Història de Robert (II).

Escola franquista amb les fotos obligatòries dels dos feixistes i el crucifix .

3. L’escola nacional-catòlica i l’institut dels canvis.

Quan Franco va morir, Robert tenia 15 anys, edat suficient per no oblidar mai les fotos del dictador i de José Antonio amb el crucifix que posaven entre els dos feixistes en les aules de l’escola primària on va estudiar, un “Colegio Nacional” . La resta dels germans, especialment els més menuts, ni se se n’adonaren. El pare mai no els parlava de política malgrat l’interès incipient del més gran per por, no fora que el falangista del mestre, don Antonio, els denunciara. Això sí, va dir-los que si veien un capellà que creuaren el carrer i que mai deixaren que els tocara que a saber què s’hauria estant tocant sota la sotana. Així, mentre algun tendre xiquet s’agenollava davant la sotana i li besava la mà o un anell al capellà Robert agafava de la mà a son germà Emili i fugien de la «cremà» esperant que la mare anara a arreplegar els bessons i a ells mateixos.

La classe de don Antonio era la dels xiquets, donya Úrsula portava les xiquetes i els pàrvuls estaven a càrrec de donya Conxita. Fins i tot els patis estaven segregats per sexes. No era possible veure una xiqueta, cosa que per aquells anys no es plantejava ni Robert ni cap dels seus companys d’aula, més de 40 infants que semblava una llanda de sardines.

[Com que la narració va a centrar-se en el xiquet més gran, Robert en serà el protagonista en primera persona.]

Tots els dies es feia el mateix. Formàvem com si fórem militars i alçaven el braç a la feixista mentre pujaven una bandera que tenia un pardalot negre al centre. Ens feien cantar el «Cara al sol». De vesprada li resàvem a la Verge Maria dins de l’aula i repassaven la llista dels «Reyes Godos»o «Gordos» que deien de broma amb cura que el mestre no s’hi acostés amb una de les seues vares – que en tenia quatre o cinc – i ens pegara en la mà o en el culet. Els dissabtes hi havia classe de matí dedicada a José Antonio. Primer el rotllo i després a copiar de la pissarra algun fragment dels seus escrits. Sovint ens venia les ganes de riure quan don Antonio tenia una pujada de patriotisme. Quan ell deia «España» nosaltres havíem de dir «Una grande y Libre». De vegades ho repetia diverses vegades seguides. Més endavant quan un fatxa deia això de “España, una…” els xiquets més atrevits afegien “… una PUTA MERDA”.  

Durant una època, les mares ens donaren una mesureta amb Colacao y sucre per ficar la barreja dins d’una botelleta de llet que enviaven els americans. El conserge, el senyor Benito, li omplia de quan en quan un parell de maletins de llet que se suposava era per a l’alumnat. En aquella època els mestres guanyaven molt poc: Es deia passar més fam que un mestre. Als deu anys, vaig passar de l’escola a l’institut amb dos xiquets més. La majoria no anaven a l’institut sinó a treballar en fer 14 anys. Van fer-me una prova i la vaig passar: problemes, lectura, escriptura, catecisme… Això feia que en una sola aula hi haguera xiquets de 6 a 14 anys. Anava a un centre amb més de mil alumnes d’entre 10 i 17 anys. Els majors no ens deixàvem tranquils a l’hora del pati pegant-nos “sardinetes” als glutis en els millor dels casos.

Era l’època de la gran farsa anomenada “Transición” que va començar quan feia cinc anys que estava estudiant en un INEMInstituto Nacional de Enseñanza Media -. Com l’escola, era Nacional i amb Religió Catòlica obligatòria amb els inevitables falangistes i capellans.

Arias Navarro, president del Govern, conegut com el “Carnisser de Málaga” pels crims  que hi va fer durant la guerra.

El 20 de novembre de 1975 no l’oblidaré mai. Ens donaren uns dies de “dol nacional”, o siga, de “vacances” perquè el dictador l’havia palmat. Em pixava de riure cada vegada que veia al president del Govern Arias Navarro i el seu: “Españoles, Franco,.. bua… bua.. ha muerto”. Jo tenia 15 anys i vaig coincidir amb nois més gran que ho celebraven amb cava. Ens donaren “El último discurso de Franco” i “El primer de la Corona”. Això em feu pensar que la monarquia era una imposició franquista. El discurset atribuït a Franco va ser motiu de mofa entre els meus companys i jo que el llegíem imitant la ridícula veu de xiulet del genocida.

«Españoles: 

Al llegar para mí la hora de rendir la vida ante el Altísimo y comparecer ante su inapelable juicio pido a Dios que me acoja benigno a su presencia, pues quise vivir y morir como católico. En el nombre de Cristo me honro, y ha sido mi voluntad constante ser hijo fiel de la Iglesia, en cuyo seno voy a morir. Pido perdón a todos, como de todo corazón perdono a cuantos se declararon mis enemigos, sin que yo los tuviera como tales. Creo y deseo no haber tenido otros que aquellos que lo fueron de España, a la que amo hasta el último momento y a la que prometí servir hasta el último aliento de mi vida, que ya sé próximo.

(bla, bla, bla… amb referència al futur Rei d’España Don Juan Carlos I ).

“¡Arriba España! ¡Viva España!”.»

4. El despertar, el sexe i el pecat.

Franco mort, el pares m’explicaren què havia passat, que al segons no l’importava gens. Que si la guerra, que si ton iaio era socialista i el condemnaren mort, que si afusellaren als tiets de ma mare per ser milicians, que si jo em deia Robert en honor al meu oncle gran, heroi de guerra, anarquista i assassinat qui sap on. Als meus 16 anys, de manera més bé confusa, començava a tenir inquietuds polítiques. Ja sabia que no podia contar res d’això a ningú. Per aquella època ja anava a l’institut, que era de xics encara que a poc a poc començaven a arribar algunes xiques per a sorpresa d’un ulls que mai no n’havien vist més xiques que les de la família. El sexe començava a despertar-se.

Ens vam castigar per les malifetes que els fèiem a les xicones. Hi havia una o dues per aula. A l’hora del pati tots els xiquets ens posàvem en el corredor de manera que les porugues xiquetes havien de passar travessant la filera de mascles amb les hormones ben despertes. Jugàvem a “Sant Vicent”,  un joc valencià que deu haver-se perdut  com tants altres. Si els xicons alçàvem el dit index i dèiem “Sant Vicent” no es podia atacar les xicones; però si dèiem “Xinxes i caparres” aleshores era el senyal per pegar-los una manotada al cul de les noies o – els més agosarats – als pits de les sofrides adolescents.

La cosa ens costà cara. El cap d’Estudis va deixar els xics del meu grau, el 5è, un mes sense pati i les xiques eixien “protegides” per mestres dels dos sexes fins i tot en el pati. Coses de l’edat entre xiquets que pràcticament no havien vist una xica més que en la família. Les hormones començaven a actuar i els xiquets per desfogar-se ja es masturben. Pur masclisme entre qui no havia rebut educació sexual i s’havia educar sense conèixer la co-educació. Recorde que de les xiques solament ens importaven dues coses: les mamelles i el cul. Jo estava enamorat d’una xica de 15 anys, morena i molt guapa que parlava en valencià. Tenia els ulls verds en forma d’ametla. Quan en gitava a la nit tancava els ulls i la veia. Em masturbava pensant en ella. El fotut del cas era que el capellà obligatori deia que qui fera això se n’aniria a l’infern. Per això em sentia culpable i, encara que em jurava de no tornar a fer-ho, a la nit següents es repetia el mateix. Hui no recorde el seu nom però sí els seus ulls. El seu seient estava quasi pegat al meu i jo estava no sé si dir obsessionat amb ella.

Uns anys més tard, el nombre de xiquetes havia augmentat. Recorde quan els xics ens estiràvem el coll tot el que podíem al gimnàs perquè els seus vestidors estaven al costat dels dels xics i era possible veure-les pel forat d’un taulell trencat. Hi fèiem torns i cues. Va ser la primera vegada que vèiem xiques nues. Mai no ens van enxampar. Era tot un plaer visual.

El capellà ultramuntà de sotana negra ens feia molt de mal per les estupideses que ens ficava al cap. Recorde que deia: “Los que niegan a Dios no tienen perdón y les espera el Infierno donde arderán por toda la eternidad.”. En qüestions religioses jo no ho tenia clar; ma mare deia que creia en Déu però no ens els capellans i molt pare era un ateu radical i furibund anticlerical. Quan es cabrejava deia: “Me cague’n Déu, la Verge puta i en tots els àngels.” Ma mare li deia que callés per por que algun veí l’escoltés i acabara en la comissaria. Aquesta sentència la va aprendre durant la guerra del seu germà gran, l’anarquista, i la deia sense pensar, per pura inèrcia.

Jo tenia un malson que es repetia contínuament. Els dimonis entraven en casa i agarraven mon pare per tirar-lo per un forat que el duia a l’Infern fins que una veuarra espectral ressonava a mida que el meu progenitor patia les penes de l’infern. La cosa acabava quan em despertava de l’espant que em produïa. Vaig comprendre que sense por no pot existir la religió.

segueix →

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Biografia, Uncategorized i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Història de Robert (II).

  1. Retroenllaç: Històries d’una família (I). | EL CAVALLER DEL CIGNE ciutadà valencià de nació catalana //*//

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s