Bukowski, la pederàstia i la censura (II).

Charles Bukowski, borratxo, faldiller, poeta i escriptor.

En l’entrada anterior hem vist que la pederàstia o relació sexual amb menors és molt antiga i que segons els llocs i els temps es considera acceptable o no. Des vegades és la menor la que provoca la situació com passa amb Lolita o la bíblica Salomé en les obres d’Òscar Wilde i de Richard Straus. En aquest cas estem també davant de passions libidinoses comunament rebutjables: la necrofília. A nivell artístic, aquestes dues adolescents han donat lloc a obres d’interès general en forma de novel·la, pel·lícula, drama i òpera. És un tema que interessa. Strauss va comprar-se una luxosa mansió als Alps gràcies al que va guanyar amb l’obra.

Fora de la ficció el tema pot ser terrible, tal i com passa en determinats països islàmics on xiquetes pre-púbers són casades a la força amb adults. En el cas de Gaza són habituals aquest matrimonis, que es se celebren de manera col·lectiva. És espantós veure les xiquetes de la mà dels que van a ser els seus marits i saber que algunes moriran en ser desflorades o de part. Recordem que el territori està dominat pel grup palestí radical Hamas.


EL MALVAT (continuació)

(←pàgina anterior)

Mirant encara per la finestra, va poder veure l’observatori del parc Griffith enllà entre els turons blaus porpra de Hollywood. Era bonic. Vivia en un lloc bonic. Ningú no arribava mai a la seua porta. La que va ser primera esposa havia dit que estava el seu home estava simplement neuròtic però no boig. En fi, al diable la dona com totes les dones també. Ara ell pagava el lloguer i la gent el deixava en pau. Va beure lentament un glop de vi.

Va observar que la xiqueta i els dos xiquets seguien amb el seu joc. Va encendre una cigarreta. Després va pensar, bé, hauria de menjar com a mínim un parell d’ous cuits. Però li interessava poc el menjar. Rares vegades li interessava.

Martin Blanchard seguia mirant per aquella finestra. Encara seguien jugant. La nena s’arrossegava per terra. Pam! Pam! Quin joc tan avorrit. Llavors, va començar-se a empalmar de nou. Martin es va adonar que havia begut una ampolla sencera de vi i havia encetat una altra. La polla s’alçava irresistible. Desvergonyida. Traient la llengua. Nena desvergonyida, arrossegant-se per la gespa.

Martin quan acabava una ampolla de vi, se sentia sempre inquiet. Necessitava purs. Li agradaven els seus cigarrets. Però no hi havia res com un bon pur. Un bon pur dels de vint centaus el parell.

Va començar a vestir-se. Va observar la seua cara al mirall: barba de quatre dies. No importava. Només s’afaitava quan baixava a cobrar els diners de l’atur. En fi, es va posar unes peces brutes, va obrir la porta i va agafar l’ascensor. Un cop a la vorera, va començar a caminar cap a la botiga de licors. Mentre ho feia, es va adonar que els nens havien aconseguit obrir les portes del garatge i estaven dins, ella i els dos nois. Pam! Pam!
Martin es va veure de sobte baixant per la rampa camí del garatge. Allà dins hi eren. Va entrar-hi  i va tancar les portes. Estava fosc dins. Estava allà amb ells. La nena es va posar a cridar.

-Anem, tanca el bec i no et passarà res! va dir Martin. Com crides t’assegure que ho passaràs malament!

-Què va a fer, senyor? va dir un dels xics.

-Us he dit que calleu, maleïda siga!

Va encendre un llumí. Allà hi havia una solitària bombeta elèctrica amb un cordó llarg. Martin va estirar el cordó. La llum justa. Va tancar per dins. Va mirar al seu voltant.

-Està bé! A més us posareu en aquest racó i no us passarà res. Vinga! De pressa!

Martin Blanchard va assenyalar un racó. Allà es van quedar els xiquets.

-Què va a fer, senyor?

-Vaig dir que callàreu!

La xiqueta desvergonyida estava en un altre racó, amb la seua brusa marinera i la seua faldeta vermella que deixava veure les braguetes de volants. Martin va avançar cap a ella. Ella va córrer a l’esquerra, després a la dreta. Però Martin la va arraconar finalment.

-Deixe’m! ¡Deixe’m! Vell fastigós, deixe’m!

-Calla! Si crides et mate!

-Deixe’m! Deixe’m! Deixe’m!

Martin per fi la va agafar. Tenia els cabells llisos, lleigs, remenats i una cara quasi múrria de xiqueta. Li va subjectar les cames entre les seues, com una premsa. Després es va ajupir i va posar la seua cara gran contra la petita d’ella, besant-la i xuclant-li la boca una i altra vegada mentre ella li donava cops de puny a la cara. Sentia la polla tan gran com tot el cos. Seguia besant i besant, quan de sobte va veure que s’apartava la faldeta i va veure aquelles braguetes de volants.

-Està besant-la! Mira, la besa! va sentir Martin que deia un dels nois des del racó.

-Sí – va dir l’altre.

Martin la va mirar als ulls i va haver una comunicació entre dos inferns: el d’ella i el d’ell.
Martin la besava, completament trasbalsat, amb una fam infinita, l’aranya besant a la mosca. Oh, salva’m,  Déu, va pensar. No hi ha res tan bell, que aquest vermell rosa, i més que això, un capoll de rosa atapeït contra la seua pròpia arrel. No podia controlar-se.

Martin Blanchard li va traure les bragues a la nena, però al mateix temps semblava no poder deixar de besar aquella boqueta. Ella estava desmaiada, havia deixat de pegar-li a la cara, però ell, malgrat que la mida diferent dels cossos ho feia tot molt difícil, no podia pensar amb la ceguesa de la passió. Tenia la polla fora: gran, vermella, lletja, com si hagués eixit per si sola com una pudent bogeria i no tingués cap lloc on anar. I tota l’estona (sota aquella bombeta) Martin sentia les veus dels nens dient:

-Mira! Mira! Ha tret eixa cosa tan gran i intenta ficar-li-la pel tallet d’ella!

-He sentit que així és com es tenen nens.

-Tindran un nen ací?

-Crec que sí.

Els nois s’hi van acostar, observant. Martin seguia besant aquella cara mentre intentava ficar el capoll. Era impossible. No podia pensar. Només estava calent calent calent. Després va veure una cadira vella a la qual li faltava un dels barrots del respatller. Va portar a la nena fins a la cadira, sense deixar de besar-la i besar-la, pensant contínuament en els lletjos flocs de cabell que tenia, aquella boca contra la seua.

Era la solució.

Martin va seure a la cadira, sense deixar de besar aquella boqueta i aquell cabet una vegada i una vegada i després li va separar les cames. Quina edat devia tindre? Podria fer-ho?

Els nens estaven ara molt a prop, mirant.

-Li ha ficat la punta.

-Sí. Mira. Tindran un nen?

-No sé.

-Mira mira! Ja li ha ficat gairebé la meitat!

-Una colobra!

-Sí! Una serp!

-Mira! Mira! Es mou cap endavant i cap enrere!

-Sí! Hi ha entrat més!

-La ha ficat tota!

Estic dins d’ella ara, va pensar Martin. Déu, la meua polla ha de ser tan llarga com tot el seu cos!

Inclinat sobre ella a la cadira, sense deixar de besar-la, li va tocar la roba, sense adonar-se’n, li hauria arrencat igual el cap. Després es va córrer. I allà es van quedar junts a la cadira, sota la llum elèctrica. Allà.

Després, Martin va col·locar el cos al terra del garatge. Va obrir les portes. Va sortir. Va tornar a sa casa. Va prémer el botó de l’ascensor. Va sortir al seu pis, va obrir la nevera, va treure una ampolla, es va servir un got de porto, es va asseure i va esperar, mirant.

Aviat hi havia gent per tot arreu. Vint, vint, trenta persones. Fora del garatge. Dins. Després va arribar a corre-cuita una ambulància. Martin va veure com se l’enduien en una llitera. Després l’ambulància va desaparèixer. Més gent. Més. Va beure el vi. Se’n va servir més.

Potser no sàpiguen qui sóc, va pensar. Amb prou feines se’n sortiria. Però no era així. No havia tancat la porta. Van entrar dos policies. Dos tipus grans, bastant guapos. Gairebé li van agradar.

Vinga, escombraria!

Un d’ells li va atiar un bon cop a la cara. Quan Martin es va aixecar a estendre les mans per a les esposes, l’altre li va atiar amb la porra al ventre. Martin va caure a terra. No podia respirar ni moure’s. El van alçar. L’altre li va pegar de nou a la cara.

Hi havia gent per tot arreu. No el van baixar en l’ascensor,  sinó caminant, empenyent-lo escales avall.

Cares, cares, cares, albirant a les portes, cares al carrer. Aquell cotxe patrulla era molt estrany. Hi havia dos policies davant i dos darrere amb ell. Li estaven donant tractament especial.

Jo podria matar tranquil·lament a un fill de puta com tu – li va dir un dels policies que anava darrere -. Podria matar un fill de puta com tu gairebé sense adonar-me…

Martin va començar a plorar en silenci, les llàgrimes queien incontrolades.

Tinc una filla de cinc anys – va dir un dels policies de darrere. Et mataria i em quedaria
tan tranquil!

– No vaig poder evitar-ho! – va dir Martin. Li ho assegure, de debò, no vaig poder evitar-ho…

El policia va començar a pegar-li a Martin al cap amb la porra. Ningú no li parava. Martin va caure cap endavant, va vomitar vi i sang, el poli el va aixecar i li va pegar cops de porra a la cara, a la boca, li va trencar gairebé totes les dents. Després li van deixar en pau una estona, mentre seguien camí de la comissaria.

Traducció: Regí.


Notes: En català-valencià diem calcetí, calces i bragues al que en altres llocs del domini lingüístic fan mitjó, mitges i calces.

Quan li van preguntar a Bukowski si li agradaria tenir sexe amb xiquets va contestar que de cap manera, que ell es limitava a fer una radiografia de la realitat. No obstant això, estem davant un relat de ficció que s’emmarca en el realisme brut típic de l’autor, que ha tingut l’habilitat de fer-nos sentir pena per un malalt que acaba sent maltractat per la policia. El violador no ha pogut evitar-ho encara que s’ha aclamat a Déu. La xiqueta – la víctima – és, d’alguna manera la responsable del que passa, almenys des del punt de vista del protagonista. Sense dubte un relat tan dur com original no apte per a xiquets, joves i determinades persones adultes.

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Conte, Uncategorized i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Bukowski, la pederàstia i la censura (II).

  1. Retroenllaç: Bukowski, la pederàstia i la censura (I). | EL CAVALLER DEL CIGNE ciutadà valencià de nació catalana //*//

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s