14 d’abril de 1931, proclamació de la II República.

Les causes que van motivar la instauració del règim republicà van ser principalment l’esgotament del sistema polític de la Restauració i la incapacitat de la monarquia d’assumir els seus errors durant la Dictadura. A partir d’abril de 1931 va quedar clar que el descontentament popular anava orientat cap a una resposta antimonàrquica i pro republicana que no va agradar gens a l’Església, justificadora de la monarquia i del poder establert, que començà a maquinar contra el nou règim des del primer dia.

La II República espanyola va arribar al poder a l’abril de 1931. En això va tenir molt a veure la caiguda de la Dictadura del general Miguel Primo de Rivera (29 de gener de 1930) que, recolzada per la monarquia, havia tingut un trist final. El rei, Alfons XIII, estava més aïllat que mai, la classe obrera el considerava el símbol de l’opressió, la classe mitjana no li perdonava els set anys de dictadura, fins i tot per a la classe dirigent la monarquia ja no representava una solució de continuïtat. El nou govern presidit pel general Dámaso Berenguer tractava inútilment de tornar a la situació anterior a la Dictadura, però era impossible. El sistema polític de la Restauració estava esgotat, gran part de l’opinió pública estava ja resoludament en contra de la monarquia. En l’estiu de 1930, amb el govern en plena crisi, es va produir un pacte d’unió entre diversos sectors del nou republicanisme. L’així anomenat Pacte de Sant Sebastià, clau en el trànsit de la monarquia a la república i signat per representants de les principals forces socials d’esquerres va possibilitar una futura acció conjunta antimonàrquica.

Els seus principals integrants van ser:

– El republicanisme “històric”, encarnat en la figura d’Alejandro Lerroux, fundador del Partit Radical en 1908.

– La nova esquerra republicana de Manuel Azaña que al costat de Marcelino Domingo i Álvaro Albornoz, representava els elements del radical-socialisme.

– Els socialistes, les principals figures eren Indalecio Prieto i Fernando de los Ríos. Va ser Prieto qui va convèncer els socialistes que s’uniren a les posicions pro republicanes.

– El catalanisme d’esquerres amb figures com Carrasco Formiguera, Matías Malliol i Jaume Aiguader.
– El nacionalisme gallec, amb Casares Quiroga al capdavant de l’ORGA, partit republicà gallec.

– El republicanisme moderat amb personatges com Niceto Alcalá Zamora o Miguel Maura. Alcalá Zamora seria triat president del comitè revolucionari creat amb la signatura del Pacte de Sant Sebastià.

Abans, però, que aquest pacte pogués plantejar-se com una veritable alternativa pacífica al canvi de sistema, els partidaris més acèrrims de la instauració de la República van intentar la via colpista. Estimulada per diversos cercles militars (la U.M.R. Unió Militar Republicana) la guarnició de Jaca, amb el capità Fermín Galán i el tinent García Hernández al capdavant es van revoltar contra la monarquia i proclamar la República. El seu principal error va consistir en no trencar les comunicacions amb França, per la qual cosa el govern, assabentat de l’aixecament, va poder prendre les mesures necessàries per sufocar-lo. Aïllats els rebels, van ser fets presoners i els seus capitostos, Galán i García Hernández van ser afusellats. La República havia aconseguit així els seus màrtirs.

La repressió no va acabar ací ja que tots els signants del Pacte de Sant Sebastià van ser empresonats pel que la seva reputació va augmentar molt des dels seus cel·les. El rei va decidir posar a prova a l’opinió pública convocant eleccions municipals per al 12 d’abril de 1931. L’escassa popularitat de la monarquia va quedar patent en la victòria de les candidatures republicanes en totes les principals ciutats espanyoles. Les dades oficials van assenyalar 29.953 regidors monàrquics enfront de 8.855 republicans però en aquella època els vots de les ciutats eren els que decidien i aquestes havien votat majoritàriament per la República. El vot en el camp no era tingut en compte ja que s’hi practicava el  caciquisme propi de la Restauració que permetia l’alternància dels dos partits en què se sustentava el règim monàrquic.

AQUESTA BANDERA REPRESENTA ELS IDEALS DE MILIONS DE PERSONES. VISCA LA III REPÚBLICA!!!

---

La proclamació de la República va ser acollida amb eufòria per la majoria de la població. Per a aquestes multituds la República representava l’esperança d’una nova Espanya moderna i més justa. Mentre el país celebrava la proclamació de la República, Alfons XIII abandonava palau rumb a l’exili.

La república va quedar instaurada immediatament i a ulls de l’opinió mundial va poder considerar-se com un meravellós exemple de civisme i maduresa política. El seu primer cap de govern va ser Alcalá Zamora, però en el nou gabinet ja podia identificar un alt component de membres de tall anticlerical o que exercien professions liberals, representants de la Institució Lliure d’Ensenyament. Els més destacats ministres d’aquest primer govern republicà eren Miguel Maura (Governació), Fernando de los Ríos (Justícia), Casares Quiroga (Marina), Álvaro de Albornoz (Foment), Marcelino Domingo (Educació) i Manuel Azaña (Guerra).

Res més formar-aquest nou govern la República va tenir el seu primer problema davant la reaparició del catalanisme polític, que devia la seua força a una combinació de l’expansió econòmica catalana i el seu renaixement literari (Jocs Florals). Des del balcó de la Generalitat el seu líder, Francesc Macià, va proclamar la República Catalana dins d’una federació de Repúbliques ibèriques. Diversos ministres van viatjar ràpidament de Madrid a Barcelona per persuadir a Macià que abandonés la seua idea i es mostrés favorable a l’adopció d’un estatut d’autonomia promulgat per les Corts, al que va accedir.

Els monàrquics eren catòlics i existia un fort anticlericalisme entre els republicans que es remuntava al segle anterior – cas de Vicent Blasco Ibáñez-. Les dictadures catòliques europees ja hi eren  – cas de Mussolini – de manera que els ànims estaven  calents i esclatà la violència. El Govern havia anunciat mides laïcistes mentre que  les autoritats eclesiàstiques animaren els catòlics a impedir-les. Això, menys d’un mes després de la proclamació de la República (11 de maig de 1931), l’anticlericalisme que aquesta havia deslligat es va convertir en violència de carrer com a resposta als clericals anti-republicans. Després d’un enfrontament entre monàrquics i republicans el dia anterior, els partidaris de la República van calar foc a diverses esglésies a Madrid, fet que es va repetir en altres poblacions. La policia republicana no va fer res per impedir la crema dels edificis religiosos. Manuel Azaña, futur president de la República, va dir aquell dia: “Tots els convents de Madrid no valen la vida d’un republicà”. Els catòlics practicants no van oblidar ni perdonar aquesta actitud de les autoritats, els republicans per la seua banda, van promulgar una llei de Defensa de la República.

El 28 de juny de 1931 es van celebrar eleccions amb un notable índex de participació que superava el 70%. El sistema electoral, que primava les majories va atorgar un rotund triomf al Govern provisional format després de les eleccions d’abril i va donar el següent resultat en escons:

FORMACIONS CENTRE-ESQ.	ESC.	FORMACIONS CENTRE-DER.	ESC
PSOE	117	PARTIT RADICAL	93
P. R. RADICAL-SOCIALISTA	59	PARTITS MONÀRQUICS	36
ESQUERRA CATALANA	32	P. REPUBLICÀ CONSERVADOR	27
ACCIÓ REPUBLICANA	27	PARTIT AGRARI	26
ORGA (Nacionalistes gallecs)	16	BASCO-NAVARRESOS	14
AGRUP. AL SERVEI DE LA REP.	14	LLIGA REGIONALISTA	3
FEDERALS	14	ALTRES PARTITS CENTRE-DRETA	6

Les eleccions van donar la majoria dels escons als socialistes i republicans, els partits que pertanyien a l’esquerra i al centre. Manuel Azaña, va ser elegit nou cap de govern.

Font: Diversos Internet i elaboració personal.