L’important és l’obvi que ningú no diu.
Be Kind (Sé amable)
Sempre ens demanen / we are always asked
que entenguem / to understand
el punt de vista dels altres / the other person’s viewpoint
no importa com / no matter how
d’antiquat, estúpid o avorrit siga. / out-dated foolish or obnoxious.
Et demanen que veges / one is asked to view
el seu error fatal / their total error
les seues vides malgastades / their life-waste
amb amabilitat, / with kindliness,
especialment si són / especially if they are
vells. / aged.
Però la vellesa és el total / but age is the total
dels nostres actes / of our doing.
Ells van envellir malament / they have aged badly
perquè van viure / because they have lived
malament, / out of focus,
refusaren veure. / they have refused to see.
No és la seua culpa? / not their fault?
De qui és? / whose fault?
Meua? / mine?
Em demanen que oculte/ I am asked to hide
el que pense d’ells / my viewpoint from them
per por de la seua por. / for fear of their fear.
La vellesa no és un crim. / age is no crime
Però la vergonya / but the shame
d’una vida deliberadament malgastada / of a deliberately wasted life
entre tantes vides/ among so many
deliberadament malgastades./ deliberately wasted lives.
Si ho és. / is.
L’esclavitud mai no va ser abolida, només es va ampliar per incloure tots els colors.
Sobre el Treball
Hola, John:
Gràcies per la carta. De vegades no fa tant de mal recordar d’on venim. I tu coneixes els llocs d’on vinc. Fins i tot les persones que intenten escriure o fer pel·lícules al respecte, no ho entenem bé. Es diu: “De 9 a 5”. Només que mai no és de 9 a 5. En aquests llocs no hi ha hora per a dinar i, de fet, si vols conservar el teu treball, no isques per menjar. I estan les hores extra, però el temps extra mai no s’inscriu correctament en els llibres, i si te’n queixes hi ha un altre badoc disposat a ocupar el teu lloc.
Ja coneixeu la meua vella dita: “L’esclavitud mai no va ser abolida, només es va ampliar per incloure tots els colors”.
El que fa mal és la pèrdua constant d’humanitat en aquells que lluiten per conservar treballs que no volen però temen una alternativa pitjor. Passa simplement que les persones es buiden. Són cossos amb ments temeroses i obedients. El color abandona els seus ulls. La veu es torna lletja. I el cos. Els cabells. Les ungles. Les sabates. Tot.
Quan era jove no podia creure que la gent donara la seua vida a canvi d’aquestes condicions. Ara que sóc vell seguesc sense creure-ho. Per què ho fan? Per sexe? Per una televisió? Per un automòbil a pagaments fixos? Pels nens? Nens que faran les mateixes coses?
Des de sempre, quan era bastant jove i anava de treball en treball, era suficientment ingenu per vegades dir-los als meus companys: “Eh! El cap podria venir en qualsevol moment i despatxar-nos, així com així, no s’adonen? “.
Els únics que feien era mirar-me. Els estava oferint alguna cosa que no volien fer entraren la seua ment.
Ara, en la indústria, hi ha moltíssims acomiadaments (acereries mortes, canvis tècnics i altres circumstàncies en el lloc de treball). Els cessaments són per a centenars de milers i els seus rostres són de sorpresa:
“Vaig treballar ací 35 anys …”.
“No és just …”.
“No sé què fer …”.
Els esclaus mai no cobren tant com per a alliberar-se, sinó apenes el necessari perquè sobrevisquen i tornen a treballar. Jo podia veure-ho. Per què ells no? Em vaig adonar que el banc del parc era igual de bo, que ser cantiner era igual de bo. Per què no estar ací primer abans que em posara allà? Per què esperar?
Vaig escriure amb fàstic en contra de tot això. Va ser un alleujament traure del meu sistema tota aquesta merda. I ara estic ací: un “escriptor professional”. Passats els primers 50 anys, vaig descobrir que hi ha uns altres fàstics més enllà del sistema.
Recorde que una vegada, treballant com a empacador en una companyia d’articles d’il·luminació, un dels meus companys va dir de sobte: “Mai no seré lliure”.
Un dels caps anava caminant per allí (es deia era Morrie) i va deixar anar una riallada deliciosa, gaudint del fet que aquest subjecte estigués atrapat de per vida.
Així que la sort de, finalment, haver sortit d’aqueixos llocs, sense importar quant de temps va trigar, m’ha donat una espècie de felicitat, la felicitat alegre del miracle. Escric ara amb una ment vella i amb un cos vell, molt de temps després del que la majoria creuria a continuar amb això, però, ja que vaig començar tan tard, em devia a mi mateix ser persistent, i quan les paraules comencen a faltar i necessite ajuda per pujar les escales i no puga distingir un ham d’una grapa, encara sentiré que alguna cosa dins de mi recordarà (sense importar com de lluny m’he n’haja anat) com vaig arribar enmig de l’assassinat i la confusió i la pena cap a, almenys, una mort generosa.
No haver malbaratat per complet la vida sembla ser un èxit, almenys per a mi.
El teu xicot
Hank
Pots recordar qui vas ser, abans que el món et diguera qui havies de ser?
Sobre la Soledat
“Mai no m’he sentit sol. He estat en una habitació -he tingut ganes de suïcidar-me, he estat deprimit, m’he sentit horrible, horrible més enllà del que es pot imaginar- però mai no he sentit que una altra persona poguera entrar en aqueixa habitació i curar el que m’afectava, o que qualsevol nombre de persones hi pogués entrar... En altres paraules, la solitud és una cosa que mai no m’ha molestat perquè sempre he tingut aquest terrible desig de solitud. És quan estic en una festa o en un estadi ple de gent que victoreja alguna cosa, que puc sentir-me sol. Citaré Ibsen: “Els homes més forts són els més solitaris”. Mai no he pensat: ‘Bo, alguna rossa bonica va a venir i em va a acaronar les pilotes i em sentiré bé’. No, això no ajudarà. Mira com pensa la gent comuna: “Ei, és divendres a la nit, què anem a fer? Quedar-nos ací asseguts?” Doncs sí, perquè no hi ha res allà fora. És una estupidesa, gent estúpida barrejant-se amb gent estúpida. Que se’n tornen més estúpids ells. Mai no vaig sentir la necessitat d’endinsar-se en la nit. Vaig amagar-me en els bars perquè no vaig voler ocultar-me en les fàbriques. Això és tot. Pido perdó a tots aquests milions, però mai no em vaig sentir sol. M’agrade, sóc la millor forma d’entreteniment que tinc. Beguem més vi! “
EL CAVALLER DEL CIGNE ciutadà valencià de nació catalana //*// 