Birgit Nilsson i Astrid Varnay
Programa
Tannhäuser (obertura)
Tristan und Isolde (preludi i mort d’amor)
Die Walküre (acte I)
Interprets
Camilla Nylund, soprano
Simon O’Neill, tenor
Matti Salminen, baix
Henrik Nánási, director
Orquestra de la Comunitat Valenciana
En commemoració del centenari del naixement de les sopranos wagnerianes Astrid Varnay i Birgit Nilsson.
Wagner: Tannhäuser Overture – Thielemann / Münchner Philharmoniker
El de hui ha estat un concert molt especial per a mi. Des de fa anys els italians que duen la programació operística de les Arts s’han excedit en la programació quasi en exclusiva d’òperes del país llatí en detriment del repertori centreeuropeu. Res de Wagner en anys. No hem tingut ni òpera ni drama wagnerià en un esdeveniment tan assenyalat com el centenari del naixement de dues de les sopranos wagnerianes millors del segle XX com podem comprovar en les seues discografies o llegint crítiques i ressenyes de les cantants que, casualment, són ambdues sueques. Unes autèntiques valquíries escandinaves que van contribuir al mític Neu-Bayreuth en època de Wieland i Wolfgang Wagner.
WAGNER – Tristan und Isolde: Prelude & Liebestod (Furtwängler/Flagstad)
El 1951, la Varnay va ser contractada en la reobertura del Festival wagnerià on va cantar durant disset temporades en papers com ara Brünnhilde, Isolda, Senta, Ortrud, Sieglinde, la Tercera Norna i Kundry. Va ser la soprano per excel.lencia de Bayreuth. Wieland Wagner, director artístic fins a la seua mort en 1966, s’estimava escenaris quasi buits que vestia de color. Deia: Per a què hi vaig a posar un arbre si ja tinc a la Varnay? També va cantar en el Met de Nova York i altres teatres i va interpretar papes no wagnerians.
Birgit Nilsson està considerada la successora de la mítica cantant noruega Kirsten Flagstad i va ser la màxima soprano wagneriana de postguerra per les seues interpretacions de Brunilda en el cicle de L’anell del nibelung i altres personatges d’òperes de Wagner com ara Isolda en Tristany i Isolda. En 1959 es va iniciar la seua relació amb el prestigiós festival de Bayreuth en el paper d’Elsa en Lohengrin, i a partir d’aquest moment, va participar regularment fins 1970.Va aconseguir gran èxit en el Met, el Colón de Buenos Aires, etc. Fora del repertori wagnerià va gravar registres de referència, especialment en obres de Richard Strauss – Salomé, Elektra – amb Georg Solti.
Molt més es podria dir d’estes glòries wagnerianes nascudes fa un segle aquest any; ja ho farem en un altre moment. Comente ara les meues impressions sobre el Concert wagnerià. En primer lloc, dir que va ser un èxit total de públic ja que feia temps que s’havien exhaurit les entrades. Jo vaig comprar la meua feia mesos perquè volia adquirir una de la zona amb millor acústica i visió. L’arquitecte Calatrava, malgrat els milions que va cobrar, va fer un pèssim treball especialment a l’Auditori Superior, que era la sala on tindria lloc l’esdeveniment. Aquest senyor es movia més en tota la Ciutat de les Arts i les Ciències per criteris estètics que funcionals. Un desastre molt bell, sens dubte. L’acústica és de mala a horrible per tot arreu. Hi va haver sort a la Sala Principal ja que un cop eliminades els centenars de localitats cegues i fer-se un arranjament addicional, es va poder millor el so de manera acceptable; això sí, la sala va quedar amb tan sols 1400 localitats tot i que el lloc donava per a 2000 o més. Una pena.
No obstant això, a l’Auditori no es va poder millorar l’acústica, que empitjora a mesura que s’allunya un de l’escenari. És tan dolenta que mai hi vaig llevat que es tracte d’una cosa a la que no em puga resistir, com Wagner. La millor és la zona de davant, la més cara i propera a l’escenari excepte les primeres files ja que des d’elles no es pot veure què passa a l’escenari de manera parcial o completa. Jo tenia la localitat a la fila 12. Bon lloc.
Der Ring Des Nibelungen: Die Walküre Act I/II [Boulez/Chéreau] – English Subs
A la primera part es va interpretar l’obertura de Tannhäuser i el preludi i Liebestod de Tristany cantat per la soprano finlandesa Camilla Nylund. Em va agradar i em va emocionar tot i que el director va tapar la cantant en diverses ocasions. La primera peça va sonar molt bé; però, la música de Tristany no em va convèncer plenament, no passant de la seva execució de bona però sense arribar a ser excel·lent. El director hongarès Henrik Nánási no té experiència en Wagner i això es nota sobretot si l’orquestra ha estat tocant òpera italiana gairebé en exclusiva durant anys, quedant molt lluny del memorable Ring que dirigira Zubin Mehta fa uns anys i que es pot adquirir a blu-ray a preus desorbitats. L’elecció d’aquest director va ser desafortunada.
La segona part va estar dedicada a uns dels meus moments favorits de tota l’obra wagneriana, l’acte primer de Walküre. Encara que l’acústica no ajudava, els welsung, Camilla Nylund, soprano, i Simon O’Neill, tenor, van fer una bona feina però millorable. Dubte que al final de la sala les seues veus arribaren de manera suficientment audible. Jo els sentia com si estigueren més lluny d’on eren. A la Sala Iturbi del Palau de la Música segur que la seua projecció vocal hagués estat més potent. La casualitat em va donar una sorpresa. En principi havia de cantar el baix nord-americà Eric Halfvarson, sens dubte un excel·lent Hunding, però va ser substituït per malaltia per un dels meus fetitxes, el colossal Matti Salminen, el meu cantant favorit en aquesta corda en el repertori wagnerià. Llàstima que el seu paper fos tan breu perquè el va brodar i va imposar la seua enorme veuassa tot i la pèssima acústica i de la seua edat. Tot un luxe i el campió de la vetllada a la meua manera de veure.
Final Acte I Walküre [Boulez/Chéreau]
Camilla Nylund va debutar al Festival de Bayreuth com Elisabeth a Tannhäuser en 2011, paper que va interpretar en successives edicions fins al 2014. El 2017 va tornar com Sieglinde a La valquíria, sota la direcció de Marek Janowski.
El tenor neozelandès Simon O’Neill, va debutar al Festival de Bayreuth el 2010, substituint a Jonas Kaufmann en una de les funcions de Lohengrin, dirigit per Andris Nelsons. A l’any següent va ocupar-se del paper de Parsifal en l’òpera homònima, dirigit per Daniele Gatti. En altres teatres ha cantat el paper de Siegmund de la Walküre.
El veterà baix finlandès és un dels millors baixos del món, Matti Salminen posseeix un registre de baix profund similar als seus antecessors Gottlob Frick i Martti Talvela i ha actuat en els teatres d’òpera més importants. Ha cantat la totalitat dels papers per a baix del repertori wagnerià, un bon nombre d’ells al Festival de Bayreuth, on va debutar el 1976 a L’Anell del Nibelung dirigit per Pierre Boulez en la producció del Centenari de l’obra, de Patrice Chéreau, interpretant a Fasolt, Fafner i Hunding. En Parsifal va encarnar a Titurel en les deu temporades en què es va representar l’obra entre 1976 i 1987. No obstant això, no va aconseguir encarnar al Festival a l’altre baix d’aquest treball, el paper de Gurnemanz, a causa del monopoli que va ostentar un altre destacat baix, Hans Sotin, que el va cantar ininterrompudament entre 1976 i 1999. Va ser també Daland a L’holandès errant dirigit per Peter Schneider i Woldemar Nelsson; (1978-1985), el Rei Marke de Tristany i Isolda (1981-1983 i 1986-1987), de la mà de Daniel Barenboim; Pogner en Els mestres cantaires de Nuremberg amb Horst Stein (1983) i el Landgrave Hermann en Tannhäuser amb Giuseppe Sinopoli (1985).
En primer plànol, el Palau de les Arts en la Ciutat de les Arts i les Ciències de València
L’Orquestra de la Comunitat Valenciana va complir de manera discreta però la vaig trobar per sota d’anys anteriors quan era considerada la millor del Espanya. La mala gestió, el malbaratament de l’etapa anterior i el fet que des del Ministerio de Cultura tan sols vagen a parar a les Arts uns 400.000 € mentre que el Liceu en rep 6,5 i el Real, 9,5 i les retirades de Maazel i Mehta, han fet que els millors músics no hagen acceptat una baixada dels seus honoraris i se n’hagen anat al no veure tampoc un futur professional a la seua alçada. Personalment, prefereixo l’Orquestra de València, que Yaron Traub va millorar notablement abans de marxar, que a l’operística. Pel que veiem, els diners fa miracles.
Els sobretítols estaven en castellà exclusivament, com en els millors temps del PP. Per això em vaig queixar davant les autoritats pertinents exigint l’ús del català-valencià i anunciant que no hi tornaré si no ho fan. Com valencià m’agradaria poder viure en la meua llengua a la meua terra. Tinc dret, ja que pague els meus impostos ací i no a la Meseta. Com diu la dita valenciana: “Forasters vindran que de ta casa et trauran”.
Regí
EL CAVALLER DEL CIGNE ciutadà valencià de nació catalana //*// 