El riu de la vida i l’amor.
La nit era fosca i eterna. Ja estava fart de tot. No podia suportar tanta soledat i tristesa. Se sentia tot sol al món i sense més futur que seguir engolint merda. Va donar un colp a la taula i va dir: “Prou!”. Va anar decidit a la farmaciola i en va traure totes les pastilles que hi havia. Va començar a empassar-se-les amb whisky que bevia directament de l’ampolla. Sentia nàusees però no va vomitar. Li semblava que el món girava al seu voltant i que el seu cap era el centre de l’univers. Així va estar no sabia quant de temps fins que els ulls se li van obrir com plats. Tenia les pupil·les dilatades com les d’un gat i, de sobte, es va fer de dia.
La porta es va obrir i van entrar dues bellíssimes joves. Les seues cares i siluetes li feien pensar que les coneixia d’alguna cosa. Així era. Salomé i Lolita, dos dels seus personatges favorits procedents del món de l’art: novel·la, cinema, teatre, òpera… Una tercera figura femenina va voler entrar a la cambra, però elles no li ho van permetre. Es tractava de la perversa i criminal Lulú, la esgarriacries que tot ho feia malbé, que es plau a posar entrebancs, a importunar, a desfer els projectes, etc.
Les noies, més que caminar, flotaven, levitaven com si estigueren volant. Dels seus contorns s’expandia una claredat daurada que les feia semblar deesses propícies per a l’amor. Eren bellíssimes, no hi havia a tot el món dues noies tan boniques com elles. Feien olor de sàndal perfumat amb essències aromàtiques. No hi havia res al món que fes una olor tan bona com elles. Els seus bells vestits deixaven entreveure la perfecció dels seus cossos. No hi havia en el món res tan perfecte com les seues anatomies juvenils que incitaven a la passió. Totalment absort davant tal visió va encetar una altra ampolla i es va posar a beure mentre les observava mut sense perdre detall.
– Oh, home, deixa de patir. Nosaltres t’ajudarem. Totes les religions han mentit. No cal patir per merèixer el cel, el nirvana o el paradís. És justament a l’inrevés. Fes com nosaltres. Trau-te tota la roba ja que no és més que una presó que t’allunya de la plenitud de la vida en la natura primigènia. La cremarem per destruir els seus influxos perversos i ens submergirem en l’aigua purificadora de l’immens riu que ens portarà al paradís terrenal que t’està esperant perquè la teua hora ja ha arribat.
I així ho van fer. Es van submergir en un rierol de color turquesa que els conduiria al corrent fluvial que travessava l’estreta línia entre la vida i la mort. Sota l’aigua van gaudir tots tres dels seus cossos en sagrada comunió fins que l’home va emergir, net i pur, disposat a creuar les aigües cap a l’altra riba. Allà va descobrir que el cel no està ni damunt ni davall del món, sinó en el centre dels cors dels éssers humans que així ho han intuït perquè no hi ha res superior a l’home. L’únic déu que existeix és l’amor, que ens eleva per sobre de la misèria i el dolor d’un món que anhela la redempció. Va fer un orifici a la riba i la va fecundar com si estigués fent l’amor amb les joves que el van ajudar a comprendre el sentit de la vida. La compassió que va sentir Lulú pel dolor de l’home la va redimir de les seues males accions anteriors. A la llunyania l’home va gaudir en veure ballar a les tres xiques fent un rogle mentre l’arc de Sant Martí les beneïa relluint esplendorós sobre els seus sagrats cossos despullats integrats en una natura on no hi havia ni fam, ni guerra, ni dolor. El ser humà esdevingut déu de sí mateix pel miracle de l’amor.
Regí
EL CAVALLER DEL CIGNE ciutadà valencià de nació catalana //*// 