La mort i la donzella (fragment teatral en català) 2.

---

← pàgina anterior

Roberto:
Senyora, senyora … no ho faci. Sóc innocent.

Paulina:
Ha confessat, doctor.

Roberto:
La confessió, senyora … La confessió és falsa.

Paulina:
Com que és falsa?

Roberto:
La meva confessió la vam fabricar,  la vaig inventar …

Paulina:
A mi em va semblar summament verídica, dolorosament familiar …

Roberto:
El seu marit em va indicar el que havia d’escriure, alguna cosa vaig inventar jo …, però la majoria m’ho va suggerir ell a partir del que ell sabia que li havia passat a vostè, una fabricació perquè vostè em deixés anar, ell em va convèncer que era l’única manera que no em matés i jo vaig haver de … vostè sap com, sota pressió, un diu qualsevol cosa, però sóc innocent, senyora, per Déu que és al cel li …

Paulina:
No invoqui a Déu, doctor, quan està tan a prop de comprovar si existeix o no. El que sí que existeix és el Fanta.

La muerte y la doncella de Ariel Hofman.

---

Roberto:
Senyora, què és el que …

Paulina:
Diverses vegades en la seva confessió vostè esmenta el Fanta, aquest tipus gran, fornit, es menjava les ungles, no és cert, no sé com tindria la cara. Del que vaig poder adonar-me és que es menjava aquestes ungles de merda.

Roberto:
Jo no vaig conèixer mai a cap senyor que es digués així. El nom me’l va donar el seu marit, tot el que vaig dir li ho dec a l’ajuda del seu marit … Pregunti-li quan ell torni. Ell li ho pot explicar.

Paulina:
Ell no té res a explicar. Jo sabia que ell anava a fer això, per salvar-li la vida a vostè, per protegir-me a mi, perquè jo no el matés, jo sabia que ell utilitzaria la meva confessió per armar la seva. Ell és així. Sempre pensa que és més intel·ligent que els altres, sempre pensa que ha d’estar salvant a algú. No ho culpo, doctor. És perquè m’estima. Ens mentim perquè ens volem. Ell em va enganyar a mi per salvar-me. Jo el vaig enganyar a ell per salvar-lo. Però vaig guanyar jo. El nom que li vaig esmentar al meu marit va ser el del Chanta, el Chanta, a propòsit, un nom equivocat per veure si vostè ho corregia.
I vostè ho va corregir, doctor, vostè va corregir el nom del Chanta i va posar el Fanta i si fos innocent no hagués tingut maner de saber el nom veritable d’aquella bèstia.

Roberto:
Li dic que va ser el seu marit el que em … Escolti. Si us plau escolte’m. Primer va dir Chanta, després el va canviar i em va dir que era el Fanta. Hi ha d’haver pensat que era un nom que li venia més a aquest tipus de … Jo no sé per què ell m’ho … Pregunti. Pregunti.

Paulina:
No és l’única correcció que vostè va fer de la versió que jo li vaig lliurar al meu marit, doctor. Havien diverses altres mentides.

Roberto:
Quines, quines …?

Paulina:
Petites mentides, petites variacions que jo vaig anar ficant en el meu relat a Gerardo, i diverses vegades, doctor, no sempre, però diverses vegades com amb el Fanta, vostè les va anar corregint. Tal com vaig suposar que anava a ocórrer. Però no el vaig a matar perquè sigui culpable, doctor. El vaig  a matar perquè no s’ha penedit un rave. Només puc perdonar a algú que es penedeix de debò, que s’aixeca davant els seus semblants i diu això jo ho vaig fer, ho vaig fer i mai més ho faré.

Roberto:
Què més vol, senyora? Té més del que totes les víctimes d’aquest país tindran. Un home confés, als seus peus, humiliat (s’agenolla), pregant per la seva vida. Què més vol?

Paulina:
La veritat, doctor. Digueu-me la veritat i el deixe lliure,  tant com Caín després que va matar el seu germà, quan es va penedir. Déu li va posar una marca perquè ningú no el pogués tocar. Penedesqui’s i jo el deixo marxar. (Pausa breu.) Té deu minuts. Un, dos, tres, quatre, cinc, sis. Som-hi! Set. Confessi, doctor!

(Roberto s’alça del sòl)

Roberto:
No. No ho faré. Per molt que confessi, vostè no va a estar mai satisfeta. Em matarà de totes maneres. Així que mate’m. No vaig a continuar permetent que una dona boja em tracti d’aquesta manera vergonyosa. Si vol matar-me, faci-ho. Sàpiga, això sí, que mata un home innocent.

Paulina:
Vuit.

Roberto:
Així que seguim en la violència, sempre en la violència. Ahir a vostè li van fer coses terribles i ara vostè em fa coses terribles a mi i demà … més i més i més. Jo tinc nens … dos fills, una dona … Què han de fer ells, passar-se quinze anys buscant-la i quan la troben? …

Paulina:
Nou.

Roberto:
Ai, Paulina … No et sembla que és hora d’acabar d’una vegada?

Paulina:
I per què he de ser jo la que es sacrifica eh?, jo la que he de mossegar-me la llengua, sempre nosaltres els que fem les concessions quan cal cedir, per què, per què? Aquest cop no. Un, un, encara que no fos més que un, fer justícia amb un. Què es perd? Què es perd amb matar encara que no fos més que un? Què es perd? Què es perd?

(Va baixant la llum i queden Paulina i Roberto, en la penombra, ella apuntant-lo i abans que d’enfosquir del tot, comença a escoltar-se una música de quartet. És l’últim moviment del quartet dissonant de Mozart, Paulina i Roberto van sent tapats per un mirall gegant que li retorna als espectadors la seva pròpia imatge. Durant una llarga estona, mentre escolten el quartet de Mozart, els espectadors simplement miren la seva pròpia imatge en el mirall.)

Mozart: String Quartet in C Major K. 465 “Dissonant”, Movement IV

---

(Sala de concerts. Han passat alguns mesos. És de nit. Apareixen Gerardo i Paulina, tots dos vestits en forma elegant. S’asseuen entre els espectadors. En arribar al seu final la música, Gerardo comença a aplaudir i s’escolta un aplaudiment que va creixent entre el que evidentment és el públic present. Paulina no aplaudeix. Els aplaudiments comencen a disminuir fins que desapareixen del tot.  Comencen els dos a sortir; saludant gent, parant-se a xerrar de sobte. S’allunyen dels seus seients i avancen per un foyer imaginari que està aparentment ple d’espectadors. Se senten xiuxiuejos, es veu fum que surt de cigarrets, etc. Gerardo es posa a parlar amb membres del públic, com si assistissin al concert.)

Gerardo (en forma íntima, a diversos espectadors):

Gràcies, moltes gràcies. Sí, vam quedar bastant contents amb l’Informe …

(Paulina va anant-se cap a un costat, on està instal·lat un lloc de venda. Gerardo seguirà parlant amb els qui l’envolten fins que ella torni.)

S’està actuant amb una gran generositat, sense cap ànim de venjança personal. Mira, et diré quan vaig saber que la Comissió de debò anava a ajudar-nos a curar les ferides del passat. Va ser el primer dia de la nostra investigació. Es va apropar a donar el seu testimoni una senyora d’edat, Magdalena Suárez, crec que es deia, tímida, fins desconfiada. Va començar a parlar parada. «Segui», li va dir el president de la Comissió i li va oferir una cadira. La senyora s’hi  va asseure, i es va posar a plorar. Després ens va mirar i ens va dir: «És la primera vegada, senyor», ens va dir -el seu marit estava desaparegut feia nou anys, i havia fet milers de tràmits, milers d’hores d’espera-, «És la primera vegada», ens va dir , «en tots aquests anys, senyor, que algú m’ofereix seure».

Imagina’t el que és que et tractin durant anys de boja i mentidera i de sobte ets una altra vegada un ésser humà, explicant la teva història perquè tots la puguin escoltar. No podem tornar-li el marit mort, però podem tornar-la seva dignitat; que d’altra banda ella mai no va perdre. Això sí que no té preu.

(Sona una campana que indica que està per recomençar el concert.)

Bé, els assassins … ja sabia que m’ho anaves a preguntar … Mira, encara que no sapiguem, en molts casos, els seus noms, o no puguem revelar …

(Paulina ha seleccionat uns dolços, paga, torna a ajuntar-se amb Gerardo. Entra Roberto en una llum lleument diferent, amb certa dualitat gairebé fantasmagòrica, com de lluna. Ella encara no el veu. Roberto es queda contemplant a Paulina i a Gerardo des de lluny.)

Ah, Paulineta bonica, just a temps. Bé, vellet, a veure si ens prenem uns glops a casa, ara que estic més lliure.

(S’asseuen. Roberto els segueix. S’asseu en un estrany de la mateixa fila, mirant sempre a Paulina. S’escolten aplaudiments, en entrar els músics. Uns breus acords per temperar els instruments. Comença a sentir-se La Mort i la Donzella. Gerardo mira Paulina que mira al front. Ell li pren la mà i comença a mirar també al capdavant. Després d’uns instants, ella es gira lentament i mira a Roberto que l’està mirant. Es queden així per uns instants. Després ella torna i mira al front. Roberto segueix mirant-la. La llum baixa d’intensitat mentre la música toca i toca i toca.)

FI

Franz Schubert: “La muerte y la doncella” – 1. Allegro

---

Nota: La música que hi apareix és la que els text esmenta.

Traducció catalana: Regí