Dos vellets. De la fugacitat de la vida.

vells per darrere
Dos vells enamorats passejant.

Eren dos vells molt vellets. Caminaven per la vorera xino-xano més per por de caure que per contemplar el paisatge dels carrers i dels cotxes de costum on no hi havia un pas per a vianants. Jo els veia des de darrere i els seguia amb la mirada enamorada. Anaven agafats de les mans. Unes mans que anys enrere no tremolaven. Me’ls vaig imaginar quan van besar-se per primera vegada i quan per fi van poder fer l’amor. Sempre junts, així me’ls imagine jo. L’ancià portava el típic bastó blanc dels cecs però compartia els ulls de la seua estimada. No puc saber si tingueren fills, ni ve al cas. En arribar on acabava la vorera es van deturar per si passava algun cotxe i s’afanyaren un tant mentre creuaven. Des de la terrassa del bar on jo era els veia cada vegada més petits i boirosos a mida que s’allunyaven fins que van tombar a l’esquerra i desaparegueren.

Jo tenia els ulls humits d’emoció i tristesa potser perquè em recordaven parelles de gent gran propera a mi que ja no tornaria a veure mai més. No ho sé. El cas és que el cervell va posar música al moment. «Els vells amants» per Joan Manuel Serrat i «A la taverna mar» per Lluís Llach.

Lluis Llach “A la taverna del mar”

A la taverna del Mar hi seu un vell
amb el cap blanquinós, deixat anar;
té el diari al davant perquè ningú no li fa companyia.

Sap el menyspreu que els ulls tenen pel seu cos,
sap que el temps ha passat sense cap goig,
que ja no pot donar l’antiga frescor d’aquella bellesa que tenia.

És vell, prou que ho sap; és vell, prou que ho nota.
És vell, prou que ho sent cada instant que plora.
És vell, i té temps, massa temps per a veure-ho.
Era, era quan era ahir encara.

I se’n recorda del seny, el mentider,
com el seny que li va fer aquest infern
quan a cada desig li deia “demà tindràs temps encara”.

I fa memòria del plaer que va frenar,
cada albada de goig que es va negar,
cada estona perduda que ara li fa escarni del cos llaurat pels anys.

És vell, prou que ho sap; és vell, prou que ho nota…

A la taverna del Mar hi seu un vell
que, de tant recordar, tant somniar,
s’ha quedat adormit damunt la taula.

Kavafis – Lluís Llach


En tornar a casa he sentit aquestes cançons en diferents versions una i una altra vegada. No sóc valent i tinc la tendència a imaginar-me el futur, la vellesa, la malaltia, la solitud i tot això que vindrà, i em fa ganes d’amagar-me en l’úter de la mare per buscar-hi protecció com va fer Ben Gazzara amb la puta grassa en la pel·lícula de Marco Ferreri sobre històries de Charles Bukowski «La xica més bonica de la ciutat», que tant m’impactà.

Sobre el trabajo. Bukowski

Tinc un familiar a l’hospital que va a ser operat. No és la primera vegada. Ja no naixen criatures; moren els més grans i a mi em posa dels nervis el simple fet d’acostar-m’hi perquè sé que algun dia li tocarà a qui vull més i jo no tindré ganes de viure. Sóc un maleït covard i voldria oblidar-me de tot. No despertar. He fet el que el metge m’havia prohibit, però tant se’m fotia. M’he menjat tres cons de xocolata amb nata i m’he begut sis ampolles de Voll-Damm com si foren d’aigua. Feia anys que no tastava una cervesa. No em recordava que feia poc que m’havia pres la puta pastilla. Afortunadament em trobava a casa perquè m’han vingut ganes de perbocar i quasi em faig de ventre damunt.

La meua dona, malalta per un virus hospitalari, dormia al llit i ni s’ha assabentat. He tornat a la música catalana i francesa. M’ha impressionat el «Ne me quitte pas» de Jacques Brel cantat per Édith Piaf, i m’ha fet plorar Charles Aznavour amb la seua cançó de la mare, «La mamma». Llach, en «A la taverna del mar» m’ha colpit quan el vell, de jove, es deia allò de «demà tindràs temps encara» perquè el que passa no torna i mai no es poden recuperar els trens que hem deixat passar. Això em preocupa. Bukowski se’n fa ressò en un dels seus poemes sobre la mort; el no haver aprofitat el temps o haver-lo perdut podent-ho evitar.

Édith Piaf – Ne me quitte pas

Jacques Brel – Ne me quitte pas.

Com que m’ofegava a casa, vaig anar a fer un tomb pel carrer. A la plaça un banc estava lliure. M’hi vaig asseure i em vaig dedicar a observar la gent que anava i venia. Hi havia xiquets jugant -qui en fos un! – cosa que em va agradar perquè els nanos encara no han estat corromputs per la societat. De sobte, un infant acudia a la crida de sa mare perquè li donés el berenar. No vaig sentir què deien, però per sobre del xiuxiueig vaig sentir la paraula «mamà». Em vaig calmar i em vaig quedar adormit al sol com un vell en el banc, sense alcohol ni pastilles. Vaig somniar que era en el restaurant grec on solia anar amb la meua dona i el meu amic. Menjàvem mussaca i bevien vi grec presentat en botella horitzontal que semblava un vaixell. Sonava «Zorba, el grec» i tothom reia alegre i feliç.

Davant del restaurant hi havia una pensió on anàvem a lliurar-nos a Venus, deessa de l’amor, abans de casar-nos. Tota la vesprada i part de la nit amb cervesa i creïlles. Una vegada el rellotge se’m va parar. Jo pensava que eren les 10 de la nit. Anàrem a sopar al restaurant i ens estranyà veure que estaven tancant. Li vaig dir a la cambrera que com era això i ella va dir que era la una, ens mirà i va somriure perquè ens va veure eixir de la pensió i ja crec que sabia què hi feien les parelles!  Encara tinguérem sort perquè van trobar un xinés obert. Eren uns altres temps; 30 anys enrere més o menys.

Els vells amants. Joan Manuel Serrat – Brel.

Els seus cabells el temps ha tornat blancs.
Les seves mans, nervioses i arrugades.
Els seus cabells el temps ha tornat blancs
i un xic més trista la seva mirada.

S’estimen com jo voldria ser estimat
(si els costums que segueixo ho permeten),
s’estimen com jo voldria ser estimat
quan la esperança comenci a estar seca.

I s’agafen les mans
els vells amants.
recorden, com ahir,
les flors que van collir.
I s’agafen les mans
els vells amants.
Es miren i ho saben tot,
no els cal dir res, cap mot.

On els vells viuen es va aturar el temps
amb el retrat que a la paret penja.
On els vells viuen es va aturar el temps
després que es varen casar aquell diumenge.

La ràdio antiga i el rellotge gran i
el cobretaula carregat de randes.
La ràdio antiga i el rellotge gran
que encara sona d’hora en hora amb mandra.

I s’agafen les mans
els vells amants.
I es bressolen cada nit
com dos infants petits.
I s’agafen les mans
els vells amants.
I es pregunten: “Estàs bé?
Avui no et fa mal res…?”

I per Sant Jordi ell li compra una rosa
embolicada amb paper de plata.
I per Sant Jordi ell li compra una rosa
mai no ha oblidat aquesta data…

I pels carrers s’han perdut els amants.
No tenen por, no tenen pressa.
I pels carrers s’han perdut els amants
amb una flor i la seva tendresa…


I els vells? Què se n’ha fet? El mateix de sempre. Ella va morir mentre dormia, somniant – qui sap? – que era aquella xica jove que ballava un pasdoble en les festes del poble amb un foraster ben plantat que la pretenia i que la mirava amb delit amb un parell d’ulls blaus que il·luminaven el seu rostre en la penombra de la nit. Quan va despertar el vellet ja sabia el que havia passat. Tal era la compenetració de la parella que quan el cor se li va parar a ella va sentir com la picada d’un escorpí en somnis. La va abraçar i besar mil voltes. Finalment la va agafar de la seua mà i no la va soltar ni quan, passats uns dies, va deixar aquest món no sense abans ballar i ballar amb l’amor de la seua vida en un somni meravellós. Quan van descobrir els cadàvers cridava l’atenció les cares de felicitat que tenien. Va costar molt separar-los les mans.

“Els vells amants” ( o “Els Vells”) de Brel adaptada al valencià per Lluís Miquel i cantada ací per Aitana Ferrer.

 

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Relat per adults, Uncategorized, Vivències i etiquetada amb , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s