Cambrera sexy.
He arribat amb temps de sobres al teatre per veure una obra de Lorca. Tenia l’estómac buit. No vaig poder menjar després d’una nit en blanc. Així que vaig demanar un cafè amb llet. Els ulls se’m van anar darrere de la jove cambrera que me’l va servir. Vaig fer una ullada pel local i tot el personal era molt jove i femení a excepció d’un xic en qui no vaig reparar. Desobeint la meua doctora em vaig decidir a prendre gintònics, primer amb alguna oliva i després sense. Em vaig posar no només a mirar sinó a pensar. Les dones de la meua edat em semblen velles. No m’atrauen sexualment i no ho farien encara que es despullaren davant meu i tractaren de fer algun moviment sexy que segur em semblaria grotesc.
A mi m’atrauen cada vegada més les jovenetes, com a Don Giovanni, la giovin principiante. Potser ja siga un vell verd, però és així. En la seua cançó Aute deia que canviava no una de 40 per dos de 20, sinó una de 30 per dos de 15, el que ens porta al mite de Lolita tant en la novel·la de Nabokov i les pel.lis de Kubrick i la que va protagonitzar Jeremy Irons de manera magistral i sense la censura de l’anterior. De moment no he baixat tant el llistó, que pot variar entre els 18 i els 40 més o menys. Tot un filòsof com Schopenhauer teoritzava sobre aquest assumpte en algun llibre en què parlava de l’amor, les dones i similars. Per a aquest senyor es tractava d’una mera transferència de gens. No importa l’edat de l’home, però la dona quan més jove siga, millor. Més fills. La resta és pura literatura.
Tot d’una, la cambrera es va ajupir per netejar la taula que estava davant meu. La meua ment va començar a actuar. Me la podia imaginar amb la camisa descordada mostrant els seus bonics pits fins els mugrons. L’ajustat pantaló ja no hi era sinó unes natges fermes que deixaven entreveure el seu sexe. Ja no podia més. Em vaig alçar i vaig anar fins a ella per tocar-li amb els dits els seus pits ferms mentre deixava que el meu membre es llisqués per darrere. L’encanteri es va trencar quan la xica se’m va acostar i em va dir:
– Cavaller, vol alguna cosa més?
Tan sols vaig poder dir:
– Posa-me’n un altre, per favor.
La vaig seguir mentre anava a la barra. Em va semblar que movia el seu culet de manera provocativa, res a veure amb les àvies i les seues crosses.
Abans d’anar al teatre vaig entrar en el lavabo. Em vaig mirar a l’espill. Eixe no era jo, sinó un vell, entre calb i canós, d’ulls tristos i barba sense cuidar com la d’un captaire.
Regí
Reblogged this on Un rincón literario and commented:
Os comparto el relato de un amigo gloguero. Al igual que me sucede a mi, tiene la enfermedad de la música y, para colmo, el parásito de la escritura.
A dónde iremos a parar.
Espero que os guste.
Muchas gracias, hombre. La verdad es que me gustan todas las artes: música, literatura, teatro, cine, artes plásticas…Ahora mismo tengo de fondo una ópera de Rameau, “Les paladins” dirigida por W. Christie.
Salut.