Història de Robert (III).

Senyera_valenciana_preautonmica_svg

Senyera pre-autonòmica del Consell del País Valencià.

5. El valencià, la música i la política.

Sempre he tingut molts interessos de tot tipus: culturals, científics, etc. Als 10 anys vaig començar a estudiar Francès quedant-me sense classe d’Anglès. El meu company de pupitre sí que l’estudiava. Jo li demanava la llibreta per aprendre la llengua de Shakespeare. Molt aviat arribí a la conclusió que aquest no era un bon mètode. Mon pare sabia parlar Valencià, però solament el feia servir al treball i fora de casa mentre que a nosaltres es dirigia en castellà. Això és el que dóna peu a la diglòssia i la substitució lingüística. La llengua del poder anul·la totalment l’oprimida.

La diglòssia podríem dir que és una espècie de bilingüisme on la llengua dominant es fa servir per a la comunicació formal (televisió, premsa, escola, església…) mentre que la llengua menystinguda és la d’anar per casa, parlar amb amics i familiars, etc. a nivell oral ja que la llengua que s’escriu és la invasora.

Mon pare va ser el meu primer mestre de valencià. Com a base vaig agafar el llibre de 1r. de Batxiller Elemental (10 anys). Li preguntava com es deia en valencià el vocabulari de cada tema i jo l’apuntava amb llapis com podia. El que mon pare deia eren els vocables del valencià popular de l’època. Jo feia tríades tot comprovant que el valencià s’assemblava molt al francès: silla < chaise < *caïra (cadira), padre < père < pare, mesa < table < taula, madre < mère < mare…

Jo tenia aleshores un amic de la meua edat, Paco. En sa casa, pares i iaia els parlàvem als tres germans en valencià però aquests contestaven en castellà. Era un valencianoparlant passiu que parlava en castellà. Sense cap intencionalitat política sinó cultural, ens van proposar a aprendre valencià de manera activa, és a dir, tirant-se a la piscina. També fèiem pràctiques de francès, llengua que el pare de Paco va aprendre en l’Ateneu Llibertari de València en dècades llunyanes per a nosaltres. Fèiem jocs: el primer que acumulara deu errades perdia. D’eixos errors nosaltres en dèiem «espardenyades». Per exemple, si un deia: «M’he *comit un plat d’arròs.», l’altre deia: «Espardenyada!» i li fotia un calbot al cap mentre deia el mot correcte: “menjat”. A poc a poc, no solament apreníem més valencià sinó que anaven identificant-nos políticament amb la llengua i amb el nacionalisme d’esquerra.

El germà major de Paco, Joan, també va passar-se al valencià. Gràcies a ell poguí sentir cançons de Raimon,  Llach, Lluís Miquel, Serrat, Quilapayún, Violeta Parra, Víctor Jara, Jacques, Brel, George Brasens... Posteriorment m’interessà la música clàssica i l’òpera, especialment Wagner. El pare de Paco també hi era aficionat. La primera vegada que vaig sentir Wagner va ser en un vinil de música instrumental que em va deixar el pare del meu amic. Més tard la peli «Excalibur» completà aquest procés. Sempre m’han agradat aquestes musiques i l’anomenat rock simfònic anglosaxó.

Anàvem a totes les manis sota senyeres del País Valencià, republicanes, roges diverses i llibertàries. Per totes sentia jo respecte, però la meua – ho tenia ben clar – era la Senyera de la meua terra, el País Valencià. Mai no vaig veure en aquestes manis cap bandera monàrquica, el cert és que mai no l’he sentida com a meua sinó com a enemiga i franquista.

Parlava durant hores amb el meu oncle Santiago de «temes valencians» en la seua botiga d’encenedors. S’ho sabia tot i sempre deia el que pensava, cosa que era perillosa en aquella «modelica Transición» descafeïnada. Ell va morir, però jo conserve una part dels seus llibres. Sempre el recordaré amb el seu inseparable clauer del Penó de la Conquesta, la primera bandera valenciana, provinent de la conquesta de València en 1238 per Jaume I.

toni mestre 9

Toni Mestre, locutor de ràdio que va contribuir a salvar-nos els mots, que diria Espriu.

Els meus primers coneixements de valencià normatiu els els dec a Toni Mestre, un locutor que feia de dinamitzador cultural per la ràdio. El seu programa “De dalt a baix,” era una meravella imprescindible per als valencians que mai no oblidaré. “Recorde un de 1977 que Toni, amb motiu de la Fira del Llibre va recomanar una llibres fonamentals i que jo vaig llegir mil vegades: “Gramàtica Valenciana amb exercicis pràctics”, del poeta i mestre Carles Salvador; que va ser un difusor de les teories fabrianes pel nostre territori; “La llengua dels Valencians”, per Manuel Sanchis Guarner, una petita joia divulgativa dirigida a un públic no expert, i, finalment l’obra més controvertida, “Nosaltres els Valencians”, de Joan Fuster. En el programa de Toni hi havia de tot: lectures dramatitzades del Tirant lo Blanc o de Jaume I, concursos, entrevistes… i música. Les primeres vegades que vaig sentir música en valencià va ser en aquest programa: Raimon, Al Tall, Lluís Miquel, Paco Muñoz, Ovidi Montllor, Mª del Mar Bonet, etc.

Jo parlava un valencià un tant artificial, “de llibre”. Desconeixia bona part del vocabulari habitual i comú de la vida diària mentre era capaç de llegir textos medievals i assajos. Aleshores coneguí a qui seria la meua dona, Pepa, procedent d’una família de l’Horta Nord on tots parlaven valencià, fins i tot son pare que era castellà. A ma casa solament mon pare i jo eren valencianoparlants. Vaig tenir molta sort amb ella, ja que teníem els gustos molts semblant. En el nostre primer encontre – no sé com – se’m va ocórrer presentar-me de tal guisa en una discoteca de moda: “Hola, sóc professor de Valencià”. Afortunadament això en donà punts davant d’ella.

Gràcies al Valencià vaig aconseguir el meu primer treball digne. Abans esteva en un enquadernadora on cobrava en negre 50 pta. a l’hora. Feia falta professors titulats de Valencià per impartir classes a mestres. Jo tenia el títol de «Mestre de Valencià» impartit per la Universitat Literària de València. Vaig participar en un concurs teòrico-pràctic i vaig eixir seleccionat. Donaria el nivell Elemental de «Lingüística Valenciana i la seua Didàtica». Vuit hores setmanals a cobrar per classe impartida a 1.800 pta/h menys les retencions corresponents. A ma mare li’n donava la meitat. Passats els anys vaig aprovar les oposicions de Magisteri amb el número u de la meua promoció per «Filologia: Valencià», que va ser motiu de gran alegria per a mi perquè hi havia molta competència per a les places convocades i jo estava buscant un treball fixe.

segueix →

Anuncis

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Biografia, Uncategorized i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Història de Robert (III).

  1. Retroenllaç: Història de Robert (II). | EL CAVALLER DEL CIGNE ciutadà valencià de nació catalana //*//

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s