavat al banc
mirant el cel com si esperés alguna resposta.
Hores i hores d’un silenci sepulcral. Res.
Els meus ulls no van vessar ni una llàgrima.
Hi ha dos tipus de persones,
les que no ploren perquè mai no han plorat per ningú
i les que ja no ploren perquè de tant de plorar ja no poden plorar més.
Jo sóc un d’aquells xiquets que va plorar de valent
quan els caçadors van matar la mare de Bambi.
Sabia on anirien a reposar les cendres,
al mateix lloc que les de son pare,
un paratge quasi sagrat per a nosaltres
una nit de lluna plena i aigües tranquil·les.
Hi vaig anar tots els dies d’amagat,
no per sos fills, que no em coneixien,
sinó pels germans, amb qui vaig tenir tracte.
Al tercer dia hi va arribar un cotxe.
Unes figures humanes en van eixir.
Els fills van deixar caure les seues restes
sobre les aigües de l’Albufera de València.
Feia fred i se n’anaren aviat.
Jo, sense pensar el que anava a fer, vaig entrar al llac
en el punt on van anar a parar les cendres.
La lluna plena lluïa meravellosa i encantadora
com els pits amorosos d’una núvia que crida a l’amor,
la vaig seguir com qui va en busca de la utopia, d’Ítaca,
fins que les aigües em van acaronar mentre em feien de llençols.
Regí
Nit de lluna plena