Eisenstein és un nom vinculat al meu passat i al de mon pare, que té ara 90 anys. Durant la República i la Revolució va veure els films d’aquest soviètic en cinemes nacionalitzats o col·lectivitzats. Era un xiquet aleshores. Passats els anys, em contà els seus records d’aquest període.
En 1977 jo era un jove àvid de saber coses i ja tenia un gran interés per la política i la cultura. Era època d’associacions de veïns actives, de cine-fòrums, de sales d’art i assaig, etc. Ja no recorde qui va organitzar un cicle anomenat Revolució i revolucions que recordava el programa La clave de Balbín. Durava 10 setmanes i per un preu mòdic et donaven un dossier de la pel·lícula, el moderador la presentava i finalment hi havia un debat sobre el film que s’havia projectat.
Recorde que el primer dia va dedicar-se a Padre padrone, dels germans Taviani; més endavant gaudírem d’una col·lectiva alemanya coordinada per R. W. Fassbinder que tractava de diferents aspectes com ara l’assassinat d’Estat de la Fracció de l’Exèrcit Roig, la censura en els mitjans de comunicació i l’ensenyament, nazis en els aparells de l’Estat, colonització americana, etc.; sense oblidar-se d’Alain Resnais, Costa-Gavras… i Eisenstein, de qui vaig veure les seues pel·lícules més representatives. Tant m’impactà el seu treball que quan arribaren els primers DVDs d’importació vaig comprar-me tots els que poguí amb subtítols en anglés. Eren cars. Més tard isqueren al mercat amb subtítols en castellà i a bon preu.
Stalin no ha estat mai sant de la meua devoció. A banda de ser un brutal dictador li va fer la guitza a grans artistes de la talla de Xostakóvitx o el mateix Eisenstein, que en Octubre hagué d’esborrar la imatge de Trotski i no li deixaren acabar la trilogia sobre Ivan el Terrible perquè el Tsar Roig es va sentir identificat amb ell, un autòcrata dèspota i sanguinari, tot un psicòpata.
Serguei o Serguei Mikhàilovitx Eisenstein; Riga, Letònia, 1898 – Moscou, 1948) Director, muntador i teòric cinematogràfic soviètic. Fill de pare jueu i mare eslava, va estudiar arquitectura i belles arts abans d’enrolar-se en les milícies populars que van participar en la Revolució d’Octubre.
En l’Exèrcit Roig va entrar en contacte amb el teatre a treballant com a responsable de decorats i com a director i intèrpret de petits espectacles per a la tropa. La seua experiència com a director d’escena del Teatre Obrer (1920) el va impulsar a estudiar direcció teatral a l’escola estatal, on va desenvolupar una personal concepció de l’art dramàtic basada en la juxtaposició d’imatges de fort contingut emocional.
Imatge de La vaga.
El seu primer contacte amb el cinema va ser el rodatge d’un petit curtmetratge inclòs en el muntatge de l’obra teatral El savi que portava per títol El diari de Glomov. Va començar a interessar-se activament pel nou mitjà artístic i va rodar el llargmetratge La vaga (1924), amb una famosa seqüència en que va utilitzar la imatge de bestiar sacrificat a l’escorxador intercalada amb una altra de treballadors afusellats per soldats tsaristes.
Allunyat ja del Teatre Obrer, va rebre l’encàrrec de rodar una pel·lícula commemorativa de la Revolució de 1905 que es convertiria en la seua obra més cèlebre: El cuirassat Potemkin (1925). Considerada un dels majors èxits del cinema mut, l’escena de l’amotinament al vaixell i la vertiginosa escena d’acció de l’escalinata constitueixen fites decisives en la configuració del llenguatge cinematogràfic. Immers en la redacció dels seus primers assajos sobre el muntatge d’atracció, va realitzar la genial Octubre (1927), reconstrucció dels decisius esdeveniments de 1917, basada en l’obra del periodista nord-americà John Reed Els deu dies que van commoure al món.
Fotograma de El cuirassat Potemkin.
Va començar llavors a tenir seriosos problemes amb la censura soviètica, que el van portar a signar un contracte amb la Paramount i traslladar-se a Estats Units. No obstant això, no va aconseguir el permís de residència ni posar en marxa cap projecte. Va marxar llavors a Mèxic, on va rodar l’incomplet Que visca Mèxic!, film en el qual va assajar diferents muntatges aproximatius. La Metro va adquirir en una subhasta part dels negatius, que després va utilitzar en Visca Villa!, mentre una altra part va passar al productor Sol Lesser, que va amb ells va realitzar Tempesta sobre Mèxic. Una amiga del propi Eisenstein, Mary Seaton, va utilitzar una altra part en la pel·lícula Temps al sol, d’influència decisiva en el posterior desenvolupament del cinema mexicà.
Després de la seua poc reeixida experiència com a cineasta a l’exili, va decidir tornar a la Unió Soviètica. De nou va ensopegar amb grans dificultats per desenvolupar la seua feina; el rodatge de El prat de Bezhin, basat en un conte d’Ivan Turguénev, va ser interromput per la censura. Es va dedicar llavors a la redacció de brillants textos teòrics, mentre refermaven els atacs polítics contra la seua obra i la seua persona; atacs que no van impedir que rodés Alexander Nevski (1938), la seua primera pel·lícula sonora (amb música de Serguei Prokófiev), amb la qual va guanyar el Premi Stalin.
Imatge de Ivan el Terrible.
Amb Ivan el Terrible (1943) va iniciar un ambiciós projecte biogràfic al voltant de la figura del tsar Ivan IV de Rússia. L‘estructura original es componia de tres parts; l’obra va ser interpretada per la burocràcia soviètica com una denúncia al culte a la personalitat de Stalin. La segona part del projecte, La conjura dels Boiards, va estar prohibida fins a la mort del dictador el 1953, cinc anys després de la mort del propi director cinematogràfic i la tercera, a excepció d’un breu fragment, no va rodar-se.
Sergei Eisenstein va destacar com extraordinari teòric amb obres com ara Teoria i tècnica cinematogràfica, La forma en el cinema, Reflexions d’un cineasta i La realització cinematogràfica, a més de molts articles i assaigs.
EL CAVALLER DEL CIGNE ciutadà valencià de nació catalana //*// 