Werther i Charlotte.
Jules Massenet (Montand 1842 – París 1912) va assistir el 1886 a una representació de Parsifal (Wagner) a Bayreuth; a la tornada, va visitar la localitat bavaresa de Weltzel, on Goethe havia escrit la seua obra “Els sofriments del jove Werther”. En llegir un exemplar d’aquesta obra va quedar tan arrabassat per ella que es va proposar abordar la composició d’una òpera basada en aquesta història.
Werther és un drama líric en quatre actes que va ser estrenat (en alemany) al Hoffoper de Viena el 16 de febrer de 1892. El llibret és obra d’Edouard Blau, Paul Milliet i Georges Hartmann, que es van basar en l’obra de Johan Wolfgang von Goethe “Die Leiden des Jügen Werthers“ (1774).
Planteja el conflicte que enfronta l’home del nostre temps a decidir entre els sentiments i les convencions socials.
“Werther” és un rol que es compara al de “Tristany” per la seua dificultat canora, però a més trobem paral·lelismes temàtics. Estem davant d’uns amors impossibles. En els dos drames els joves enamorats no poden satisfer el seu amor perquè les dues dones són casades amb sengles marits prou majors que elles. Si en Tristany es fa un cant a la nit, en Werther la famosa ària “Pourquoi me réveiller,” es fa una cosa semblant: dormir per a no veure la llum del dia ni sentir l’alè de la primavera:
Jonas Kaufmann.
“Pourquoi me réveiller,
ô souffle du printemps?,
pourquoi me réveiller?
Sur mon front je sens tes caresses,
Et pourtant bien proche est le temps
Des orages et des tristesses!
(avec désespérance)
Pourquoi me réveiller,
ô souffle du printemps?
Demain dans le vallon viendra le voyageur
Se souvenant de ma gloire première…
Et ses yeux vainement chercheront
ma splendeur,
Ils ne trouveront plus
que deuil et que misère!
Hélas! Pourquoi me réveiller
ô souffle du printemps!
“Per què em despertes,
oh alè de la primavera?
Per què em despertes?
En el meu front, sent la teua carícia….
i molt aviat arribarà el temps
de les tempestes i tristeses!
(Amb desesperació)
Per què em despertes,
oh alè de la primavera?
Demà a la vall
vindrà el viatger,
recordant la meua primera glòria.
I els seus ulls en va,
buscaran el meu esplendor:
¡No trobaran sinó dol i misèria!
Per què em despertes,
oh alè de la primavera? “
Un altre paral·lelisme és el tema del suïcidi dels dos protagonistes masculins. Werther ho fa de la seua mà amb una pistola mentre que Tristan, que acaba de ser descobert en la seua passió il·lícita es deixa matar per l’envejós Melot al final de l’acte II. En ambdós casos la mort és vista com a alliberament del dolor de viure sense poder mostrar el seu amor a la llum del dia. Finalment es produeix la unió anhelada més en sentit simbòlic que real – són obres romàntiques i no realistes. Werther li demana a Charlotte ser enterrat entre dos titl.lers on havia passat estones agradables prop del cementeri ja que com a suïcida el capellà no l’enterrarà en terra sagrada. Espera que quan estiga allí pense en ell i plore. Potser eixes llàgrimes arriben fins a ell. En el cas de Tristany tenim dues variants. L’operística, on Isolde mor sobre el seu cadàver, i la literària, on seran enterrats en tombes pròximes i de cadascuna eixirà una rama que s’unirà amb l’altra per més que Marke les talle.
Tornem al segle XXI.
José Martínez Díaz. Suicidios. Lo que los medios ocultan.
A Espanya la gent se suïcida per coses més “prosaiques”: perdre la feina, quedar-se sense casa, no poder arribar a final de mes, veure’s obligat a demanar almoina… Això està censurat. No ix a la tele. Amb l’augment dels desnonaments va augmentar significativament el nombre de suïcidis a Espanya resultat de la crisi que els lladres i botxins en el poder van ocasionat. La censura ens impedeix conèixer-ne les xifres i saber com estan les coses avui. Els responsables són els bancs i resta de corrupteles. A Grècia, el nombre de suïcidis va ser altíssim fins que es va prohibir la seua publicació. Molts països prohibeixen donar dades.
El suïcidi de Werther és una altra cosa: la mort per amor i el rebuig de les regles, del que és establert. Tota una revolució personal que va més enllà de la política. Per començar el que fa és desobeir a Déu i a l’ Estat, ja que és un pecat i un delicte, cosa típica de Romanticisme amb el seu cant a l’amor i la llibertat. No se sotmet a les regles de cap tipus ni accepta l’establert sinó que segueix el seu propi impuls, que no racionalitza ni controla. Es deixa llevar de manera irracional. El tema dóna molt de si. El poder li nega a l’individu la llibertat sobre la seua vida. És un tema que avui té a veure amb l’eutanàsia o el suïcidi assistit. Ací topem amb imposicions religioses que neguen la llibertat de l’home per fer el que vulga amb la seua vida ja que – segons ells – sols corresponen a Deu el binomi vida / mort. Tema complicat que no està encara resolt especialment als països on la separació de la Religió i l’Estat no existeix – els ministres juren el càrrec davant un crucifix – i on no queda clar que pertany a la vida pública i a la privada. És l’eterna problemàtica entre la ciència i les creences.
EL CAVALLER DEL CIGNE ciutadà valencià de nació catalana //*// 