Platja de Benimar davant del balneari.
Ma mare era baixeta. Gairebé tenia més perímetre que alçada. Estava gruixuda. Jo hi era amb mon pare esperant l’alta mèdica. Ens van dir que ja podia anar-se’n. Estava al llit estirada amb el cap al coixí. No podia alçar-se sola. La vaig destapar i vaig agafar el seu cos per posar-li els peus a prop de les sabatilles. Va ser trepitjar el terra i dir que s’orinava, que m’afanyés que s’orinava…. Es va orinar dempeus junt al llit. No va donar temps d’anar al bany. Vaig buscar una infermera. Em va dir quedés tranquil, que es fregava en un moment i ja estava tot en regla. Mon pare mirava, però no feia res.
Sortim de l’hospital. Vaig asseure ma mare al seient de darrere al costat del de mon pare. Els vaig posar els cinturons i em vaig dirigir a sa casa. Gairebé s’ho torna a fer damunt. Prenia unes pastilles per a la tensió que tenien aquest efecte secundari, si és que es pot dir així ja que era un mecanisme per baixar-la.
Entrem en sa casa. Jo tenia permís laboral. La vaig agafar de la mà i ens vam posar a fer exercicis de memòria. Cada vegada estava pitjor. Ja no recordava els telèfons feia un temps, però aquell dia no va saber dir els noms dels seus quatre fills. Em deia que li escrivira tots els números amb lletra ben gran. Així ho vaig fer però els perdia pensant que era un paper per tirar al fem. Pobreta. Volia fer-me alguna cosa per menjar però ja no sabia com. Li vaig dir que no calia, que ja havia comprat jo els pastissets de tomàquet que tant li agradaven. Entre els tres ens els vam menjar. Vaig mirar-la sense que s’adonés als ulls. Gairebé semblaven els d’un peix. Això em feia tremolar perquè aqueixos ulls d’Alzheimer ja els havia vist jo en una alumna de l’Escola d’Adults que va morir. La vaig abraçar ben fort i la vaig besar. Quan la malaltia ens va desconnectant del món, l’afectivitat, les carícies, els petons és l’últim que perdem, el mateix que una mascota moribunda.
Finalment, va morir. Però no vull recordar això sinó el seu riure exagerat quan feien una comèdia en la televisió. La mare era molt intel·ligent i posseïa una capacitat atenció que li permetia no perdre ni un detall de la pel·lícula. Però tot es perdria, la intel·ligència, l’atenció i la vida mateixa. En canvi, mon pare mai no s’assabentava de res. Sempre estava rumiant, com ell deia, les seues coses.
A l’estiu ens anàvem a la platja amb tramvia. Era la zona de Natzaret i es deia Benimar, un bell nom que probablement ve de l’àrab, “Fill de la mar“. Hi havia un balneari del mateix nom. Els preus eren molt assequibles. En cas contrari els meus pares no hagueren pogut pagar les entades de sis persones. Ens posàvem sota d’una coberta de palla que ens protegia del sol. Llogàvem dues taules grans i sis cadires. Jo, que era el més gran, ajudava mon pare i m’encarregava de fer un forat en la sorra per ficar el meló d’Alger i que es mantingués fresc. Ma mare semblava una mula de càrrega: l’eterna ensalada russa, tan bona, els gots i coberts de plàstic, i els entrepans per berenar. Ara mateix, amb aquesta calor interior i exterior tanque els ulls i tot ho veig més clar; després de menjar l’ensalada russa, mon pare em tallava un tall de meló amb el seu ganivet de metall. Una migdiada o una visita als recreatius, i tornada a banyar-nos després d’haver fet la digestió, en la piscina primer i en la platja quan tancava. Cap al tard, els mos pares ens cridàvem, tovallola en mà, mentre suplicàvem que ens deixaren una mica més a l’aigua, per favor. Secretament, jo pixava sota l’aigua per darrera vegada.
El meu pare té ara 90 anys. Ja no vol anar a cap lloc i troba a faltar a ma mare cada nit perquè en fregar el seu cos amb el llençol es creu que és ella. Jo he somiat amb tots dos. Ja no existeix Benimar. L’ampliació del port va acabar amb ell. Al capdavall, tots passarem pel foc o ens menjaran els cucs en el nínxol. De sobte, em van venir una ganes enormes d’orinar mentre la meua dona dormia i els veïns feien l’amor.
Regí
Schubert, Franz – String Quintet in C major, D. 956 – 2. Adagio
Ya no existe Benimar.
Mi madre era bajita. Casi tenía más perímetro que altura. Estaba gruesa. Yo estaba allí con mi padre esperando el alta médica. Nos dijeron que ya podía irse. Estaba en la cama acostada con la cabeza en la almohada. No podía levantarse sola. La destapé y cogí su cuerpo para ponerle los pies cerca de las zapatillas. Fue pisar el suelo y decir que se orinaba, que me diera prisa que se orinaba…. Se orinó de pie junto a la cama. No dio tiempo ir al baño. Llamé a una enfermera. Me dijo que tranquilo, que se fregaba en un momento y ya estaba. Mi padre miraba, pero no hacía nada.
Salimos del hospital. Senté a mi madre en el asiento de atrás junto a mi padre. Les puse los cinturones y me dirigí a su casa. Casi se lo vuelve a hacer mi madre encima. Tomaba unas pastillas para la tensión que tenían este efecto secundario, si es que se puede llamar así.
Entramos en su casa. Yo tenía permiso laboral. La cogí de la mano y nos pusimos a realizar ejercicios de memoria. Cada vez estaba peor. Ya no recordaba los teléfonos hacía un tiempo, pero ese día no supo decir los nombres de sus cuatro hijos. Me decía que le escribiera todos los números con letra bien grande. Así lo hice pero los perdía pensando que era un papel para tirar a la basura. Pobrecita. Quería hacerme algo para comer pero ya no sabía cómo. Le dije que no hacía falta, que ya había comprado yo las empanadillas de tomate que tanto le gustaban. Entre los tres nos las comimos. La miré de soslayo a los ojos. Casi parecían los de un pez. Eso me hacía temblar porque eso ojos de Alzheimer ya los había visto yo en una alumna de la Escuela de Adultos que falleció. La abracé bien fuerte y la besé. Cuando la enfermedad nos va desconectando del mundo, la afectividad, las caricias, los besos es lo último que perdemos, lo mismo que una mascota moribunda.
Finalmente, murió. Pero no quiero recordar eso sino su risa exagerada cuando hacían una comedia por televisión. Mi madre era muy inteligente y poseía una atención que le permitía no perderse ni un detalle de la película. En cambio, mi padre nunca se enteraba de nada. Siempre estaba cavilando, como él decía, en sus cosas.
En verano nos íbamos a la playa en el tranvía. Era la zona de Nazaret y se llamaba Benimar, una hermosa palabra que probablemente venia del árabe, “Hijo del mar”. Había un balneario del mismo nombre. Los precios eran muy asequibles. En caso contrario mis padres no hubieran podido pagar las entadas de seis personas. Nos colocábamos debajo de una cubierta de paja que protegía del sol. Alquilábamos dos mesas grandes y seis sillas. Yo, que era el mayor, le ayudaba a mi padre y me encargaba de hacer un hoyo en la arena para meter la sandía y que se mantuviera fresca. Mi madre parecía una mula de carga: la eterna ensaladilla rusa, tan buena, los vasos y cubiertos de plástico, y los bocadillos para merendar. Ahora mismo, con este calor interior y exterior cierro los ojos para verlo todo mejor; tras comer la ensaladilla, mi padre me cortaba una raja de sandía con su cuchillo de metal. Una siestecita o una visita a los recreativos, y vuelta a bañarnos tras haber hecho la digestión, en la piscina primero y en la playa cuando esta cerraba. Al atardecer, mis padres nos llamaban, toalla en mano, mientras suplicábamos que nos dejaran un poquito más, por favor. Secretamente yo orinaba bajo el agua por última vez.
Mi padre tiene ahora 90 años. Ya no quiere ir a ningún sitio y echa de menos a mi madre cada noche porque al rozar su cuerpo con la sábana se cree que es ella. Yo he soñado con todos. Ya no existe Benimar. La ampliación del puerto acabó con él. A fin de cuentas, todos pasaremos por el fuego o nos comerán los gusanos en el nicho. De repente me entraron unas ganas enormes de orinar mientras mi mujer dormía y los vecinos hacían el amor.
Regí
Reblogged this on Un rincón literario and commented:
la vejez, el olvido, el amor, el recuerdo…