Les primeres llums d’una nova albada / Las primeras luces de un nuevo amanecer

arco-iris-1024-x768

Les primeres llums d’una nova albada

Maleïda sigues, mort fugissera
que em robes tot el que més estime
i em deixes ací sol, trist i desemparat.
Mai no va ser tan precís el poeta:
Fuges d’aquell que et busca
i busques aquell que fuig de tu.

Maleïda sigues.
A poc a poc
un darrere l’altre,
qual una garsa lladre,
em furtes a tots els que m’estime.

Maleïda sigues.
Vine a per mi,
que amb pit descobert
anhele la urpada del teu agulló assassí.

Per què em deixes sol, maleïda?
Per què fuges de mi, exhaust de córrer
sense aconseguir-te per més que m’afanye?

Ací t’espere, maleïda,
amb el cos i l’ànima negats en verí,
amb el cor travessat per mortífera daga,
amb l’estómac a vessar de fàrmacs…
Et conjure que vingues,
ja no et pots negar
que ho he destruït tot:
tant el cos com l’ànima.
Vine, maleïda, que ací t’espere.

Per fi ve a la meua crida
la maleïda mort
mentre la vençuda vida
s’allunya de la meua despulla derrotada.
Es gira com si s’acomiadés
alhora que dels seus ulls brolla
un ullal de llàgrimes d’absència
en el qual he de perdre’m inexorablement.
La vida i la mort són inseparables
com les dues cares de la mateixa moneda.
Mort viva, vida morta,
acull-me en el teu si per sempre.

“Ja no patiràs més.
El trist ullal de llàgrimes
esdevindrà alegre torrent
del qual beuran els enamorats
plens i satisfets del seu bes carnal
fins que dels seus cossos germinen noves vides
anunciades per l’aigua que brollarà del ventre de les mares
i tu seràs l’arc de Sant Martí que acompanyarà les primeres llums d’una nova albada.”

Las primeras luces de un nuevo amanecer

Maldita seas, muerte huidiza
que me robas todo lo que amo
y me dejas aquí solo, triste, desamparado.
Nunca fue tan certero el poeta:
Huyes de aquel que te busca
y buscas a aquel que huye de ti.

Maldita seas.
Poco a poco
uno detrás de otro,
cual una urraca ladrona,
me quitas a todos los que amo.

Maldita seas.
Ven por mi,
que con pecho descubierto
anhelo el zarpazo de tu aguijón asesino.

¿Por qué me dejas solo, maldita?
¿Por qué huyes de mi exhausto de seguirte
sin alcanzarte por más que corra y corra?

Aquí te espero, maldita,
con el cuerpo y alma anegados en veneno,
con el corazón atravesado por mortífera daga,
con el estómago a rebosar de fármacos…
Te conjuro a que vengas,
ya no te puedes negar
que lo he destruido todo,
tanto el cuerpo como el alma.
Ven, maldita, que aquí te espero.

Por fin acude a mi llamada
la maldita muerte
mientras la vencida vida
se aleja de mi despojo derrotada.
Se gira como si se despidiera
al tiempo que de sus ojos brota
un manantial de lágrimas de ausencia
en el que he de perderme inexorablemente.
La vida y la muerte son inseparables
como las dos caras de la misma moneda.
Muerte viva, vida muerta,
acógeme en tu seno para siempre.

“Ya no sufrirás más.
El triste manantial de lágrimas
se convertirá en alegre torrente
del que beberán los enamorados
plenos y satisfechos de su beso carnal
hasta que de sus cuerpos germinen nuevas vidas
anunciadas por el agua que brotará del vientre de las madres
y tú serás el arco iris que acompañará las primeras luces de un nuevo amanecer.”

Anuncis

Quant a rexval

M'agrada Wagner, l'òpera, la clàssica en general i els cantautors, sobretot Raimon i Llach. M'interessa la política, la història, la filosofia, la literatura, el cinema i l'educació. Crec que la cultura és un bé de primera necessitat que ha d'estar a l'abast de tothom.
Aquesta entrada s'ha publicat en Poema, Uncategorized i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s