La salvatge ‘reconversió industrial’ de Felipe González va provocar morts: Reinosa i Euskalduna fa 30 anys (II).

Font: (eldiario.es) 1a part.

Efectius de la Guàrdia Civil a Reinosa

Responsabilitats penals i polítiques

El 6 de maig Gonzalo Ruiz va morir a conseqüència de la inhalació dels gasos tòxics continguts en els pots de fum llançats per guàrdia civils a un garatge tancat on es va refugiar després d’haver rebut un cop de pilota de goma que li havia fracturat el nas, el dia de dijous Sant. El 7 de maig va tenir lloc l’enterrament i el duel va ser generalitzat a tot Cantàbria.

Manifestació dels treballadors en defensa del lloc de treball

Els sindicats van convocar dos dies de vaga general a la comarca i una aturada de dues hores a tota la comunitat, amb concentracions a les dotze del migdia davant dels ajuntaments i un minut de silenci. Es va registrar un seguiment massiu. A més de seguir demanant solucions per a Reinosa i la seua comarca ara s’exigien, també, responsabilitats penals i polítiques.

El 22 de maig va comparèixer Luis Roldán davant la Comissió de Justícia i Interior del Congrés dels Diputats per donar la seua versió del que va passar, sens dubte una de les pàgines més vergonyoses de la democràcia espanyola. Una delegació de Reinosa va acudir a Madrid per donar més visibilitat a la compareixença, encara que la seua obstinació va ser dificultada considerablement per les disposicions del Ministeri de l’Interior.

Potser l’últim gran acte reivindicatiu d’aquell any va ser la manifestació celebrada el 3 de juliol pels carrers de Madrid i posterior concentració davant del Ministeri d’Indústria de gairebé 3.000 campurrians que protestaven per la falta d’avanços en la negociació.

A partir d’aquest punt, la intensitat de les mobilitzacions va ser decreixent: l’expedient de rescissió d’ocupació de Forjas y Aceros va començar a fer-se efectiu el mes d’agost. La capacitat de resposta es va veure condicionada per factors com el cansament de la població, la desvinculació de la UGT o el mateix element estacional. Més fortuna van tenir els treballadors de CENEMESA, que van aconseguir la retirada del pla d’ajustament de la seua fàbrica.

No hi va haver depuració de responsabilitats polítiques. Les demandes judicials per l’actuació de la Guàrdia Civil els dies 15 i 16 d’abril van ser sobresegudes, davant la impossibilitat d’identificar individualment als autors (sota la consideració que el dret penal és aplicable a les persones, però no a un col·lectiu).

Els 26 treballadors de Forjas y Aceros que van retenir al president de l’empresa, Enrique Antolín, van ser sentenciats a multes econòmiques. Únicament els dos guàrdies civils identificats que van llançar els pots de fum que van causar la mort de Gonzalo Ruiz van ser condemnats, per un delicte d’imprudència temerària amb resultat de mort, lesions i danys, a sis mesos i un dia de presó menor i a indemnitzar la vídua i filla del mort.


Manifestacion-Reinosa-Primero-

Manifestació als carrers de Reinosa amb motiu del Primer de Maig. | ARXIU CCOO

30 anys de la primavera campurriana: antecedents d’una demolició

La reconversió industrial i la crisi econòmica a tot l’Estat van ser el brou de cultiu d’un conflicte larvat durant molts anys a Cantàbria

La resistència obrera a Reinosa davant el desolador panorama laboral que vivia la comarca de Campoo constitueix el punt culminant d’aquesta lluita desigual

reinosa2
La Guardia Civil va actuar amb gran violència. Dos d’ells van ser condemnats pel jutge.

Els successos de Reinosa constitueixen el punt àlgid de la resistència obrera a Cantàbria davant del desmantellament del sector industrial a la comunitat i el seu consegüent enfonsament econòmic. La reconversió industrial espanyola té el seu origen en 1981, quan un moribund Govern d’UCD va dissenyar un “projecte de modernització” destinat a liberalitzar l’economia a Espanya.

La victòria del PSOE a les eleccions de 1982, per una amplíssima majoria absoluta, va permetre a l’equip econòmic del Govern encapçalat per Miguel Boyer i Carlos Solchaga dirigir una política de rigor pressupostari i reajustament econòmic que va imposar la devaluació de la pesseta, l’aprimament i reforma del sector públic, la contenció salarial i el control de la despesa social, el que va portar a la pèrdua de llocs de treball i al progressiu enfrontament amb els sindicats, especialment amb CCOO, procés que va desembocar en la convocatòria de vaga general de 1988.

Ajornada pels governs anteriors, la reconversió va ser violenta i lesiva per a la classe obrera. Excepte la nacionalització de la xarxa elèctrica d’alta tensió, a partir de 1986 el Govern del PSOE va començar a privatitzar les societats públiques constituïdes fonamentalment al llarg de la dictadura.

Al gener del mateix any i sent Espanya un país de ple dret a la Comunitat Econòmica Europea, l’Executiu central no va dubtar a afavorir l’economia empresarial baixant el salari real i reduint plantilles amb la consigna de canvi i modernització en el anquilosat sistema productiu espanyol. Europa va servir de pretext per a l’aplicació de receptes neoliberals.

Cantàbria perd el seu vigor industrial

El desenvolupament de la indústria a Cantàbria es va articular, entre finals del segle XIX i principis del XX, seguint l’eix costaner Est-Oest i al llarg del corredor del Besaya (des de Reinosa fins Torrelavega passant per Els Corrals de Buelna).

En el cas de la comarca de Campoo, durant el primer terç del segle XX es van establir la Naval, la Constructora Nacional de Maquinaria Eléctrica y la Farga, a més de crear-se un bon nombre de petites empreses.

Després de la crisi dels anys trenta, aquestes factories van aconseguir el seu màxim desenvolupament en el període comprès entre 1967-1978, coincidint amb la política desenvolupista duta a terme a tot l’Estat. Servesca com a exemple l’esmentada obertura de gairebé 500 petites empreses i la creació de més de 10.000 llocs de treball.

Ja en la dècada dels vuitanta, la crisi al costat de la reconversió industrial i les inversions de capital en el sector terciari, molt especialment dirigides cap al turisme, van provocar un gran canvi en les bases que fins llavors havien sostingut l’economia regional, augmentant el atur a gairebé 15.000 treballadors.

És en aquest context en el qual CENEMESA es va veure afectada per les reduccions de plantilla, que finalitzarien en una vaga general convocada a Reinosa al desembre de 1986. Al març de 1987 és Forjas y Aceros l’empresa implicada, amb un expedient que contemplava 59 prejubilacions i 404 rescissions de contractes.

Tota la comarca campurriana va resultar afectada per aquestes decisions empresarials a què es va unir l’enorme malaptesa d’alguns polítics i la duríssima repressió duta a terme per la Guàrdia Civil.

Manifestación para pedir un hospital y mejoras sanitarias en la comarca de Campoo. | ARCHIVO CCOO
 Manifestació per demanar un hospital i millores sanitàries a la comarca de Campoo. | ARXIU CCOO
Reinosa, l’evolució d’un conflicte amb la reconversió industrial de fons


La primavera de 1987 mostra la transformació d’un conflicte on l’actuació policial va convertir un problema laboral en un conflicte social profund

El Govern d’Espanya va optar per convertir-lo en una qüestió d’ordre públic negant-se a negociar i cedint tot el protagonisme a la Guàrdia Civil

Un grupo de trabajadores sostiene una pancarta

Un grup de treballadors sosté una pancarta durant una manifestació a Santander. | ARXIU CCOO

más INFO

Reconversió industrial i manipulació mediàtica

El conflicte que va esclatar a Reinosa a la primavera de 1987 s’explica en el context de la reconversió industrial impulsada pel Govern socialista i en les conseqüències que va tenir sobre la comarca campurriana, especialment per la destrucció d’ocupació industrial. Els termes més adequats per emmarcar i descriure aquest procés confronten, com gairebé sempre, el relat oficial amb la realitat.

En el cas del que va passar a la primavera de 1987, la disputa no va ser menor. La premsa va qualificar els fets amb termes que van ser variant des dels més asèptics com incidents o successos, per anar fent-se cada vegada més gruixuts: disturbis, revolta, polvorí o batalla campal.

D’una banda, el Govern pretenia “modernitzar l’economia”, que de fet suposava el desmantellament de la major part de la indústria pesada, tal com exigia la integració d’Espanya a la Comunitat Econòmica Europea; i, de l’altra, els treballadors, en primer terme, i la resta del poble de Reinosa que defensava els seus llocs de treball com a mitjà de suport de les seues famílies i de la comarca, que passava per exigir un pla de futur per Forjas y Aceros.

El conflicte que es pot qualificar de laboral, almenys en el seu inici, té, com és lògic, unes manifestacions molt determinades que marcaran els diferents moments de la seua evolució. La primera etapa del conflicte té com a base la defensa de l’ocupació i del futur de l’empresa. En ella els treballadors són el principal protagonista juntament amb els sindicats, que intenten negociar amb el Govern, utilitzant per a això l’eina més poderosa de què disposen: la mobilització.

Intensa destrucció de l’ocupació

Prenent la dada de l’evolució de la població ocupada en la primera meitat de la dècada dels 80, s’aprecia la intensitat que va tenir la destrucció de l’ocupació a la comarca. La població ocupada el 1980 ascendia de 8.111 persones i en només quatre anys s’havien perdut 1.340 llocs de treball, o siga el 16,5%.

La major part de la pèrdua s’havia concentrat en les grans empreses, que eren el motor de l’economia campurriana, el que va motivar que la població donés suport massivament les mobilitzacions convocades pels sindicats, com va passar en la vaga general comarcal, duta a terme el 22 de desembre de 1986, en la qual es va produir el tancament generalitzat dels comerços i el tall de les vies de comunicació.

La segona etapa s’inicia al març, amb l’inesperat anunci de l’expedient de rescissió de 463 llocs de treball en Forjas y Acero, que era una empresa de l’Instituto Nacional d’Industria, de titularitat pública. D’aquesta manera el conflicte s’enconava, quedant el Govern com antagonista directe dels treballadors.

No és molt difícil imaginar la indignació veient com, a més de patir la imposició unilateral d’una mesura de tal calat, el director de l’empresa, Enrique Antolín, era promocionat a conseller d’Obres Públiques i Transports del Govern Basc després de l’acord PSOE-PNB.

El director es va presentar a la factoria la vigília del seu nomenament, el que va generar un moviment espontani dels treballadors, que, retenint-lo, van pretendre forçar la negociació amb el Govern. Per al Govern, acceptar la negociació hagués significat admetre la situació de debilitat en què es trobava, assetjat per l’onada de vagues que des de diferents sectors posaven en dubte les mesures d’ajust que s’havia compromès a complir amb Europa; i per l’actitud que la dreta mantenia en el debat polític, que si bé estava d’acord amb la “convergència amb Europa”, no deixava d’aprofitar la conflictivitat social per desgastar.

Com a conseqüència, el Govern, va optar per convertir el conflicte en una qüestió d’ordre públic i mantenir la seua posició contrària a la negociació, cedint el protagonisme a la Guàrdia Civil. Si bé l’actuació policial en el matí del 12 de març va aconseguir l’objectiu d’alliberar a Enrique Antolín del seu tancament, de manera que va poder ser nomenat conseller aquest mateix dia, l’excés de força emprada contra la població concentrada davant de la fàbrica, i probablement, una mala planificació del desplegament policial, va provocar la ràpida escalada del conflicte.

Protesta bajo la tormenta

Protesta sota la tempesta de neu a Reinosa. | ARXIU CCOO


D’una banda, els talls de la carretera nacional i la via fèrria a partir d’aquest dia es van reproduir gairebé diàriament, seguint la lògica que la força dels treballadors per obligar a una negociació resideix en la seua capacitat de mobilització. De l’altra, la necessitat de reparar la imatge d'”humiliació” del cos, després de ser acorralats i desarmats per la població un grup de guàrdies en un carreró.

Potser aquesta siga la raó que explique la resposta desmesurada que va donar la Guàrdia Civil en les setmanes següents, prenent el poble amb el suport d’helicòpters i tanquetes, carregant indiscriminadament contra els habitants de Reinosa (es van recollir evidències d’haver estat emprat foc real), disparant a discreció pots de fum i pilotes de goma, provocant nombrosos ferits i, finalment, un mort.

Resposta ciutadana

Aquesta brutal resposta va introduir un nou canvi en la naturalesa del conflicte, aconseguint mobilitzar tota la població, no només com a suport a les reclamacions dels treballadors, sinó com a part directament implicada: havien estat vulnerats els seus drets com a ciutadans, havien estat agredits sense miraments per la Guàrdia Civil, en els trasllats i en dependències policials, i se sentien insultats per les declaracions del partit del Govern en els mitjans de comunicació.

La població va passar a un primer pla; es va constituir l’Assemblea de Dones i l’Assemblea Ciutadana, que van denunciar la repressió exercida buscant trencar el setge informatiu que estaven patint en els mitjans estatals, per al que van utilitzar les ràdios locals, van documentar les agressions i van portar el seu missatge a altres localitats.

Així mateix es va recórrer al Defensor del Poble, es van manifestar a Madrid davant del Congrés dels Diputats i es van denunciar els fets davant la justícia. En definitiva, el que ha passat a Reinosa mostra l’evolució d’un conflicte on la intervenció policial converteix un problema d’índole laboral en un conflicte social profund.

Després d’unes setmanes de gran tensió al carrer, el punt d’inflexió es va produir amb la mort a l’hospital de Gonzalo Ruiz. El Govern va plantejar mesures de més abast en la negociació amb els sindicats, encara que sense modificar les rescissions de contractes previstes per a l’estiu. La línia de negociació dels sindicats passava, d’una banda, per posar damunt de la taula les condicions en què aquestes baixes s’anaven a produir, que no fossen traumàtiques i aconseguir la possibilitat de recol·locació en altres empreses de l’INI, així com la recerca d’un futur industrial per a l’empresa.

Concentracion-Parque-Cupido-Reinosa_EDIIMA20170311_0260_19

Concentració al Parc de Cupido, a Reinosa. | ARXIU CCOO


Per a Reinosa aquesta no va ser la primera crisi en la indústria, ni tampoc l’última. Venia perdent població i ocupació des de principis dels anys 80, i no s’havia consolidat cap alternativa econòmica que contrarestés aquestes pèrdues. Si aquestes mobilitzacions no s’hagueren produït, és més que probable que l’impacte sobre Forjas y Aceros i la resta d’empreses de la zona hagués estat més gran.

Conseqüències electorals

El que sí que va tenir és un preu electoral per al partit del Govern. Tot just acabat el conflicte, al juny de de 1987 es van celebrar eleccions municipals, el que li va brindar al poble de Reinosa l’oportunitat d’expressar-se davant les urnes quan encara estaven fumejants les brases.

L’escrutini va ratificar una pèrdua de tres regidors i del 15,49% de vots per al PSOE. La meitat dels sufragis van passar a engrossir les files d’IU, el que li va permetre doblar el seu resultat i obtenir el segon regidor. L’altra meitat es va repartir entre la resta de forces polítiques que va obrir les portes de l’Ajuntament al CDS i al PRC.

És el mateix que dir que la meitat del vot es va desplaçar a esquerra del PSOE i l’altra meitat a la seua dreta, però no cap a a Aliança Popular, que va obtenir el mateix resultat electoral que en les eleccions anteriors. Així tot, AP va aconseguir l’Alcaldia a pesar que li faltava un regidor per a la majoria absoluta, a causa de la impossibilitat del PSOE de pactar amb la resta de forces polítiques de l’Ajuntament.

Una aproximació al paper dels mitjans en el conflicte de Reinosa

El Dijous Sant de 1987 va tenir lloc a la localitat càntabra la implantació planificada d’un estat de setge que va suspendre les garanties constitucionals.

 Reportaje de la revista Interviú

Reportatge de la revista Interviú sobre les protestes de Reinosa.


L’aparició de noves formes de comunicació relacionades amb els avenços tecnològics, generalitzats sobretot en els últims 25 anys, constitueix un factor capital a tenir en compte a l’hora d’endinsar-nos en el relat del paper dels mitjans informatius i d’opinió durant el conflicte viscut en l’any 1987 a Reinosa. A més, a mitjans dels anys vuitanta, en el camp del poder i dels mitjans de comunicació concorrien a Espanya una sèrie de circumstàncies que caracteritzen aquest temps. El PSOE de Felipe González concentrava unes enormes cotes de poder: havia renovat la seua majoria absoluta a les eleccions generals de 1986 i governava en la major part de les autonomies i municipis. Per si fos poc, amb UGT, llavors sindicat més representatiu, mantenia unes relacions molt pròximes (fins a 1990 la militància a la UGT era formalment obligatòria per als afiliats del PSOE).

Veure Los astilleros Euskalduna: Una guerra contra el Estado

La Caixa Negra: El 1984 el govern socialista va tancar la drassana Euskalduna, els treballadors van declarar la guerra, Bilbao va esdevenir una ciutat assetjada amb dos ferits greus i un treballador va perdre la vida, Pablo González. La policia va fer ús d’armes de foc, metralletes incloses. Va morir un obrer i dos més quedaren molt malferits.

El año 1984 estaría lleno de protestas y movilizaciones, cortes de carreteras y líneas férreas. El puente de Deusto, un punto principal de comunicación en Bilbao y situado al lado de los astilleros, se convierte en el centro de las movilizaciones. El 9 de noviembre hay 13 heridos, 3 transeúntes, cuatro trabajadores y 6 policías y numerosos contusionados. Las movilizaciones y protestas van en aumento y la represión policial también.

En ese momento en el astillero Euskalduna trabajan 2.471 personas, la propuesta de la división naval del INI es convertir el astillero en un centro de reparación de buques con la perdida de unos 1.700 empleos directos.

El día 20 de noviembre la Policía Nacional entra en el recinto del astillero, el 22 grupos de estudiantes el unen a los trabajadores, el 24 la Policía Nacional dispara fuego real hiere al trabajador Vicente Carril de bala y resulta muerto por un infarto Pablo González Larrazábal. Junto a ellos otro trabajador, Jesús Fernández Casado, resultó con quemaduras graves (22% de su cuerpo). Muchos heridos por golpes, varias ráfagas de metralleta (Pablo González murió cuando se escuchó la primera de ellas) y decenas de policías, pertenecientes a la compañía número 11 de la reserva general, con base en Miranda de Ebro (Burgos), asaltando las instalaciones del astillero y destrozándolas, según publica el diario El País en su edición del sábado, 24 de noviembre de 1984.

Decenas de policías, pertenecientes a la compañía número 11 de la reserva general, con base en Miranda de Ebro (Burgos), asaltaban el edificio que alberga las sedes de las secciones sindicales, así como los comedores y biblioteca de la empresa. Los policías arrancaron de cuajo lavabos, inodoros, tuberías, y arrasaron cuanto encontraron a su paso, incluidos los libros de la biblioteca, que arrojaron al suelo, y las botellas guardadas en un almacén contiguo a los comedores. Las sedes sindicales resultaron seriamente dañadas, con excepción de la correspondiente a la UGT, en la que no llegaron a penetrar.

La actuación policial fue brutal. A diferencia con la moderación de que dieron muestras los agentes que intervinieron durante las primeras semanas del ya largo conflicto de Euskalduna, los que actuaron ayer tuvieron un comportamiento absolutamente desproporcionado y hasta provocador, según se puso de relieve en algunas de sus actuaciones.

Al día siguiente el ministro del Interior, José Barrionuevo manifiesta en una visita que hace a las instalaciones del astillero que “No existen elementos para hablar de actuación incorrecta de la policía” después de remitirse a “lo que determinen los tribunales de Justicia” y apoyar la utilización de medios contundentes para evitar males mayores. Barrionuevo dijo que “utilización de cócteles molotov son tácticas más propias de una guerrilla urbana que de una legítima protesta obrera y que en su opinión “el umbral entre la discrepancia legítima y la actuación delictiva se traspasó, en este conflicto, hace tiempo”.

El diario El País en su editorial del domingo, 25 de noviembre de 1984 dice:

El Gobierno cómplice

LOS ACTOS vandálicos protagonizados por miembros de la Policía Nacional en su desalojo de los astilleros de Euskalduna merecen algo más que una protesta. Dedicarse a destrozar las sedes de los sindicatos legales, arrancar retretes y protagonizar escenas que recuerdan el pillaje mercenario dice muy poco en favor de esos guardianes del orden público que se dedican a perturbarlo. La utilización de armas de fuego con serio peligro para la vida y la integridad física de las personas no tiene justificación alguna. El argumento de que algunos huelguistas del astillero venían ellos mismos protagonizando protestas de inusual dureza y agresiones a la fuerza pública no exonera a ésta de la culpabilidad de su abuso. Esperamos que el fiscal tome cartas en el asunto y que el Ministerio del Interior no cierre una vez más los ojos ante hechos como éste e informe sobre quién dio la orden de disparar y por qué, y si el vandalismo de los guardias fue sugerido o tolerado por sus oficiales. Las circunstancias añadidas de que la sede sindical de UGT fuera respetada por estos piquetes uniformados infunde la tenebrosa sospecha de que la Policía Nacional discriminó por su cuenta y riesgo quiénes debían ser castigados con su azote y quiénes no. La muerte de un trabajador por infarto de miocardio no es sólo un hecho casual y lamentable.

José Barrionuevo Peña (Berja, Almería, 13 de marzo de 1942) fue Ministro de Interior con el Partido Socialista Obrero Español (PSOE) desde 1982 a 1988 y ministro de Transportes, Turismo y Comunicaciones entre 1988 y 1991. En 1998 el Tribunal Supremo le declaró culpable de diversos delitos como responsable de la «guerra sucia contra ETA» practicada por los GAL, es decir, «terrorismo de Estado».

 
Anuncis

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Política, Uncategorized i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s