El país dels perfums i les flors
Una flor de gesmil
blanca i olorosa
em transporta a un altre món.
Tanque els ulls i ja estic en mon cavall
vestit de blanc amb la bandera,
quatre pals vermells en un fons auri,
groc de llima i roig de rosella.
Al coll porte la divisa morada
de l’estimada, que olora a gesmil.
Recorreré tot el país, tots els perfums,
la flor de la llimera i del taronger,
violeta d’espígol silvestre
i mil colors de margarides.
Així és el meu país,
el de les quatre barres,
el del «bon dia» i «bona nit».
I si de cas, pudors repugnants
volgueren entrar per ponent
per arrabassar-nos la llengua,
per furtar-nos la llibertat
per convertir-nos en fem,
i marcir-nos les oloroses flors
milers com jo, espasa enlaire,
sabrem què fer i ho farem.
Danae. G. Klimt. 1908.
La flor i el verí
Femella assassina,
bruixa traïdora amagada en falsa bellesa,
m’has donat la flor perfumada
esperant que me l’acostés als llavis
per morir enverinat.
Ho sospitava,
però la turgència dels teus pits,
la teua sinuosa figura
m’han pertorbat la prudència
i els sentits.
Tu guanyes, dona criminal.
Moriré contemplant el teu cos nu de donzella
mentre bec a poc a poc el verí
que en forma de poderós licor,
porta la flor.
Mai no podria tenir millor mort.
Ofèlia. John Everett Millais. 1852.
Ofèlia
Per què ho has fet, nina dels meus ulls?
El teu bell cos flota en l’estany cobert d’oloroses flors.
Sembles dormida, però el teu pit resta immòbil
i sobre ell voleien mil pardalets d’alegres cants i colors
com si volgueren tornar-te a la vida a canvi del seu alé.
Amb tu, se’n va la resposta a la lúgubre pregunta, amor meu.
És millor no haver nascut o morir aviat, sense dolor ni pena.
Si ja no et tindré més, no vull cap altra cosa,
Si ja no tocaré la teua sagrada pell, què podré tocar?
Si no veuré els teus riallers ulls, què m’importen el jardins de Babilònia?
Si ja no sentiré ta melodiosa veu, els cants més esplendorosos seran muts per a mi.
Si no tornaré a besar-te i a fondre el meu cos amb el teu, per a què viure?
Ara les aigües es tinyen de roig
mitjançant una daga de cavaller,
i Ofèlia per fi té companyia,
el jove la va agafar de la mà
tant fort, que ningú no podrà separar-los.
Tot és tan trist… o potser alegre
que els pardalets no saben si plorar o riure;
baix, els peixos de colors estan de dol
i la negror s’escampa per tot l’estany.
Regí
John William Waterhouse. Tristany i Isolda compartint la poció. 1916.
Aquest quadre, que il·lustra un dels episodis de la història de Tristany i Isolda, el va pintar el britànic John William Waterhouse, un pintor relacionat amb els Prerafaelites. Segons aquesta llegenda d’origen cèltic, l’ancià rei Marc de Cornualla s’havia quedat vidu sense descendència. El seu nebot Tristany és l’encarregat d’escortar fins Cornualla a qui serà la nova esposa del rei, la princesa Isolda d’Irlanda. Durant la travessia en vaixell, els dos joves beuen un filtre màgic que els fa enamorar-se l’un de l’altre. Isolda compleix el seu deure i es casa amb el rei Marc, però no pot evitar el contacte carnal amb Tristany. El rei acaba sorprenent la parella i envia a Tristany a l’exili, on serà greument ferit per una llança enverinada. Isolda hi acudeix en la seua ajuda per intentar curar-lo, però arriba tard i es troba Tristany sense vida. Desesperada, mor d’amor al costat del cadàver del seu estimat.
Wagner s’inspirà en aquesta llegenda per composar els seu drama musical Tristany i Isolda. El llibret és de la seua autoria i presenta canvis respecte del textos medievals originals.
Tristany i Isolda bevent el filtre d’amor/mort.
-Desgraciats! Atureu-vos, torneu cap enrere si podeu encara! Però no, el camí no té tornada. Ja la força de l’amor us arrossega i no tindreu mai gaudi sense dolor. És el vi d’herbes que us embriaga, és el beuratge d’amor que la vostra mare, Isolda, m’havia confiat. Només el rei Marc l’havia de beure amb vós; però l’Enemic s’ha burlat dels tres i vosaltres heu apurat la copa. Amic Tristany, Isolda amiga, en càstig de la mala custòdia que he fet, us abandonde el meu cos i ma vida; ja que per culpa meua, a la Copa maleïda heu begut l’amor i la mort!
Els enamorats es van abraçar; el seus bells cossos palpitaven de desig i de vida. Tristany va dir:
-Vinga, doncs, la mort!
I en morir el dia, sobre la nau que avançava més ràpida que mai cap a la terra del rei Marc, units per sempre, es van abandonar a l’amor.
(Fragment de “Tristany i Isolda” de Joseph Bédiér que he traduït al català-valencià).
Liebestod. Wagner. Barenboim. Waltraud Meier. (Mort d’amor. Final de Tristany i Isolda).
ISOLDA
Mild und leise
wie er lächelt,
wie das Auge
hold er öffnet, –
seht ihr’s, Freunde?
Seht ihr’s nicht?
Immer lichter
wie er leuchtet,
Stern-umstrahlt
hoch sich hebt?
Seht ihr’s nicht?
Wie das Herz ihm
mutig, schwillt,
voll und hehr
in Busen ihm quillt.
Wie den Lippen,
wonnig mild,
süßer Atem sanft entweht:
Freunde! Seht!
Fühlt und seht ihr’s nicht?
Höre ich nur
diese Weise,
die so wunder voll und leise.
Wonne klagend,
alles sagend,
mild versöhnend
aus ihm tönend,
in mich dringet, auf sich schwinget,
hold erhallend, um mich klinget?
Heller schallend, mich umwallend,
sind es Wellen sanfter Lüfte?
Sind es Wogen wonniger Düfte?
Wie sie schwellen, mich umrauschen,
soll ich atmen,
soll ich lauschen?
Soll ich schlürfen, untertauchen?
Süß in Düften mich verhauchen?
In dem wogenden Schwall
in dem tönendem Schall,
in des Weltatems
wehendem All –
ertrinken,
versinken,
unbewußt –
höchste Lust!
(Isolde sinkt, wie verklärt, in
Brangänes Armen sanft auf Tristans
Leiche. Große Rührung und
Entrücktheit unter den Umstehenden.
Marke segnet die Leichen.)
Isolda
Com de dolç i suau
somriu,
els seus ulls
s’entreobrin amb tendresa…
Mireu amics!
No ho veieu?…
Com resplendeix
amb llum creixent!
Com s’alça
envoltat d’estrelles.
No ho veieu?
Com s’inflama el seu cor
animós!
Augustos sospirs
unflen el seu pit.
I dels seus llavis
delitosos i suaus
flueix un hàlit dolç i pur.
Amics, mireu!
No ho percebeu? No ho veieu?
Tan sols jo sent
aquesta veu
plena de meravellosa suavitat,
que qual deliciós lament
tot ho revela
en el seu consol tendre?
És qual melodia,
que en partir d’ell, em penetra
ressonant en mi els seus ecos deliciosos.
Aquesta clara ressonància que em circumda
és l’ondulació de toves brises?
són ones d’aromes embriagadors?
Com es dilaten i m’envolten!
He aspirar-les?
He de percebre-les?
He beure o submergir-me?
O fondre’m en les seues dolces fragàncies?
En el fluctuant torrent,
en la ressonància harmoniosa,
en l’infinit hàlit
de l’ànima universal,
en el gran Tot…
perdre’s, submergir-se…
sense consciència…
Suprem delit!
(Isolda, transfigurada, cau suaument
en els braços de Brangània i després
sobre el cadàver de Tristany. Estupor i
gran emoció general. Marc beneeix
els cossos.)
Autor= Wagner Traductor= Regí.
EL CAVALLER DEL CIGNE ciutadà valencià de nació catalana //*// 