Valenciana nua, oli.
Acabe de descobrir a Pertegás, un pintor que mereix ser recordat, en el blog Un rincón literario, que us recomane. Era el favorit de Blasco i amic seu. El tema de la dona nua és característic de la seua obra. Va ser molt estimat en la seua època, el primer terç del segle XX. Va ser valencianista i republicà. Durant la postguerra va malviure fent treballs malpagats per als tebeos que es publicaven, que signava amb pseudònims on s’amagava de la censura franquista. Va morir en 1962 totalment oblidat.
El digital ValenciaPlaza li va dedicar un article il·lustrat que faré servir de font per a la meua versió en valencià. També hi afegiré alguna il·lustració o informació provinent d’Internet.
Enrique Pertegás pintant Mundo, demonio y carne.
El pintor, il·lustrador, cartellista i dibuixant Enrique Pertegás Ferrer (1884-1962) va ser un dels artistes més destacats de la València del primer terç del segle XX, el gran virtuós de la nuesa femenina. No obstant això, avui dia amb prou feines es coneix alguna cosa d’ell.
Ningú a València no coneix avui Pertegás. Quatre gats, sobretot els que el vinculen amb diversos còmics de culte de la dècada dels 40. No obstant això, aquella era una producció de circumstàncies forçada pel règim franquista que, amb la instauració de la repressiva moral nacional-catòlica, va acabar amb l’estatus del pintor, va sepultar la seua obra anterior i la va bandejar de la memòria dels valencians.
El seu crim, ser valencianista i d’esquerres. El seu pecat, rendir culte artístic al nu femení com a una religió. La seua desbordant obra abans de la Guerra Civil, encara per descobrir.
Del seu pare, Enrique Pertegás Malvech (1847-1917), es deia en la València fi de segle -aquella que de sobte es va convertir en blasquista i republicana– que era un metge «respectat per tots» i un «catòlic molt sincer». No en va, la Creu Roja li acabaria condecorant per la seua disposició permanent a «portar la seua ciència entre els pobres». El respecte cap a la seua mare, Francisca Ferrer Lecha (1853-1931), no havia de ser menor. Mestra en la Institució per a l’Ensenyament de la Dona, de tendència krausista, va arribar a ser professora de l’Escola de Magisteri entre 1899 i 1902. La seua especialitat didàctica, el dibuix, va ser la que evidentment va embeure la personalitat del fill de tots dos, Enrique Pertegás Ferrer.
Algunes de les publicacions de Pertegás
Valencianisme incipient
Als tretze anys ja era proposat com a millor alumne de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles i als 21 optava a una beca per aprofundir els seus estudis al costat de noms com els d’Antonio Fillol, Salvador Tuset o José Pinazo. En aquells dies ja formava part de València Nova, la primera associació impulsora d’un valencianisme de caràcter polític, que havia nascut el 1904 amb membres procedents de Lo Rat Penat, com l’escriptor José María Puig Torralva, el periodista Miguel Durán Tortajada o el doctor Faustino Barberà. A ella li succeirien altres, com Pàtria Nova i Joventut Valencianista, de les que Pertegás també seria part molt activa fins als anys vint.
De fet, seria ell qui s’encarregaria de realitzar moltes de les portades de les seues publicacions, com el Periódich Regionaliste Quinzenal o el Semanari valencianiste d’aquestes organitzacions, així com de preparar l’escenografia de les seues celebracions més destacades. El 1914, per exemple, engalanava el Teatre Eslava per al notable Acte d’Afirmació Valencianista que unia diputats, regidors i representants de les societats simpatitzants amb el llavors incipient valencianisme. El local apareixia decorat amb «garlandes i escuts de València», «banderes valencianistes envoltades de fullatge» i un teló sobre el qual tres figures femenines representaven les tres províncies valencianes, avançant-la de València amb «la Senyera» a la mà.
Aquell era el seu món, ple de poetes, escriptors, actors i somiadors del valencianisme, com els seus amics íntims Daniel i Eduardo Martínez Ferrando o Jacint Maria Mustieles, amb els quals es reunia «per les nits en un racó del Cafè Munic pera parlar d ‘art i canviar Rialles de joventut ». De fet, va acabar casant-se en 1915, als 31 anys, amb una dona d’aquest entorn, Elisa Senís, filla del compositor i director d’orquestra del Teatre Russafa, el que li va valer l’amistat del cèlebre crític de música i art Eduardo López Chávarri . Igualment, els seus primers treballs d’il·lustració, en llibres de relats i poemes, els va realitzar amb escriptors valencianistes, com Teodoro Llorente Falcó o Mariano Ferrandis. No en va, en aquell nucli també coneixeria a una persona fonamental en la seua carrera, l’editor Vicente Miguel Carceller (1890-1940).
Com ha posat en relleu l’experimentat professor d’Història de la Comunicació Antonio Laguna en el seu llibre Vicente Miguel Carceller, l’èxit tràgic de l’editor de ‘La Traca’ (Nadir, 2015), Carceller és una altra de les grans figures del primer terç del segle XX valencià oblidades a causa de la repressió franquista.
Hedonista, festiu, transgressor, valencianista i blasquista fins a la medul·la, va crear un empori que li va fer milionari, revolucionant el món editorial amb les seues publicacions multitudinàries, de baix preu i destinades a unes masses que precisament llavors accedien a l’alfabetització a grans marxes.
Pertegás, de viatge por la Costa Blava. Va decorar la casa de Blasco Ibáñez a Menton.
L’il·lustrador sicalíptic.
La revista a partir de la qual va gestar el seu èxit va ser La Traca, un setmanari satíric il·lustrat, en llengua valenciana, amb tocs eròtics i de caràcter populista, que es va convertir, en paraules de Llacuna, en «la Bíblia de l’entreteniment per al republicà, per al socialista i l’anarquista, per a obrers i camperols». Carceller va agafar les seues regnes el 1912 i aviat va arribar a vendre més de 6.000 exemplars a la setmana, en els quals apareixien les vinyetes d’humor eròtic d’un dels seus amics i col·laboradors més estrets, Enrique Pertegás.
No obstant això, no era el seu nom el qual figurava al costat dels dibuixos, sinó el de pseudònims diversos que servien per vehicular estils diferents: Tramús, de traç més gruixut, «el dibuixant de les jamones tentaores y les curves diabóliques, que s’ha agensiat dos modelos de 15 y 25 añs que tomben d’espala», o Sade, amb un perfil molt més estilitzat i modern, reservat per retratar«el més Selecte, el més galant»-també se li atribueixen, sense saber-ho del cert, els dibuixos que posteriorment signaria Fersal, a mig camí entre els dos-.
Valenciana meua, oli.
Durant més de vint anys aquests noms van quedar associats a les publicacions picants de Carceller, que no només es limitaven a La Traca -i les seues successores L’Ombra i La Chala, fundades per superar els problemes de censura-, sinó que també inundaven les llibreries amb petits relats eròtics. La seva popularitat no va deixar de créixer en plena efervescència de les edicions «sicalíptiques», un neologisme burlesc creat per llavors -suposadament pres del grec sykon, «figa» o «vulva», i aleiptikós, «excitant» – per definir tot el relacionat amb l’eròtic i pornogràfic.
La modernitat i les formes de desinhibició social arribaven al sexe i Pertegás es convertia en el seu capdavanter, sent no només un dels dibuixants valencians més populars (Tramús), sinó també el de major qualitat gràfica en les seues obres (Sade). Per si fos poc, l’onada de llibertats de tota mena que va significar la Segona República i l’expansió definitiva del negoci editorial de Carceller va fer que la seua obra arribés a la resta d’Espanya. Ell era el principal il·lustrador de revistes i almanacs eròtics en castellà com Bésame, El Piropo, Rojo y verde o Fi-Fi, destinats a reproduir, segons deia la publicitat de l’època, «nus artístics i dels altres».
Pertegás. Món, dimoni i carn.
El pintor del nu femení
De forma paral·lela als seus dibuixos d’intencionalitat eròtica signats amb pseudònim, Pertegás va desenvolupar durant les quatre primeres dècades del segle XX una ingent producció en altres àmbits de les arts plàstiques. Des de molt jove, per exemple, es va dedicar a dissenyar cartells taurins, un món amb el qual també va estar relacionat a través de les seues il·lustracions a la revista El Clarín, el principal setmanari del món del toreig en els anys vint, editat pel mateix Carceller. Així mateix, també va decorar interiors de cafeteria i es va dedicar intensament a il·lustrar portades de contes, fulletons i novel·les.
En tots ells, això sí, la seua tirada cap a la figura femenina era una constant. Ja en un quadre de formació de 1901, quan era adolescent, un jove mirava després de la Venus de Milo, com buscant el significat veritable de la nuesa femenina. Fins i tot en els cartells de bous les dones eren les protagonistes, vestides de castisses sota traços d’estil modernista. O en la decoració del Cafè Suís de València, a l’actual plaça de l’Ajuntament, on va pintar deu panells amb figures de dona que simbolitzaven el te, el cafè, la xocolata, la cervesa, el vermut, el xerès, el xampany, el conyac , el whisky i l’absenta.
També en els llibres, com en la sèrie setmanal El conte del Dumenche, iniciada el 1914 per la mateixa editorial Carceller, Pertegás, que va exercir com a director artístic, incloïa dones i nus insinuants sempre que la temàtica ho permetia. Així ho va fer també a la portada de la primera edició de Mare Nostrum, de Vicente Blasco Ibáñez (Prometeu, 1919), amb la poderosa deessa Anfítrite emergint de l’aigua. No s’escapaven ni les imatges que dibuixava per a la revista anual El Faller -com no de Carceller, que va arribar a editar 100.000 exemplars per nombre-, en què els vestits de valenciana entraven en el joc de la suggestió.
Jove nua, oli.
Evidentment, tot això també es va reflectir en la seua obra pictòrica, en els olis i aquarel·les que exposava i venia, amb els quals es va guanyar la fama de «artista de la nuesa femenina». De fet, segons es ressenyava en la premsa local, era «l’únic dibuixant de dones nues a València i un dels més interessants d’Espanya», comparable a l’andalús Julio Romero de Torres, amb la seua particular personalitat pròpia. Pel que sembla, la primera gran discussió pública sobre el seu estil es va produir en l’exposició que la Joventut Artística va realitzar a la Universitat de València en 1919.
Ègloga, oli.
Entre els seus quadres Pertegás va incloure una Ègloga en què apareixia una valenciana nua, recolzada sobre un bou amb el rerefons d’unes barraques i davant un petit faune que realitzava una ofrena. Tots els diaris de la ciutat –Las Provincias, El Pueblo, La Correspondencia de Valencia– van donar la seua opinió al respecte: en contra – «això no és pintar», «no som partidaris d’aquest modernisme» – o a favor – «si en comptes d’ací, el contemplaren a París, els encantaria»-. Siga com siga, Pertegás es va emportar el primer premi de pintura i les seues següents exposicions van continuar insistint en aquesta temàtica.
Dona pensativa, recorda Julio Romero de Torres.
El 1924, per exemple, donava una conferència a l‘Ateneu Mercantil, atapeïda, en la qual anava dibuixant sobre la marxa per exemplificar les seues idees sobre el nu artístic femení: «Vinc a parlar-vos d’art i bellesa, i sent la dona bellesa i el nu la més bella expressió de l’art, he de parlar-vos de la bellesa nua». El seu prototip, per altra banda, era el d’una dona moderna i desimbolta, ja que «ara més que mai es necessita a Espanya traure-la de la llar, perquè sàpiga i conega tots els secrets de la vida ciutadana».
Al cap d’un any la seua fama era tal -una «conjunció de valencianitat i bellesa d’una pagania enlluernadora» deia la premsa republicana- que va ser cridat pel mateix Blasco Ibáñez per decorar casa de Menton, a la Costa Blava francesa. A més, el seu festiu pas per Montecarlo, Niça i d’«ultramodern temperament pictòric», que també van ser exposades en l’Ateneu Mercantil. L’esdeveniment va originar una gran assistència de «dones boniques» i va generar uns versos escrits ex professo pel poeta Luis Cebrián: «Son als ulls llàgrimes de fél; sols la nuesa d’esprit lliure, com gaia flor, s’ompli de mel». Les llàgrimes de fel, però, serien les que embargarien l’ànima d’Enrique Pertegás uns anys després, després de la victòria de Franco a la Guerra Civil.
Sobre la Guerra Civil.
El dibuixant de còmics
El fervor republicà va dur a Vicente Miguel Carceller a recuperar la capçalera de La Traca el 1931, en aquest cas en castellà i per a tot Espanya, arribant al mig milió d’exemplars en el primer número de la nova etapa. Tramús, Sade i Fersal, és a dir, Pertegás, van seguir col·laborant en les revistes de Carceller, ara més descarades que mai. No obstant això, les restriccions de premsa imposades amb l’arribada al poder de la dreta el 1933 van portar a l’editor a abandonar el món de les publicacions per dedicar-se en exclusiva als espectacles, amb la construcció a València del Teatre Serrano, el Nostre Teatre i el cinema Metropol.
Amb l’esclat de la guerra, però, La Traca va tornar a ressorgir, totalment radicalitzada, com a arma política contra els militars revoltats, el feixisme i l’Església. Com a conseqüència d’això, en finalitzar el conflicte el nou règim franquista sentenciaria implacablement a mort a Carceller i un dels seus dibuixants, Carlos Gómez Carrera, Bluff, condemnant a un altre, José María Carnicero, a 30 anys de presó. Explica la llegenda que Pertegás es va salvar perquè cap d’ells va voler revelar qui s’amagava rere el pseudònim de Tramús i Sade, tot i que haurien torturat a Carceller obligant-lo a ingerir totes les pàgines d’una de les seves revistes.
Amb tot, segons es dedueix de la lectura del procés judicial i de les pròpies informacions facilitades pel seu nét, sembla que no va ser així. Enrique Pertegás s’hauria salvat del càstig, en primer lloc, perquè no havia participat en l’última etapa de La Traca, la de 1936-1938 -o, si més no, no havia signat les seues col·laboracions-, i, en segon lloc, perquè era amic d’un coronel franquista que va intercedir per ell. Així, tot i ser citat i reconèixer que havia publicat dibuixos humorístics i eròtics amb Carceller abans de la guerra, va poder sortir indemne.
Era, en qualsevol cas, un mal menor, un consol amarg. El seu món havia quedat completament assolat. Molts dels seus quadres amb nus, segons apunta l’especialista Carles Recio, van ser cremats pels seus propis posseïdors. El terror es va imposar i les revistes «sicalíptiques», fins i tot els exemplars antics, van desaparèixer per complet de la circulació. L’art modern i desacomplexat que practicava l’artista va ser totalment proscrit. Passats els 55 anys, doncs, va haver de agafar-se a un clau cremant i el va trobar en el món del còmic.
Portades de tebeos de Pertegás amb el pseudònim de Henry.
L’editorial d’origen italià establerta a València Guerri, amb la qual Pertegás havia treballat profusament amb anterioritat com portadista de fulletons, es va centrar després de la guerra en un dels pocs camps de creació literària que podia superar la censura amb relativa facilitat: els quaderns de historietes. Així, amb ella va publicar el 1943 La guerra de los Planetas y Ultus, el Rey de la Selva, precedent del seu còmic més conegut, Silac, el Hombre León, que realitzaria dos anys després per l’Editorial Valenciana, la més famosa de l’època.
Allà es publicaven El guerrero del Antifaz o Roberto Alcázar y Pedrín, i allí va trobar acomodament Enrique Pertegás, malvivint fins a la seua vellesa amb col·laboracions puntuals en còmics com ara Jaimito, S.O.S., Mariló, Juventud Audaz y Pumby, signades sota el nom de Henry. També va il·lustrar novel·les. En aquells petits relats d’aventures vessaria la seua extraordinària capacitat per representar el dramatisme mitjançant uns traços que havia après en una efervescent València de voluntat republicana. Lluny, molt lluny, quedaven la «sicalipsi» i la seua admiració insondable per la bellesa dels nus femenins. La seua mort es produiria el 1962, als 78 anys, en l’oblit públic més absolut.
EL CAVALLER DEL CIGNE ciutadà valencià de nació catalana //*// 
Reblogged this on Un rincón literario.