Els darrers dies de la Catalunya republicana (fragments seleccionats i textos complementaris).

Refugiats republicans camí de França. Evacuació de dones i infants al Pertús, 1939.

---

Aquesta obra és la narració verídica d’uns dies dramàtics viscuts per mi [A. Rovira i Virgili, juliol del 1939] quan entrà en la fase culminant l’ofensiva final de Franco contra Catalunya. Narració de l’angoixa, la desfeta i l’èxode dels catalans, que han estat les principals víctimes de la guerra encesa a Espanya per l’alçament militar de l’any 1936.

Ara que Catalunya ha caigut, trencada, esclafada, vençuda per la força; ara que volen esborrar el seu nom de la geografia, el seu idioma de la literatura, el seu amor dels cors; ara que Catalunya sembla que es desfaci i desaparegui en el clot negre de la persecució i de l’odi; ara que centenars de milers de catalans han de sortir de la pàtria envaïda pels vells enemics i per enemics nous; ara que és una hora de dolor i d’amargor, el meu pensament nacional s’afirma amb més vigoria. Enmig del present desolat i tràgic, poso la meva esperança en els dies que vindran, en el dret que triomfarà, en les llibertats que es restabliran, en la llengua que persistirà. No em descoratjo, no renuncio, no deserto. I somnio en la més gran Catalunya, la més gran pel territori, la més gran per la llibertat, la més gran per la civilització. De la màxima dissort, sortirà el definitiu redreçament de la nostra història, si els catalans sabem aprofitar les duríssimes lliçons que hem rebut.

Treballar en tot allò que jo pugui, perquè ressorgeixi –més sòlida, més pròspera i més noble encara que abans– la pàtria caiguda. Aquest és, mentre el tren en marxa m’allunya de Perpinyà, el meu jurament de català nacional. Que tots els catalans exiliats facin i compleixin el mateix jurament i vindrà el dia que podrem alçar damunt la recobrada terra de Catalunya les nostres veus, la nostra bandera i el nostre ideal.

A finals de setembre vaig veure al teatre Micalet de València l’obra que ens ocupa; millor dit, una selecció de la mateixa interpretada de manera convincent per un actor amb acompanyament de violoncel. Semblava el mateix Rovira. En acabant vaig parlar amb ell i vaig sentir la necessitat de llegir el text complet i conèixer alguna cosa sobre el seu autor.

L’actor Jordi Hervàs encarna Antoni Rovira i Virgili. En primera persona narra el seu viatge sense retorn amb la seva família i diverses personalitats polítiques i culturals fins a França. L’espectacle és un diàleg entre el personatge  i un violoncel·lista que s’expressa amb el seu instrument per posar so als efectes ambientals com la pluja, el soroll d’un cotxe en marxa, i també per acompanyar el text amb melodies de cançons molt simbòliques de Catalunya. Un muntatge contra l’oblit que connecta multitud de temes dels anys 30 amb l’actualitat com són les relacions entre Catalunya i Espanya, els èxodes per Europa i la por a la pèrdua de la pròpia identitat.

Antoni Rovira i Virgili

---

Nascut el 1882 a Tarragona, Antoni Rovira i Virgili s’instal·là a Barcelona el 1900 per a estudiar-hi Dret, carrera que només acabaria quinze anys més tard. Es casà després amb Maria Comas, amb qui marxà a viure al barri barceloní d’Horta el 1916. Va tenir dos fills: la Teresa i l’Antoni. Fou soterrat al cementiri del Pertús.

Per motiu de la seva carrera política hagué de fugir un cop completada l’ocupació franquista de Catalunya. S’exilià primer a Montpeller i més endavant a Perpinyà. Narrà l’exili a França des d’una perspectiva personal a Els darrers dies de la Catalunya republicana. Memòries de l’èxode català narra els fets l’exili català en els dies de l’ocupació franquista de Catalunya. Escrit el 1939, es publicà per primer cop a Buenos Aires el 1940 amb la revista Catalunya.  S’han produït diverses reedicions. La darrera la dugueren a terme el 2014 A Contra Vent i Xarxa de Mots gràcies a una campanya de micromecenatge. L’editor Quim Torra defineix l’obra com «un assaig a mig camí d’un dietari i d’un reportatge periodístic». Entre el document i l’obra literària, Els darrers dies de la Catalunya republicana és el testimoni dels quinze dies (22 de gener – 5 de febrer de 1939) que Antoni Rovira i Virgili i un grup de polítics i intel·lectuals van viure entre Barcelona i Perpinyà en l’episodi més dramàtic de la Catalunya contemporània.

Va militar en el nacionalisme català passant per diversos partits fins acabar en Esquerra Republicana de Catalunya i va ocupar diferents càrrecs públics. A més de polític va ser periodista, lingüista i escriptor. En l’actualitat, una de les universitats catalanes porta el seu nom.

Aquesta matinada, en el neguit de l’insomni, no he pensat en altra cosa sinó en la guerra. Tinc la visió claríssima del gran perill imminent: la setmana entrant, l’exèrcit franquista serà a Barcelona. Allò que temps ha pressentia, ja ve, s’acosta, és molt a prop. Hi ha els dies comptats… S’ha fet l’esforç que calia? Si s’ha fet, no ha tingut eficàcia o no n’ha tingut prou.

Refaig mentalment les etapes de l’ofensiva franquista contra Catalunya. El curs de les operacions confirma del tot la impressió pessimista. Tot el coratge de la gent nostra no pot variar l’aspecte de la batalla, en la qual l’enemic té, no sols una enorme superioritat de material, ans encara la superioritat numèrica de les tropes. La de material, però, és molt més accentuada. Contra un avió republicà, tres avions feixistes: contra una metralladora, cinc; contra un canó, deu.

Els franquistes i sobretot els italians, anaren introduint pel forat masses d’homes i material i emprengueren una altra etapa de l’ofensiva. Havent entrat l’enemic fins més enllà de la zona fortificada pels republicans, els seus avions, canons i tancs fan la principal feina, que no pot ésser impedida ni contrarestada.

La batalla és perduda. Els franquistes entraran a Barcelona! Només queden tres o quatre o cinc dies a la Barcelona catalana i republicana.

Quan, avui fa vuit dies, jo, tarragoní, vaig saber que els invasors havien ocupat Tarragona, vaig sentir una aguda punyida al cor, com si hi hagués penetrat la punta d’un glavi. Vaig veure amb la imaginació, com si els tingués al davant, els carrers de la ciutat, aquells carrers de la meva infància i de la meva joventut, ara plens de franquistes i d’italians, orgullosos d’haver conquerit, sense disparar un sol tret, la romana Tàrraco. Vaig veure, vora la platja tarragonina, el xalet dels meus estius, on he escrit una bona part dels meus articles i llibres.

És d’una altra mena la punyida que sento al cor –més profunda, més dolorosa, més perllongada– davant la certitud que un dia d’aquests Barcelona serà ocupada al seu torn. Ja no és el tarragoní, és el català, el català nacional, qui sent el punyent dolor.

Políticament, el cas actual de Catalunya és pitjor que els casos dels anys 1640 i 1714. Ara, gent d’altres terres ens ataca des de fora, i gent d’altres terres ens mana des de dins. En aquesta lluita, els catalans estem entre dos focs.

De sobte una idea m’assalta en forma d’interrupció al monòleg mental. «I si la meva vida acabés d’ací a pocs dies amb un afusellament?» Morir executat és una cosa que, si algun cop l’havia pensada com una eventualitat vaga, mai no l’havia sentida com un perill. Per què em surt de dintre aquesta veu? Analitzo, amb més curiositat que alarma, la idea que m’ha assaltat. És la reminiscència d’un somni? És un crit sortit del subconscient? Comprovo que no és deguda a la reflexió ni a l’associació d’idees. Si jo fos supersticiós, em pensaria que es tracta d’un pressentiment.

A desgrat de les falles que hom pugui assenyalar, trobo admirable el capteniment de Barcelona durant la guerra. Barcelona ha resistit gairebé més enllà de les forces humanes. Ha aguantat dos anys seguits els reiterats bombardeigs, les alarmes contínues, les incomoditats creixents, la constant insuficiència i la freqüent paralització dels mitjans de locomoció i transport, l’escassetat extrema dels queviures. Ha treballat, ha mantingut la vida quotidiana, ha donat un gros percentatge de combatents als exèrcits de Catalunya i de la República. Ha acollit amb dolor, però amb enteresa, tota la pluja d’adversitats de la lluita. S’ha empobrit, s’ha amagrit, s’ha decandit. Ha ajudat més que no ha estat ajudada. I com a paga, ha rebut més recriminacions que lloances. Per a altres ciutats, corones heroiques, per a Barcelona, càrregues i insults.

Aquest migdia han vingut a casa uns parents i uns amics. Tots, en entrar, diuen el mateix, amb un to de reny ensems greu i afectuós:

–Encara sou ací? Què penseu fer?

Jo els contesto:

–Hi ha prou temps per fer el que calgui.

Un dels parents em pregunta:

–És que encara tens confiances?

–No en tinc cap –és la meva resposta.

I el diàleg segueix, vivíssim, nerviós:

–Si no tens cap confiança, no pensaràs pas esperar ací els franquistes?

–Penso que me n’hauré d’anar.

–Quan?

–Molt aviat.

–Però quan, fixament?

–No ho sé.

–Em sembla que ja hauries de saber-ho!

L’emoció del meu interlocutor, home impressionable, el fa ésser una mica impertinent.

–Sóc diputat del Parlament de Catalunya –replico– i considero que els diputats, per anar-nos-en, hem de fer-ho en virtut d’un acord previ o d’indicacions oficials.

–És que moltes persones significades, diputats i tot, ja han marxat, o estan a punt de marxar.

–Ja ho sé. Però moltes d’altres són encara a Barcelona i prefereixo marxar dignament amb els darrers.

–Faràs tard!

–No ho crec.

–Doncs ho agafaràs massa just. A última hora serà dificilíssim el sortir de Barcelona. Milers i milers de persones voldran sortir, i no hi haurà prou cotxes, ni prou benzina. Les carreteres s’obstruiran. Es produirà un estat d’anarquia i de pànic.

–Tot això és possible. No t’ho nego. Són eventualitats que no em fan gens de goig. Però quan s’ha acceptat un càrrec públic, s’ha d’acceptar també el risc de moments com aquest.

–No vulguis ésser màrtir.

–No aspiro a ésser-ho.

–Doncs no vulguis fer el valent.

–Ni el valent ni el covard. Aspiro a una cosa més senzilla: ésser digne. I d’això no en rebaixo res.

–Els altres no miren tan prim.

–N’hi ha que no, i n’hi ha que sí.

–I si els diputats no prenen cap acord, ni us ve cap indicació?

–Cas que l’acord o la indicació no vinguin per tot demà, prendré un determini junt amb alguns companys de la meva confiança.

–I la teva muller? I els teus fills?

–Vindran amb mi. Ja ho tenim parlat, i és cosa resolta.

Hi ha un moment de silenci.

–Tens el passaport? –em pregunta el meu parent.

–No –contesto–, però confio tenir-lo. Al capdavall, això és una cosa secundària. Crec que és urgent sortir de Barcelona. No crec que ho sigui encara sortir de Catalunya.

–Aneu de pressa –em diu–, perquè, si no, ja no hi sereu a temps.

El final de la conversa és interromput i abreujat per un bombardeig intensíssim.

En cessar les detonacions, parlo amb diversos companys que resten a l’hotel. Tots coincideixen a dir que no tenim altre remei sinó sortir de Barcelona, i com més aviat millor. La derrota de l’exèrcit de l’Ebre pren el caràcter d’una desfeta i en alguns llocs el d’una desbandada.

Ja no hi ha salvació per a Barcelona. Ja no hi ha salvació per a Catalunya. Ni embenaments ni barratges les podran salvar de la nova caiguda tràgica.

[Després de molts patiments Rovira arriba a Girona i, finalment, creua la frontera francesa.]

Ara que Catalunya ha caigut, trencada, esclafada, vençuda per la força; ara que volen esborrar el seu nom de la geografia, el seu idioma de la literatura, el seu amor dels cors; ara que Catalunya sembla que es desfaci i desaparegui en el clot negre de la persecució i de l’odi; ara que centenars de milers de catalans han de sortir de la pàtria envaïda pels vells enemics i per enemics nous; ara que és una hora de dolor i d’amargor, el meu pensament nacional s’afirma amb més vigoria. Enmig del present desolat i tràgic, poso la meva esperança en els dies que vindran, en el dret que triomfarà, en les llibertats que es restabliran, en la llengua que persistirà. No em descoratjo, no renuncio, no deserto. I somnio en la més gran Catalunya, la més gran pel territori, la més gran per la llibertat, la més gran per la civilització. De la màxima dissort, sortirà el definitiu redreçament de la nostra història, si els catalans sabem aprofitar les duríssimes lliçons que hem rebut.

Treballar en tot allò que jo pugui, perquè ressorgeixi –més sòlida, més pròspera i més noble encara que abans– la pàtria caiguda. Aquest és, mentre el tren en marxa m’allunya de Perpinyà, el meu jurament de català nacional. Que tots els catalans exiliats facin i compleixin el mateix jurament i vindrà el dia que podrem alçar damunt la recobrada terra de Catalunya les nostres veus, la nostra bandera i el nostre ideal.

Text complet en aquest enllaç de Xarxa de mots i Acontravent.

La Catalunya actual fa recordar, en certa mida, la situació en 1648 i la I República Catalana de Pau Claris, la desfeta de 1714 a mans dels Borbons i els seus aliats o la victòria feixista de Franco en 1939. El Parlament català compta amb majoria absoluta independentista, milions de catalans volen la independència i la proclamació de CATALUNYA COM A ESTAT INDEPENDENT EN FORMA DE REPÚBLICA, però el règim del 78, hereu del franquisme, vol impedir-ho mitjançant els seus tribunals i per la força bruta en forma de brutals càrregues dels seus instituts armats sota la direcció i comanament del govern espanyol. El que va ser possible a Escòcia, Quebec i altres països, no és possible ací perquè no tenim una democràcia plena. Franco ho va deixar tot “atado y bien atado” encara que res no és etern i els canvis són inevitables.