No sé qui sóc ni on vaig. Relat per a adults.

ballarina srip

Ballarina d’striptease actuant.

No sé qui sóc ni on vaig
Evoque el pobre desgraciat, borratxo fins la darrera copa
No pot dormir i se’n va on els peus el duguen
Un striptease. Demana whisky, alça el cap i veu una ballarina
La ballarina ja no és jove. Li pengen les mamelles i sembla ella dues bessones en una, però fa el seu treball el millor que pot encara que no aconsegueix que se m’aixeque, la polla clar, que està dormida de no usar-la. Tinc ganes de pixar.
Intente entrar al bany però no puc.  Ho intente una i una altra vegada.
Finalment, la porta cedix. Quan hi entre em trobe amb un regal de la vida.
El cadàver d’un noi suïcida que s’ha tallat en silenci la gola.
Eixe xic podria ser jo, el bufat insomne. No puc aguantar-me més i em pose a pixar en la tapa del vàter.

Avise el cambrer i al poc hi apareixen els polis i una ambulància.
Primer els polis que abans d’entrar-hi peguen amb la porra a qui els ve de gust per la pinta
De vegades pense que m’abelliria ser un d’ells per obrir-li el cap a qui es posés prop de mi.
Obrir bretxes al cap i traure algun ull amb les bales de goma, joguines dels malparits.
Estava tan borratxo que ni m’havia adonat que tenia la titola fora de la bragueta.
Afortunadament algú em fa un senyal. Corria el risc que l’ambulància se m’emportés.
Per fi se’n van. La ballarina se sentia fatal. Ningú no l’havia mirada en tot aquest enrenou.

Tenia mals records dels hospitals, la policia, l’escola, el treball, el servei militar, la puta família del dimoni amb funerals i herències a repartir i tot allò que existira o no.
Déu no existia, però jo l’odiava. Com collons podia permetre tant de dolor al món?
Per què el lladres que més robaven no eren castigats i sempre es quedaven amb el botí? Perquè tot és mentida, que ho havia vist en un somni d’opi ple de divinitat i consciència.
Semblava l’edat mitjana quan els monjos dissoluts acusaven el Papa, els bisbes i tota la tropa de frares de beure vi i fornicar sense descans. Es deien «goliards
Jo m’imaginava el rei Lluís XVI de França, Mª Antonieta, els ministres, soldats, criats, putes…  repartint-se segons l’estatus la part del botí fins que els que sempre bevien aigua contaminada els van guillotinar i algú agarrà el cap del Borbó en l’aire per a gaudi de revolucionaris que, per fi, podien beure eixe vi tan bo.

Ara estava en la porta de l’hospital. Encara no havia passat el camió del fem.
Es sabia pels cadàvers que a la porta esperaren debades atenció mèdica.
Que no tens targeta d’assegurança mèdica ni bancària per a pagar, te’n fots i fora.
Aquesta gent no és que siga pobra, sinó «perdedora» i havien perdut per no esforçar-se. Ni rics ni pobres, solament guanyadors i perdedors, els que no tenen dret a res.
Es Déu qui selecciona els guanyadors: rics en la terra, rics en el cel. La resta, per al dimoni.

Tots els sers humans són iguals… va dir un cínic mentre es masturbava mirant com una carronya menjava del puto fem. Són tan fills de puta que un paio va denunciar un indigent mentre menjava del fem qualsevol cosa caducada… i el millor del tot és que el jutge va condemnar al famolenc per «furt amb violència.» Jo sóc un indesitjable però no el pitjor.

El Cel no existeix, però l’infern sí: sou vosaltres, cabrons.

Un vellet sense recursos dormia en un caixer, és a dir, en un lloc sagrat. Vau destapar-lo i escopir-li en la boca. El molguéreu a puntellons. Li vau abocar benzina a sobre i cadascú li va tirar un llumí. El vell udolava de dolor mentre vosaltres acabàveu de fumar el cigarret. Vosaltres, nazis de merda, netejant la raça de la puta que us ha parit. Hi havia càmera però era per protegir els diners, no els indigents. Va passar gent pel carrer i ni mirava el macabre respectable. Finalment, quan el foc amenaçava els veïns aquests fills de puta van trucar els bombers. Ja estaven avesats a veure vellets en flames. S’estimaven més no perdre el temps en la comissaria i tenien por que els nazis anaren a per ells si parlaven.
Així sou vosaltres. Així som tots.

El que creu en la política és com el que creu en la religió.
No hi ha justícia. No hi ha salvació.
No hi ha Déu. No hi ha revolució.

Jo seguia en el club. La ballarina s’agafava del pal amb les mamelles caigudes a l’aire. En temps havia segut molt bona en la seua feina. Li faig posar un bitllet en les mitges.
Quan va baixar a descansar un poc va posar-se al meu costat. Aleshores vaig descobrir que estava plorant i a mi no se m’acudia què fer per animar-la perquè l’alegria feia molt que m’havia abandonat.

Regí

Anuncis

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Relat per adults, Uncategorized i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a No sé qui sóc ni on vaig. Relat per a adults.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s