El tenor wagnerià basc Isidoro Fagoaga i el bombardeig de Gernika.

Fagoaga i el bombardeig del Gernika: històries d’un escriptor, tenor wagnerià i abertzale desconegut.

La localitat navarresa de Vera de Bidasoa ret un homenatge aquest mes a uns dels seus paisans més il·lustres, el tenor wagnerià Isidoro Fagoaga.
Al seu nebot Ricardo M. Román Fagoaga de Buenos Aires amb qui vaig compartir músiques i amistat. DEP.

El 1893 va nàixer a Vera de Bidasoa (Navarra) Isidoro Fagoaga, un dels tenors wagnerians més destacats del segle XX. La seua carrera es va desenvolupar fonamentalment a Itàlia, cantant en italià els principals papers wagnerians, on va actuar sota les ordres de notables directors com Arturo Toscanini, Victor de Sabata o el mateix Siegfried Wagner, fill del compositor.

Fagoaga en La Walkíria en La Scala de Milan.

Des de finals d’abril i fins al pròxim 9 juny està programada una sèrie d’activitats al seu poble natal sota el títol “Isidoro Fagoaga, bada tenorea!” Com a homenatge al cantant mort en 1976.

Les activitats estan assessorades per l’investigador Germán Erena, qui porta estudiant la figura de Fagoaga durant més de deu anys, i Lupe Mendigutxia, coordinadora de la Comissió de treball a càrrec del llegat d’objectes de l’artista, propietat dels seus hereus.

Al costat de les conferències i concerts, un d’ells a càrrec dels alumnes de l’Escola de Música “Isidoro Fagoaga”, s’editarà un còmic sobre el tenor realitzat per l’artista Joseba Larratxe.

Richard Wagner: Die Walküre (Un brando al padre promise) – Isidoro de Fagoaga (tenor)

Wagnermania

[En el text original posava tenor “espanyol”. Atès que el cantant era un convençut nacionalista basc no crec que se sentira espanyol,  pel que he suprimit aquesta paraula. Vaig mantenir correspondència fins a la seua mort amb el seu nét Ricardode BsAs.]

Isidoro Fagoaga Larrache (1893-1976) va ser un escriptor i tenor dramàtic nascut a Bera. Especialitzat en el repertori wagnerià, va triomfar durant els anys 20 i 30 del passat segle en els principals teatres d’Espanya, Portugal, Itàlia i Argentina, cantant a Wagner en italià, com llavors era habitual fer-ho als països llatins.

La seua carrera es va desenvolupar principalment a Itàlia, on va ser contractat pels més importants teatres d’aquell país: San Carlo de Nàpols, Regio de Parma, Costanzi de Roma, L’Arena de Verona, Comunale de Bolonya, Regio de Torí, etc. i sobretot per la Scala de Milà, on va debutar el 1925, actuant allà durant 7 temporades i representant els principals papers dels herois wagnerians, sota la batuta de prestigiosos directors d’orquestra com Héctor Panizza, Siegfried Wagner (fill del geni), Arturo Toscanini, Victor de Sabata, etc… convertint-se en el més aclamat tenor wagnerià d’aquell país i un dels més ben remunerats. Tan famós a l’estranger com desconegut al seu poble.

Fagoaga en Parsifal.

Durant la Guerra Civil espanyola, Isidoro Fagoaga es trobava a Itàlia. No era la seua primera experiència en un conflicte bèl·lic: començada la I Guerra Mundial es trobava estudiant cant al Conservatori de Parma, estudis que va haver d’abandonar en convertir aquells locals en un Hospital de sang, lloc on els soldats es recuperen de les seues ferides per ser traslladats de nou al camp de batalla. Això va obligar a tornar a Bera j a dedicar-se a escriure al setmanari comarcal El Bidasoa, reprenent poc després la seua carrera, en començar a cantar amb l’Orfeó Pamplonés (el van nomenar soci honorari) i en rebre classes de cant a l’acadèmia de Luis Iribarne de Madrid, amb l’ajuda d’una beca que li va concedir la Diputació de Navarra. Allà debuta a 1919 amb Samsó i Dalila al Gran Teatre, avui seu del Consell General del Poder Judicial. A l’any següent estrenarà Amaya de Jesús Guridi, a Bilbao i després les wagnerianes Parsifal i La Walkyria amb la Simfònica de Madrid i el mestre Arbós per capitals espanyoles i portugueses. Va ser el començament d’una carrera plena de clamorosos èxits que va ser truncada per la fratricida guerra espanyola.


Richard Wagner: Tannhäuser (Racconto del Acto III) – Isidoro de Fagoaga (tenor)

I va arribar la guerra

Al començament de la revolta militar a Espanya, al juliol de 1936, Fagoaga està tornant d’Itàlia al seu poble natal, però en fer-se-impossible travessar la frontera per Hendaia, roman durant unes setmanes a Biarritz, a casa d’uns familiars. Poc després cau greument malalt en contreure unes febres tifoides, veient-se en la imperiosa necessitat de passar a Bera per ser atès pels seus.

Durant aquella horrible convalescència, en la qual els nacionals i requetès han ocupat ràpidament tota Navarra, pateix dies angoixants i desesperats en escoltar, durant la matinada, els tirotejos procedents dels afusellaments que tenen lloc a la propera pedrera de Bera, aquells foscos mesos de setembre i octubre de 1936. Ell mateix és requerit per la Guàrdia Civil a acompanyar-los, impedint-ho el seu lamentable estat de salut, el que aprofita per fer unes gestions amb amics influents i escapar ràpidament a França.

De tornada a Itàlia en 1937, reprèn les que, fet i fet, seran també les seues últimes representacions operístiques, finalitzant amb elles, inesperadament, la seua carrera artística. Alarmants notícies arriben de la Guerra Civil que s’està lliurant a Espanya i que es publiquen en els principals diaris del país. Notícies que canviaran el rumb de la seua vida: el 26 d’abril Gernika és bombardejada -un dels primers bombardejos aeris de la història efectuat sobre població civil- per l’aviació alemanya i italiana, deixant arrasada gairebé íntegrament una ciutat d’escàs interès estratègic o militar. Al principi els revoltats van atribuir la destrucció de la ciutat als republicans, com havia succeït a Eibar i Irun, però aviat es va revelar al món la realitat dels fets, a causa de la presència a Bilbao de diversos periodistes anglesos d’importància com George Steer (The Times).

Bombardeig de Gernika.

Gernika

El bombardeig de Gernika va ser la gota que va fer vessar el got. Va ser tal la seua commoció, va impactar de tal manera semblant acte de barbàrie a la sensible personalitat de Fagoaga que, ferit en el més profund del seu patriotisme basc i estant encara en plenes facultats vocals i escèniques, decideix silenciar i deixar de cantar per a un país que col·labora amb els revoltats, i s’exilia al costat d’altres refugiats bascos que escapen de la persecució franquista.

Situat a Sant Joan de Llum, es lliurarà des de llavors a la seua altra gran passió, la literatura, a la qual dedicarà la resta de la seua vida.

Al maig de 1940, juntament amb molts altres refugiats bascos, és detingut per les autoritats franceses, i reclòs en el Camp de Concentració de Gurs (Bearn), d’on és alliberat al cap d’un mes, després de viure en unes condicions inhumanes. En tornar a Sant Joan de Llum es troba amb sa casa saquejada.

Durant aquells durs anys de la postguerra espanyola i la França ocupada pels nazis, Fagoaga va tenir la deferència d’impartir classes de cant a un jove austríac anomenat Hubert Grabner (1912-1983), que era en aquells dies un soldat de l’exèrcit alemany i que anys més tard va debutar al Festival de Salzburg.

Acabada la gran guerra s’integra en la vida cultural d’Iparralde i participa en tot tipus de celebracions, actes reivindicatius i conferències, com les que s’imparteix a la Universitat de la Sorbona de París, Museu Basc de Baiona, etcètera.

Literatura i exili

A més de les biografies dedicades a la família labortana Garat (Pierre i Dominique), que seran publicades per l’editorial Ekin de Buenos Aires, s’incorpora el 1945 i refunda tres anys més tard la revista cultural de caràcter humanista Gernika, una de les més interessants experiències editorials de l’exili basc en el camp del pensament i de la defensa dels valors espirituals del Poble Basc i de la qual va ser redactor, principal impulsor i suport financer fins a la seua desaparició el 1953, a l’Argentina. Van ser 25 els números publicats, escrits en castellà, francès i basc, en què van participar destacats intel·lectuals del moment. El seu cost econòmic, les dificultats de la seua difusió en Hegoalde i també la no acceptació del projecte per part del sector més tradicionalista del PNB, que veien amb mals ulls aquesta nova visió universalista d’Euskal Herria, basada en un sentiment humanitari, aliè a tot ressentiment, odi o ressentiment cap al que havia succeït durant la guerra i allunyada de qualsevol partidisme, van decidir la seua extinció.

Anys més tard s’exilia a Argentina, dedicant-se a impartir conferències, programes de ràdio i a col·laborar amb desenes d’articles al suplement dominical del diari La Premsa de Buenos Aires, articles el tema comú dels quals és la música (sovint explicant anècdotes de la seua experiència artística anterior) i a la literatura, vinculant-en moltes ocasions amb la seua relació amb el País Basc. La gran majoria, agrupats per temes i retocats, donaran lloc als posteriors quatre llibres que aniran apareixent en l’altra riba de l’Atlàntic.

El retorn

Al febrer de 1964, durant l’última etapa del franquisme, torna a Euskal Herria, triant la ciutat de Sant Sebastià com a lloc de residència fins el final dels seus dies. Ací editarà els seus últims llibres alhora que seguirà dedicant-se a escriure per al citat diari porteño i El Diario Vasco. Imparteix conferències sobre temes diversos i rep homenatges d’algunes entitats amb les quals col·labora, (Soci Supernumerar de la Real Sociedad Bascongada de Amigos del País, Soci de Mèrit del Círculo Cultural y Ateneo Guipuzcoano).

Tot i gaudir de certa popularitat pel seu gloriós passat com a cantant i escriptor, després de la seua mort el 1976, el seu record és ràpidament oblidat per aquella convulsa i revolta societat basca del post-franquisme, i si el seu pensament independent i lliure del qualsevol signe polític, li van fer patir al principi l’ostracisme d’un règim dictatorial amb el qual no combregava, l’arribada de l’Espanya de les Autonomies i en concret la basca i la Foral de Navarra, tampoc no van saber trobar-hi motius de particular rendiment polític, per molt que demostrés amb fets i articles un immens amor a la terra que el va veure nàixer. Hi hauria quedat relegada la seua figura a la de gairebé un total desconegut a Navarra, fins i tot en el seu mateix poble natal on amb prou feines queda vestigi de la seua existència, de no ser perquè algú va tenir l’encertada idea d’honrar la seua memòria denominant a l’Escola Municipal de Música de Bera, Isidoro Fagoaga Udal Musika Eskola.

Richard Wagner: Götterdämmerung (Racconto di Siegfried) – Isidoro de Fagoaga (tenor)

El llegat

A conseqüència de la troballa del llegat d’Isidoro Fagoaga a la casa familiar d’Irurita (Baztan), guardat dins dels seus baguls, en què van aparèixer vestuari utilitzat en les representacions operístiques, caixa de maquillatge, centenars de fotografies, cartes, crítiques de les seues actuacions , esborranys dels seus articles, conferències, etc…, l’investigador eibarrés German Erena Mínguez ha examinat i classificat durant diversos anys tot aquest material i ha confeccionat una àmplia i exhaustiva biografia sobre l’escriptor-cantant que està pendent d’editar.

La família Fagoaga, propietària d’aquest gran llegat d’objectes personals de l’artista, ha posat a disposició d’una Comissió de treball de Bera coordinada per Lupe Mendigutxia, gran part d’aquest material, i serà peça principal de l’exposició que tindrà lloc a la Kultur Etxea d’aquesta localitat durant abril i maig i que porta per títol Isidoro Fagoaga, ba da tenorea.

Per tot l’esmentat anteriorment, l’Herriko Etxea de Bera -en col·laboració amb diferents col·lectius del municipi coordinats per Lupe Mendigutxia, la família de Isidoro Fagoaga resident a Bera i Irurita i la implicació de l’investigador abans mencionado– ha elaborat un extens programa a desenvolupar al llarg d’aquest any 2017, (concerts, conferències, col·locació d’una placa a la seua casa natal, etc …), propers encara els 40 anys de la seua mort i coincidint amb el 80 aniversari d’aquell bombardeig que va fer silenciar al tenor.

Germán Ereña Mínguez (Noticias de Navarra)

Més info.

Anuncis

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Ària, Biografia, Uncategorized i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s