La mort i la donzella (fragment teatral en català) 1.

La mort i la donzella és una obra de teatre en castellà de l’escriptor xilè Ariel Dorfman escrita en 1.990 i estrenada l’any següent, ., i publicada per primera vegada a Buenos Aires. El seu tema central és «la crua i dolorosa transició xilena a la democràcia».

Durant la dictadura militar, Paulina Salas ha estat torturada i violada pels seus captors. Malgrat el trauma, no delata al seu nuvi Gerardo Escobar, que participa activament com insurgent al règim, sent editor d’un diari clandestí. Més tard contrauran matrimoni i s’assentaran a la costa. Ara treballa per al Govern democràtic sorgit després de la dictadura.

Un dia Gerardo té problemes amb un dels pneumàtics del seu automòbil i és portat a casa per un home desconegut, Roberto Miranda. Un cop a casa, Paulina reconeix la veu del desconegut com la del seu torturador. Haurà de confiar en la seva oïda, perquè en les tortures portava els ulls embenats, i en evidències descobertes en el moment per fer-ho confessar i al mateix temps convèncer al seu incrèdul marit.

El torturador de Paulina escoltava el quartet de corda La mort i la donzella de Franz Schubert durant els abusos; d’aquí el títol i la recurrent aparició d’aquesta peça durant tota l’obra.

L’obra va ser duta al cinema en 1994 por Roman Polański amb les actuacions de Sigourney Weaver, Ben Kingsley y Stuart Wilson.

Paulina:
Em dic Paulina Salas. Ara estic casada amb l’advocat don Gerardo Escobar però en aquells temps …

Gerardo:
Data …

Paulina:
El 6 d’abril de 1975, jo era soltera. Anava pel carrer Sant Antoni …

Gerardo:
El més precís que puguis …

Paulina:
A l’altura d’Orfes, quan vaig escoltar darrere meu un … tres homes que van baixar d’un cotxe, em van encanonar, si parla una paraula li volem cap, senyoreta, un d’ells em va escopir les paraules a l’orella. Tenia olor d’all. No em va sorprendre que tingués aquesta olor sinó que a mi m’importés, que em fixés en això, que pensés en el dinar que ell acabava de menjar-se, que estava digerint amb tots els òrgans que jo havia estudiat en la meva carrera en Medicina. Després em vaig retreure a mi mateixa, vaig tenir molt de temps en realitat per pensar-ho, jo sabia que en aquestes circumstàncies calia cridar, que la gent sabés que em van agafar, cridar el meu nom, sóc Paulina Salas, m’estan segrestant, que si un no pega aquest crit en aquest primer moment ja et van derrotar, i  em vaig lliurar a ells sense protestar, em vaig posar a obeir massa aviat. Sempre vaig ser massa obedient tota la meva vida.

(Comencen a baixar els llums)

El Doctor no estava entre ells.

Amb el Doctor Miranda em va tocar per primera vegada tres dies més tard quan … Aquí el vaig conèixer.

(Baixen més els llums i la veu de Paulina segueix en la foscor)

Al principi, jo vaig pensar que ell podia salvar-me. Era tan suau, tan bona gent, després del que m’havien fet els altres. I llavors vaig escoltar, de sobte, el quartet de Schubert.

(Es comença a escoltar el segon moviment de «La Mort i la Donzella».)

Franz Schubert String Quartet: Death and the Maiden, Second Movement

---

No saben el que és, escoltar aquesta música meravellosa en aquella foscor, quan fa tres dies que no menges, quan tens el cos adolorit, quan …

(Se sent en la foscor la veu de Roberto)

Veu de Roberto:

Posava música perquè això ajudava al rol que em tocava fer, el paper del bo, que li diuen, posava Schubert perquè em prenguessin confiança. Però també perquè era una manera de alleujar el sofriment. Han de creure que jo vaig pensar que era una manera de alleujar el sofriment als detinguts. No només la música, sinó que tot el que jo feia. Així m’ho van proposar a mi quan vaig començar.

(Pugen els llums com si fos la lluna la que il·lumina. És de nit. Està Roberto davant de la gravadora confessant. Ja no s’escolta el Schubert)

Roberto:
Els detinguts se’ls s’estaven morint, necessitaven algú que els atengués, algú que fos de confiança. Jo tinc un germà, membre dels serveis de seguretat. Tens l’oportunitat de pagar-li als comunistes el que li van fer al pare, em va dir una nit -al meu pare li havia donat un infart quan li van prendre el ranxo a Las Toltecas. Va quedar paralític-mut, amb els ulls m’interrogava, com preguntant-me què havia fet jo per venjar-lo-. Però no va ser per això que jo vaig acceptar. Va ser per raons humanitàries. Estem en guerra, vaig pensar, ells em volen matar a mi i als meus, ells volen instal·lar aquí una dictadura totalitària, però de totes maneres tenen dret a que algun metge els atengui. Va ser gairebé sense saber com, que em van anant ficant en coses més delicades, em van fer arribar a unes sessions on la meva tasca era determinar si els detinguts podien aguantar la tortura, especialment el corrent. Al principi em vaig dir que amb això els estava salvant la vida i és cert, ja que moltes vegades els vaig dir, sense que fos així, que si seguien se’ls anaven a morir, però després vaig començar a … poc a poc, la virtut es va anar convertint en una cosa diferent, alguna cosa excitant … i la màscara de la virtut se me’n va anar caient i l’excitació em va amagar, em va amagar, em va amagar el que estava fent, el pantà del que estava … i quan em va tocar atendre Paulina Salas ja era massa tard. Massa tard …

(Comencen a baixar les llums)

… Massa tard. Vaig començar a embrutir-me, em va començar a agradar de veritat veritat. Es converteix en un joc. Et assalta una curiositat entre morbosa i científica. Quant aguantarà aquesta? Aguantarà més que l’altra? Com tindrà el sexe? Tindrà sec el sexe? És capaç de tenir un orgasme en aquestes condicions? Pots fer el que vulguis amb ella, està enterament sota el teu poder, pots dur a terme totes les fantasies.

(Baixen més els llums i segueix la veu de Roberto a la penombra, amb la llum de la lluna sobre la gravadora).

Tot el que t’han prohibit des de sempre, tot el que la teva mare et xiuxiuejava que mai fessis, comences a somiar amb ella, amb elles de nit. Anem, doctor, em deien, no va a refusar carn gratis, no? Això m’ho deia un tipus que deien … el Fanta es deia, mai no vaig saber el seu veritable nom . Els agrada, Doctor … si a totes aquestes putes els agrada i si a més vostè li posa aquesta musiqueta tan bonica que els posa, segur que se li s’arrauleixen més encara. Això m’ho deia enfront de les dones, enfront de Paulina Salas m’ho va dir, i jo finalment, i jo finalment … però mai no se’m morir cap …

(Tornen a pujar els llums i està clarejant. Roberto escriu en un full de paper les paraules que surten de la seva veu des de la gravadora, mentre Gerardo i Paulina escolten. Davant d’ell hi ha un munt de fulls escrits)

Veu de Roberto (des de la gravadora):

Mai va morir ni una de les dones, ni un dels homes als quals em va tocar … assessorar. Van ser, en total, prop de 94 els presos als quals vaig atendre, a més de Paulina Salas. És tot el que puc dir. Demano que es em perdoni.

(Gerardo talla la gravadora, mentre Roberto escriu)

Robert:
Que em perdoni …

(Gerardo posa de nou la gravadora)

Veu de Roberto:
I que aquesta confessió serveixi de prova del meu penediment  tal com el país s’està reconciliant en pau

(Gerardo talla la gravadora).

Gerardo:
Tal com el país s’està reconciliant en pau. Ho ha escrit?

(Gerardo torna a posar la gravadora)

Veu de Roberto: …
Que se’m permeti viure la resta dels meus dies … amb el meu terrible secret. No hi pot haver pitjor càstig que el que m’imposa la veu de la meva consciència.

(Gerardo talla la gravadora)

Roberto (mentre escriu):

… càstig … consciència.

(Gerardo talla la gravadora. Hi ha un moment de silenci)

I ara? Vol que signi?

Paulina:
Poseu aquí que això ho escriu per la seva pròpia voluntat, sense pressions de cap mena.

Roberto:
Això no és cert.

Paulina:

Vol que el pressioni de veritat, Doctor?

(Roberto escriu un parell de frases més, se les mostra a Gerardo, que mou el cap afirmativament)

Paulina:
Ara hi  pot signar.

(Roberto el signa. Paulina mira la signatura, recull els papers, treu la cassette de la gravadora, en posa una altra, prem un botó, escolta la veu de Roberto)

Veu de Roberto:
Posava música perquè això ajudava al rol que em tocava fer, el paper del bo, que li diuen, posava Schubert perquè em prenguessin confiança. Però també perquè era una manera de alleujar el sofriment.

Gerardo:
Si us plau, Paulina. Ja n’hi ha prou.

Veu de Roberto:
Han de creure que jo vaig pensar que era una manera de alleujar el sofriment als detinguts. No només la música, sinó que tot el que jo feia.

Gerardo (prem un botó, interrompent la veu de Roberto a la cassette-gravadora):
Aquest assumpte està acabat.

Paulina:
Gairebé acabat, si
Gerardo:
No et sembla que seria hora …

Paulina (tirant-li les claus del cotxe a Gerardo):

Gerardo:
I a ell el deixe aquí només amb tu?

Paulina:
No et sembla que tinc edat com per saber cuidar-me?

(Breu pausa)

Gerardo:
Està bé, està bé, vaig a buscar l’auto … Cuida’t.

Paulina:
Tu també.

(Surt. Paulina el mira. Roberto va deslligant els turmells)

Roberto:
Si em permet, senyora, voldria anar al bany. Suposo que vostè no voldrà acompanyant-me?

Paulina:
No es mogui, doctor. Ens queda encara un petit assumpte pendent. (Pausa breu) ​​Serà un dia increïblement bonic. Sap l’únic que em fa falta ara, doctor, perquè aquest dia sigui de veritat veritat perfecte? (Pausa breu) Matar-lo.

Roberto (s’aixeca bruscament):
Senyora, el seu marit va partir confiat … Vostè va donar la seva paraula, senyora.

Paulina
És cert. Però quan vaig donar la meva paraula, em quedava un poc de dubte que vostè de bo de bo fos aquest home. Perquè Gerardo tenia raó. Proves, el que es diuen proves … bé, per aquí em podia haver equivocat, no? Però sabia que si vostè confessava, si l’escoltava confessar … I quan el vaig escoltar, els últims dubtes es em van esfumar, i em vaig adonar que no podria viure tranquil·la si no el matava. (Li apunta amb el revòlver) Té un minut per resar i penedir-se de debò, doctor.

pàgina següent →